“Quina sort que vam coincidir! T'imagines si no ens haguessim conegut?”
Recordo haver-la dit a diverses persones, aquesta frase.
Ai, la coincidència, aquella trapella que juga amb les cordes de variables insospitades creant conjurs atzarosos. T'imagines com hauria sigut tot, si no hagués sigut? O si hagués sigut diferent?
I per què ens va ajuntar, aquesta coincidència, a tu i a mi? Per què vam decidir acceptar el seu capritxós joc i conèixer-nos, establir conversa, vincle, relació?
I per què quan coincidim ens ajuntem i quan no coincidim ens separem? És això? Es basa tot en si coincidim? Si coincidim en què, de fet?
Circumstàncies, moments, activitats, actes, estats, necessitats, gustos, atraccions… Durant un temps coincidim. I llavors, sense avisar gaire, com si volgués passar desapercebut, arriba un moment i, vestit amb gavardina veix i barret de feltre negre, ens arrebata aquestes coincidències. I ja no coincidim, i com si fos una reacció orgànica, una conseqüència llògica però inoportuna, deixem de compartir, deixem de relacionar-nos, deixem de ser en comú.
I a vegades, enfadat amb la coincidència, ploro per les relacions que es van anar apagant per deixar de coincidir, tot i ser boniques, suaus, tot i omplir-me d'aprenentatges i sensacions especiades, i complicitats i connexions. I si no haguessim deixat de coincidir, allà, en aquell moment, en aquell lloc, en aquella circumstància cuidadosament planificada per l'atzar, o el destí, o qui sigui que prepara aquests menús de coincidències cruixents i cremoses? I si haguessim buscat la recepta per a continuar compartint bocins d'existència tot i no coincidir? Es pot fer, això?
I si, tot i no coincidir, virem lleugerament els nostres rumbs per a tornar a coincidir? O si simplement fem salts esporàdics de coincidència efímera? I si coincidim sense coincidir? Es pot fer això?
