Untitled

L ‘usabilitat d'internet ha canviat radicalment en els últims 3 anys per dos motius fonamentals. En primer lloc, per la popularització de les xarxes socials i els blocs. Sembla que si hi ha una pàgina de fb i un bloc, la web 2.0 de tota la vida ja no fa falta. Penso que no és ben bé així. L'activitat a les xarxes ha de ser com un complement o com un mitjà per accedir a la pàgina web. En cap cas pot ser un substitut. A més, gràcies a webs com Wix ja no fa falta ser un expert en creació de pàgines web per crear-ne una.

Ara bé, també cal deixar clar que és millor no tenir web que una web que no funcioni bé. La web ideal és aquella funcional, sense masses introduccions ni música i amb una info clara i precisa. El disseny innovador ha de ser compatible amb la usabilitat. En són exemple webs com la del festival Primvera Sound o l’edició digital de la revista Rcokdelux. I aquí és on arribem a la segona qüestió: ara també hem de tenir en compte el dispositiu des d'on es consulten les pàgines. Va haver-hi una època en què el llenguatge flash era el futur, l’ html semblava tenir els dies comptats.

Després de llegir les funcions del Community Manager haig de reconèixer que la meva percepció d’aquest era totalment errònia. De fet em pensava que el community manager era precisament el que no s’entén per community manager: ‘un empleado del departamento de comunicación i márketing, que mantiene un blog, abre una pàgina en Facebook o actualiza el estado de Twitter’. Tot això sempre i quan seguís la línia editorial de l’empresa.

Actualment moltes empreses busquen un perfil de jove on el primer que et pregunten quan entres a una empresa és: Com portes les xarxes socials, el Facebook? I un ingènuament  diu si en sóc usuari. Automàticament, t’assignen totes les comptes de Twitter, Facebook i Wordpress de l’empresa. Crec que el meu cas no en serà ni el primer ni l’últim.

Realment es necessiten unes qualitats i unes aptituds específiques per tal d’exercir la funció de community manager dins d’una empresa. Podríem dir que té la responsabilitat d’un director de departament. Aquest lloc de treball no hi serveix qualsevol!

Ara bé, considero el fet que moltes empreses no valorin la funció d’un community manager, o bé no es vulguin arriscar a invertir un sou més en aquest lloc de feina; a causa de la gran desconeixença avui en dia a Espanya d’aquest concepte. Si ens hi fitxem bé, gairebé tots els entrevistats pertanyen a grans empreses que estan disposades a invertir diners i arriscar amb la contractació d’un Community Manager. Segons el meu parer encara queda molt per fer difusió d’aquest sector. Si menys no dins de les PYMES. Qui sap, potser el que inverteixen avui en un comunity manager t’estalvia una acció futura d’elevat cost.

Quan era petita recordo perfectament els anuncis de Típex. Aquests consistien en una demostració constat de les habilitats en quan al ràpid assecament del producte fet que el feia més eficaç. Doncs bé, ara em passo estones al Youtube provant totes les combinacions posibles que l’anunci de Típex m’ofereix. El caçador i l’os fan exactament el que els hi dic! I cada vegada que ho torno a provar el típex virtual m’esborra la paraula. Màgia? No, flash. Entreteniment? Possiblement… Màrqueting viral. Evidentment!

Aquest vídeo va arribar a mans d’una servidora a través de la companya de pis de la meva germana. I aquest li havia arribat a partir d’un company de feina. Jo li vaig enviar al meu xicot, i ell que casualment treballa en un mitjà de comunicació, va enviar aquest vídeo als seus companys de feina. En definitiva, finalment l’anunci de Típex del Youtube, que a primera vista sembla un simple pur passatemps; va aconseguir que se’ns parlés d’ell a Catalunya Ràdio, aconseguint que  se’n publicités la marca de manera gratuïta.

Aquest és un clar exemple de l’èxit del màrqueting viral, ja que no només l’anunci havia circulat per diverses persones, sinó que a més havia aconseguit entrar en un mitjà de comunicació sense pagar per un anunci de ràdio. No obstant, em pregunto quina necessitat tenia la marca del famós artefacte blanc alhora de realitzar una campanya de màrqueting viral ja que aquest producte se sap de sobres que és ben utilitzat per tots. Aleshores em pregunto, el fet d’entretenir-se una estona provant les opcions que t’oferia el vídeo, donava per fet que jo compraria un típex? En el meu cas, segurament que no però al cap i a la fi havia passat una bona estona.

