Cuentista Disleixca

- Em vas inspirar molt, jo també he pensat moltes vegades en fer que la merda valgui la pena, tu ho has aconseguit.

- Perferia no haver-ho viscut a poder escriure-ho i publicar-ho.

- Mh, ja. I et puc fer una pregunta?

- Digues.

- Deixes ben retratrats als nois que hi surten, cap s’ha queixat?

- No, no s’enteren.

- I no et fa por?

- Al principi em feia una mica de cosa, això de treure tanta veritat, però ara ja no hi penso.

- I no t’han dit res?

- No s’ho han llegit, sinó s’haguessin queixat. 

Vaig mirar la posta de sol ataronjada per la finestra del tren. Els dies s’han allargat i encara serà de dia quan el tren em deixi a casa d’aquí a una estona. Els raigs de sol xoquen de ple amb les finestres dels edificis de les poblacions repetides del Baix Llobregat, que et duen a Barcelona, i el reflex hi origina petites espurnes que els tornen brillants i nets, més bonics del compte. A l’horitzó, les grues de la Zona Franca i uns quants núvols grisos sobre el mar, que no es veu, però sé que és allà. Encara queden rastres de la tempesta d’ahir: els núvols grisos, però sense la densitat de quan porten aigua i l’atmosfera neta de després que la pluja ho renti tot; la calma després de la tempesta, que li agrada dir a la gent.

M’agrada fixar la mirada a l’horitzó, al màxim horitzó possible que puguin arribar els meus ulls. M’havia posat una llista de reproducció que havia trobat a l’Spotify que es deia “canciones tristes para sentirte más triste”. Ho necessitava: no estava pas trista però just abans de mirar la posta de sol havia posat el mòbil en “Modo avión” i ara volia experimentar l’experiència de la melancolia. Estem arribant a l’estació de l’Hospitalet i el tren redueix la velocitat. S’hi tornen a veure grues com abans de la crisi econòmica, no m’importa que soni la Lady Gaga i uns adolescents des del tren saluden a uns altres que es queden a l’andana; i aquests, suposadament, els hi tornaran la salutació, però jo ja no ho veuré.

Van seure en una taula petita de cafeteria de cafès d’importació que hi havia a Vilafranca. De lluny se sentia com el cambrer (que es feia dir barista) explicava a una clienta que no li podia servir un cafè curt de cafè perquè allà feien els cafès amb la càrrega curta, típica d’expresso, i si la modificava, també ho feia l’essència del cafè. Com sempre i per guanyar seguretat, va parlar dels seus textos.

–M’agrada la història del metro –seia de costat, traient les cames per un cantó de la taula i repenjant el colze sobre la taula, en la mateixa direcció que les seves cames. La mirava.

–Saps que no li he dit a ningú que el tinc? – va moure el coll, primer cap a una espatlla i després cap a l’altra, com volent estirar les cervicals massa ràpid. Li costava mirar-lo, es va dir que ho havia de fer.

–No siguis burra. Fot-li, que està molt bé –El barista els hi va deixar dos cafès.

–Llavors no escriuré merdes reals– va mirar com marxava el barista, aquest cop no s’havia aturat.

–Doncs amb un perfil fals.

Va fer un glop llarg de cafè, es va cremar una mica –I que la gent sàpiga el que he fet amb la llista compartida?

–Calla! És veritat lo de la llista?

–Que sí. –Ara el podia mirar.

–A veure, ensenya’m l’Spotify.

Va treure el mòbil, va obrir l’Spotify Premium, va buscar la pantalla on sortien totes les llistes de reproducció que tenia i li va donar. Ell el va agafar amb cura, com si es tractés d’alguna cosa valuosa i el va examinar durant una estona. Finalment va dir:

–Haha, o sigui que fas llistetes de reproducció amb els tios del Tinder és cert, eh?

–T’ho he dit.

–Quines cançons que et posa... –Seguia remenant l’aplicació.

–Ja, és que és músic, tot són cançons de culte de grups que no conec, només la de Radiohead. Has vist que li he posat la de Ni más ni menos?

–Un moment! –va girar el la pantalla del telèfon cap a ella, mentre senyalava un punt amb el dit– Si escoltes al David Bisbal!

–Bueno és que és al Royal Albert Hall. Va, dona’m el telèfon.

–Uala, tia. No sé què em sorprèn més: que tu escoltis al David Bisbal o que el David Bisbal hagi fet un concert al Royal Albert Hall.

–Bueno, és que... A veure, sí. Hi ha un directe al Royal Albert Hall del Bisbal i la Rosario on versionen la cançó de Lucia del Serrat, que és un temazo.

Sabia que no ho havia de fer: quan baixava la persiana, que no hauria de tornar a pujar perquè quan es despertés seria de nit; i quan s’amagava sota el nòrdic, boca terrosa, abraçant el coixí sabia que es despertaria amb mal de cap i espantada sense motiu. Si fos estiu, seria de dia i aniria a algun lloc amb cotxe. Conduiria ràpid amb les finestres baixades perquè l’aire espantés la boira del cervell. Però era hivern i quan es va despertar només va ser capaç d’anar a comprar cereals al súper del costat.

