La paraula "dació" omple els diaris, darrerament. Apareix a les pancartes de manifestants, s'utilitza als telenotÃcies... però què significa exacament aquest mot?
Dació es podria traduïr, en termes generals, com a perdó, absolució d'un deute. AixÃ, en temes hipotecaris, quan es parla de dació, es parla del fet que aquelles persones que tenen una hipoteca que no poden mantenir, en el moment que el banc els pren la seva propietat, els queda "perdonat" el deute. Un raonament aparentment lògic que, a hores d'ara, no és aixÃ.
Quan algú demana una hipoteca, o quan les donaven generosament a tothom independentment dels seus beneficis o estalvis, el banc era l'encarregat de tasar la casa, és a dir, de dir quin valor tenia aquell immoble i, per tant, de quant havia de ser la hipoteca demanada.
Posem-ho en números rodons: un senyor vol una casa, el banc l'examina i li posa un preu de 100. La hipoteca que aquest senyor haurà de demanar al banc, si no té diners per a fer una entrada, serà de 100. En alguns casos, deixats portar per la possibilitat de diner extra, de comoditats inesperades, s'hi afegia també el valor dels mobles, d'un nou cotxe, d'unes vacances... Diguem, doncs, que demanaven 150. Llavors el banc aplicava la quantitat d'interessos pertinent, el senyor tenia la seva casa, els seus mobles, el seu cotxe nou i unes vacances i el banc rebia un benefici considerable amb els interessos. Fins aquà tots contents. El problema apareix quan el senyor no té diners per pagar una hipoteca que ha pujat moltÃssim per culpa de la variació dels interessos. El banc actua i es queda la casa d'aquest senyor. Llavors, i aquà és on hi ha la jugada mestre dels bancs, el banc torna a valorar la casa i veu (de fet ja ho sabia d'entrada) que aquella propietat no val 100, com a molt en val 50. Recordem que 100 era el número que el banc havia posat d'entrada i sobre el qual s'havia fet la hipoteca. Llavors, el banc posa la propietat a subhasta. Mentrestant el senyor que havia sigut propietari de la casa, ha de seguir pagant la hipoteca perquè ell en va demanar 150 i només torna una casa de 50 al banc. Per tant, en el millor dels casos, és a dir, que la casa sigui venuda per 50, el senyor encara en deu 100 al banc. Però, si a més, la casa no és comprada per ningú a la subasta, el banc té dret a adquirir-la per la meitat del seu valor real, és a dir, no dels 100 que havia dit temps enrera, sinó dels 50 que ha dit ara. Aixó, el banc paga 25 i té una casa en propietat. Mentrestant, el senyor de la hipoteca ha de seguir pagant per una propietat que ja no té i que no tindrà mai més.
Però aquà no s'acaba la jugada. Els bancs, que estan cobrant la hipoteca d'un senyor que no té on viure, tenen una casa valorada en 50 que ells han comprat per 25, per tant, la poden vendre a 45, o a 40 fins i tot, oferint un preu competitiu, una oferta molt temptadora, però tot i això fer un benefici de 20 o 25 (més la hipoteca que segueix pagant el senyor per una casa que el banc ja ha venut treient-ne un benefici).
Amb la dació de pagament, és a dir, amb el perdó del deute, el senyor donaria la casa al banc i el seu deute quedaria cobert. Ell podria buscar un lloc més barat on viure i el banc podria seguir treient un benefici amb la venta de la propietat. Una situació positiva per les dues parts. Però que encara no es contempla.