Si que és una bona opció, i sobretot econòmica pel nivell de cobertura de la campanya; però en segons quins casos no té perquè encertar cap al seu públic objectiu. És a dir que no hem de caure en el parar d’intentar ‘matar moscas a cañoñazos’ a partir d’aquesta eina.

Considero que el màrqueting viral és l’extrapolació del boca-orella en la seva vessant més digital. Per exemple, molts dels que usem MacBook’s abans de comprar-nos un; consultem en webs i fòrums però també volem que algú proper a nosaltres ens informi sobre la seva eficiència. I és que ens trobem amb un producte novedós i d’alt cost.

Quan ja ha passat el tsunami Wikileaks. Una de les preguntes que em faig és… On és actualment Juliane Assange? Després de tot el rebombori que va provocar a causa de les, sembla que actualment se l’hagi empassat la terra.

En plena crisi econòmica, les filtracions van suposar pels governs l’obertura d’uns nous fronts on hi reganava l’escàndol però també les obvietats que la gran majoria de terrícoles portàvem sospitant. Tots vàrem quedar impactats en veure el vídeo on soldats americans destinats a Bagdad assassinaven a una família de civils que van aturar-se enmig de la carrereta per tal de socórrer a uns periodistes que prèviament havien estat atacats. No obstant, quin sentit té treure a la llum unes imatges d’unes atrocitats que ja havien estat denunciades, que tothom n’estava al corrent i en definitiva, que quedaven obsoletes? Si el seu objectiu hagués estat purament de denúncia crec que s’haurien d’haver publicat abans no?

A banda de la crueltat de les imatges, que sortissin a la llum pública les connexions extra democràtiques existents entre països tenia el seu què. Si més no, durant uns diezsel món sencer estava pendent de ‘A veure qui pringa avui’.

Una de les reaccions més famoses enmig de l’huracà Wikileaks fou la del republicà Peter T. King. Aquest titllà l’organització de terrorista i com a tal, les seves accions esdevenien il·legals. Però i les dels governs?

Wikileaks també va fer evident la crisi dins de l’Orient Mitjà en publicar que Israel i altres governs havien sol·licitat a Estats Units emprendre acciones bèl·liques contra Iran. Les filtracions van fer vigents que la pressió del món àrab fou existent dins de les negociacions.

Crea el teu propi display per tal de personalitzar el teu anunci amb la finalitat de captar l’atenció de l’usuari i controlar el tràfic cap al seu site.

Una de les possibilitats que t’ofereix Google Adwords és crear el teu propi anunci display. Perquè la publicitat display va molt més enllà que el cada vegada més obsolet banner. A causa de la gran quantitat d’informació que rep l’usuari davant d’una pantalla i el poc temps que pot dedicar la seva atenció a un anunci; la publicitat display és un bon recurs per tal de vendre un producte o una marca. A banda que penso que l’ús de publicitat display per vendre el teu producte o marca és una bona inversió i una bona manera de no només arribar a més públic potencial, sino que també afavoreix a la segmentació del mercat.

Alhora de crear un anunci display hem de tenir clar el nostre objectiu: les vendes, registres, inscripcions o bé la visibilitat de la marca. Hem d’analitzar i saber que és el que més pot atraure a l’usuari, allò que li desperti interés cap al nostre anunci. En aquest sentit la dinàmica de les imatges hi tenen molt a veure. Però compte perquè no hem de caure en l’error de confondre el tradicional banner amb la publicitat display, aquest va més enllà, té un valor afegit.

El Mail Màrqueting és una eina que s’ha integrat plenament dins les empreses alhora de comunicar/ vendre quelcom amb aquell client desitjat. Sense anar més lluny, actualment estic fent les pràctiques dins d’una agencia d’art management; i una de les meves principals tasques és generar mails màrqueting per tal d’establir una relació amb els mitjans de comunicació / periodistes. El nostre objectiu és fer difusió dels artistes / grups de músiques que portem dins l’agència.