La jaqueta oversize (ara estan de moda) amagava perfectament el pijama. Pel carrer hi havia poca gent, però tothom desprenia ànim festiu. Fins i tot aquella iaia fràgil a qui li va fer vergonya avançar amb el seu pas de noia jove: segur i ràpid. Va pensar que no el mereixia.

Al súper petit, però que no era un paki, massa fluorescents aportaven un toc d’irrealitat. A la cua, només un senyor gran, encorbat i amb bosses als ulls que comprava un sixpack. Va voler sortir de pressa, no volia formar part de tot allò, tot i que temia que ja era massa tard.

De tornada, va tenir més sort: va veure unes noies abraçades a un portal, un Ford Fiesta del 92 i una porta de fusta d’un antic taller de cotxes que algú havia pintat recentment d’un blau molt intens. Li va recordar al mar. Va pensar que un cop a casa, escoltaria Bon Iver mentre escrivia tonteries en una llibreta i que aquelles hores on era estrany ser a casa passarien aviat. I que demà, amb la llum del sol, agafaria el cotxe i, amb les finestres baixades, aniria a veure el mar.

S’havia esperat a que s’obrissin les portes del metro per aixecar-se amb indiferència. No com jo, que ja ho vaig fer quan vaig sentir el brunzit llunyà del metro. Vaig accionar la maneta (sempre soc jo qui acciona la maneta) unes quantes vegades abans que la porta es desbloquegés (com si no sabés que era una acció totalment inútil). Mentrestant, la noia m’observava amb certa incredulitat, com si anés a aixecar una cella (però no ho va fer). I vaig entrar al vagó sense poder evitar seguir-la mirant de reüll (no era la típica noia que puja a l’estació de Gràcia) mentre pensava en com de sorprenent podia ser la vida a vegades.

No va ser fins que jo vaig torbar un seient buit (sempre trobo seients buit) que ella es va aixecar i va entrar amb una parsimònia inaudita (tenint en compte el fet que les portes es van tancar un segon més tard, amb la típica fúria del metro). El tren va començar a moure’s. Va recolzar tot el cos a un d’aquells tubs, que van des del terra al sostre del vagó, com si volgués formar un eix de simetria perfecte.

I llavors va ser ella qui em va mirar fixament, de dalt a baix, sense vergonya. S’havia adonat que no la podia deixar de mirar (tot i que d’una manera molt diferent a la seva) mentre em mossegava el llavi inferior. Vaig admirar aquella determinació en les mirades, que estava barrejada amb el típic toc desdenyós (que sovint envolta la determinació), i que s’anava convertint en admiració en el moment en què les meves dents van alliberar el meu llavi inflat. I jo, com que no podia suportar-ho més, vaig treure la llibreta i em vaig posar a escriure. I vaig saber que ella era conscient del que estava passant: clavava els ulls, que s’anaven tornant més blaus, en mi cada cop amb més força.

No els va voler dir per què ho sabia (o per què ho pensava).

−A entreno, de tant en tant ho dius, que et sembla que no és feliç.

Primer no va saber què dir. Es va adonar que no era conscient d’haver dit que aquell noi random no era feliç. Va pensar en ell i va poder recordar uns ulls tristos; i unes ganes de córrer més, sempre.

−Jo és que no entenc com pots ser tan categòrica sempre! Quins indicis tens per dir que no és feliç el pobre noi?

−Buenu, la veritat és que l’Anna sempre ha sigut molt intuïtiva.

−A vegades es flipa, eh?

La miraven. Esperaven que digués alguna cosa i la volia dir, però era com si una plana de pampa de la Patagònia s’hagués instal·lat a la seva ment. Ja va saber que no serviria abans de pronunciar-ho.

−Ho sé. No sé...

−Sí que és feliç, Anna. No el conec, només hi vaig sopar l’altre dia i sí que és...

− Ai, perdona que et talli. Insisteixo: Anna, quins indicis tens?

−Doncs...

−Nosaltres quan diem si algú és feliç o no ho fem en base a uns indicis: hem vist tal cosa que ens porta a una altra...

−És que ho has dit més d’un cop a entreno, eh?

−Que no ho sé! Només m’ho sembla. No he dit que no ho sigui, només que m’ho sembla.

−Jo quan estic a casa no em passo el rato pensant en els altres.

Va intentar recordar els moments que havia pensat en aquell noi en casa. Seguia igual.

−Es casarà aquest estiu, van tenir una filla, té una bona feina...

No els podia dir que hi havia coses que si no les experimentaves en les teves pròpies carns, no les podries conèixer mai; i si era així doncs millor per ells. No els podia dir que a vegades era necessari que et passesin coses que no valien la pena viure per poder entendre els matisos d’algunes mirades.  

−Crec que marxo.