#turons

Sudan del nord Meroe-Erkawit .

Sudan del nord -Març 2023

Mirant cap al Baix Llobretat, el Baix, vaja, l'únic al que no li cal cognom per saber quin és.

Els mòbils tenen aquestes coses, que amb les aplicacions pots fer trampes. Panoràmica de les esquenes de les postals. La Barcelona que s'amaga fora de l'Eixample i Gràcia, que no ho és, però com si ho fos.

Mirant a Montjuïc i donant-li l'esquena. Sense la perspectiva de Cerdà, tot és un batibull de teulades, edificis, terrasses, torres, algun gratacel. Una catifa brodada de totxanes, formigó, ferro i vidre; regades amb suor a preu fet i amb la sang dels que s'hi van deixar més que la pell.

Els búnquers de postal amb les xemeneies del Besòs, sempre omnipresents. El mirador de les postals, fet postal.

Començant el descens, baixant per unes escales, on abans, suposo, havies de baixar fent rapel, em trobo amb aquest, grafitti i em dic, aquest no es queda a l'oblit. Bé, sí però també a l'oblit del ciberespai, que sempre el podrà trobar algú. Bé, això si moviments corporatius no fans que aquest lloc acabi fent-se fonedís.

Ja finalitzant la baixada, en mig del Carmel, acostant-me a Horta, dues instantànies, dos moments de dos llocs singulars, ni extraordinaris, ni plens de significat, ni de màgia, ni de originalitat. Només que van cridar la meva atenció i prou.

L'última està feta sobre un lloc que s'amaga de la ciutat, que sembla aliè, com posat per sobtar, per fer despertar la curiositat (la que matà el gat i la que no) de qui passa per allà per primer cop.

De nou a Nou Barris.

En una d'aquelles passejades per la Barcelona oculta, oblidada i que emmagatzema frustracions (això és el que fa pensar l'entorn, però ves a saber que passar per caps aliens?), sempre t'hi trobes coses en les que pensar-hi una mica.

El carrer sense vorera, on la propietat ocupa tot el que pot i més.

El contenidor cremat i oblidat per la premsa, aquest no es vandalisme criminalitzador i llençadís, només és un contenidor cremat a un barri on no importa gaire el que passi, tret que n'hi hagi sang i fetge.

Una estàtua que roman impassible i incongruent amb un entorn que li és aliè.

Contenidors de persones, d'ànimes i d'anhels. Sense futur? Qui ho sap.

Teules de fang entre la verticalitat de Nou Barris, record d'un passat enterrat pel formigó i l'especulació.

I, com sempre, la Barcelona que oculten els seus turons.