Però no tot el Mail Màrqueting és vàlid ja que aquest es podria transformar fàcilment en spam. Suposem que un receptor tindrà aquella predisposició d’obrir el correu que nosaltres com empresa li enviem. Però compte! Aquell correu que nosaltres enviem competirà segurament amb una mitjana de 10 correus aquell mateix dia. No és el mateix la mitjana diària d’e-mails que rep un periodista de Catalunya Ràdio, que el periodista que porta un bloc sobre música i que a tu t’interessa.

Davant d’aquest panorama però ens les empesquem per tal de que els nostres correus aconsegueixin notorietat i passin per sobre de la resta. Tenim dos tipus de Mails Màrqueting: els personalitzats i aquells que van dirigits a tothom. No obstant, tots dos han de complir uns mínims d’atractiu visual, i quan menys trigui el receptor en llegir-los millor. Ara bé, els personals són aquells on a l’assumpte incloem el nom del periodista, de la mateixa manera que ho fem a la salutació del missatge i a la frase de comiat.  El nostre objectiu és fer-lo sentir important e imprescindible, que sàpiga que és una peça important cap al nostre producte. També cal esmentar que juguem amb l’idioma. Català, castellà, anglès, italià... Escrivim els e-mails en funció de l’idioma que parla el nostre receptor per tal de guanyar complicitat.

A banda d’aquests petits ‘trucs’ també és important ser enginyós a l’hora de redactar. Hem de ser creatius, usar les possibilitats que ens dóna l’editor d’e-mails per tal d’aprofitar-les al màxim.

No obstant, crec que el Mail Màrqueting és una eina molt útil però no s’ha de quedar en la única. Per exemple en el nostre cas, després de fer enviaments de Mail Màrqueting usem altres mitjans per tal d’establir un feetback amb el periodista; de la mateixa manera que fent un únic enviament no t’assegures l’èxit 100%.

       Tens un dubte sobre la localitat de Salou, realitzes una consulta a Google on escrius a la barra del cercador ‘Salou’ i de sobte t’apareixen 80 Hotels a Salou, Vine a Port Aventura, Apartaments /Càmping Salou…  No, no es tracta de pura casualitat ni pretenc allotjar-me en un hotel de Salou. Es tracta de PUBLICITAT CONTEXTUAL.

La Publicitat Contextual és aquell tipus de publicitat que ha experimentat un creixement d’ençà un temps enrere. Es tracta de fer publicitat de productes relacionats amb el context que està cercant l’usuari en aquell mateix moment. Un altre exemple, d’aquest tipus de publicitat és la que trobem al Gmail. O si no perquè em surten anuncis relacionats amb els e-mails que envio?

No obstant, l’últim cas de publicitat contextual, i que haig de dir que m’ha sorprès bastant, és el cas del Facebook. No se si es tractaria d’un estricte cas de Publicitat Contextual o d’una variant, però el Facebook el que fa des de ja fa un mesos és mostrar-te anuncis segons el perfil de l’amic que tu en aquell mateix moment esitguis visitant. Un hipotètic cas... Jo tinc un amic al Facebook que es diu David. Aquest David es va fer fan de la marca ‘Munich’, doncs bé cada vegada que entro al seu perfil m’apareix un anunci de Munich i sobre l’anunci posa: A David les gusta Munich. Recentment també m’he trobat amb el cas dels anuncis de la cervesa San Miguel al Facebook. Suposo que aquests han anat en augment ja que aquesta setmana comença el festival que ells mateixos patrocinen. Necessiten doncs estar a tot arreu!

Un altre cas de xarxa social que també usa en certa manera un tipus de publicitat relacionada amb el context de l’usuari és el Twitter. Si menys no, a l’aplicació d’aquesta per l’i-Phone el tweet superior sempre és un tweet de publicitat.

Avui en dia, obrir un bloc és molt fàcil. En cinc minuts en tens prou per crear una pàgina que, segons el contingut, pot esdevenir un mitjà de comunicació. El suport ja no és la condició sinequanum per crear un mitjà.  On està al límit que diferencia un blog d’un diari digital? És molt difusa. A més, els blogs s’han convertit en una font d’informació de cara a altres mitjans i estudis de recerca. Moltes investigacions es nodreixen només amb la consulta de blogs i altres pàgines de la xarxa, de la mateixa manera que molts periodistes ja no fan servir el telèfon per contrastar fonts. Tot això desemboca a una mena de bombolla que es retroalimenta, tancada en sí mateixa i envoltada en una gran mentida. Sembla que allò que no pots trobar a google no existeix. Hem de vigilar amb tot això.

Sembla que el blocaire ha pres terreny a dissenyadors, publicistes, periodistes i fotògrafs. Però de la mateixa manera, tots els que s’hi dediquen professionalment necessiten un blog per estar actualitzats i per tenir una via directa per compartir les seves creacions. D’altra banda, també hem de tenir en compte que l’única font d’ingressos a què pot aspirar un bloc és mitjançant anunciants al mateix web. Com més visites tingui, més anunciants voldran publicar-hi banners. Així doncs, la gratuïtat beneficia la publicitat? Com tot, el control l’hem de posar nosaltres mateixos, com a usuaris.

 El perfil de generador de continguts que  representa l’actual usuari d’Internet és la   característica més destacable de  la Web 2.0. El fet que un usuari no pugui interactuar amb una web, li esdevindrà avorrida i segurament l’acabarà abandonant. Actualment no ens conformem a cercar informació, sinó també a generar-la. Un exemple mateix és la informació que estic generant en aquest bloc.

Els usuaris usem les comunitats, les xarxes socials, elblocs i els wikis, entre d’altres, per tal de compartir ‘espais’ ja siguin fotografies, vídeos, informacions, etc. El nostre objectiu és interactuar. No obstant, a la vegada que la web 1.0 ha experimentat una

evolució cap a la 2.0; s’ha fet visible la vulnerabilitat d’aquesta. Els diversos intents, en uns casos més exitosos que d’altres, de manipular la informació o simplement tallar-ne l’accés a l’usuari en són un clar exemple.

Una de les coses que em fan adonar que m'estic fent gran és el fet de menjar fora de casa. S'han acabat aquells intèrvals de dues hores (13-15) on servidora anava del c/Providència a casa per fer un break. Altrament dit: dinar 

És el que més trobo a faltar... dinar a casa de dilluns a divendres, veure una estona la Tv, rentar-me les dents i som-hi altra vegada cap a l'escola. Que dolces aquestes rutines!

En canvi ara... el que faig cada dia és buscar quina és l'oferta més barata a l'hora de dinar.

L'opció ideal és la del 'tupper', però també és la més incòmode, ja que a la feina un ha d'anar carregat amb els estris adients per tal d'exercir la seva professió. Si a tot això li afegim els tuppers, i més recentment aquell invent en forma de maleta (de la qual disposo); la meva esquena n'acaba patint les conseqüències. A més, cal dir que no tots els plats freds són bons (A mi no m'agrada menjar-me una sopa freda!). Seria ideal que totes les feines tinguessin un microones... I un menjador! No mola gens això d'haver de menjar davant de l'ordinador quan t'hi passes 8 hores al dia. En aquests casos de break ni la B!

L'altra opció... anar de menús. Però és clar, si tan sols disposem de mitja o una hora per dinar no ens en podem anar a l'altra punta de la ciutat a la cerca d'un bon restaurant. Ens hem d'adaptar a l'oferta que tenim al voltant que normalment oscil·len entre els 9,10,12 euros. Pan, bebida i postre incluido. Però anar de menú té dos inconvenients. El primer: l'opció de tria es redueix, i el segon: segons a quina hora hi vagis et diuen 'No és que aquest plat ja se'ns ha acabat'. Merda... m'hauré de quedar amb l'amanida de fulles d'enciam ràncies i ceba ultra mega picant!!!

I finalment que ens queda... tenir la gran sort de disposar d'un restaurant a la vora on ofereixin el servei de Buffet Lliure on el All you can eat es converteix en un... Fes-te un plat normal perquè segurament demà hi hauràs de tornar. Així doncs, en casos com aquest no s'hi val barrejar les patates fregides amb l'arròs 3 delícies (tot congelat és clar!)