#sofriment

Una cosa és el dolor, i l'altra, ben diferent, és el sofriment.

Sí: el dolor pot ser físic o psíquic, però el sofriment és totalment psíquic. És una elecció. És no acceptar el dolor com el que és estrictament, i afegir-hi llenya al foc. Una pedreta a la sabata pot arribar a esdevenir causa d'una baixa laboral, perdent de vista que ens podríem treure la sabata i sacsejar-la a l'inrevés per a acabar amb el problema.

Per què ho fem, això, els que som propensos a "sofrir"? Bàsicament per rebel·lió, perquè no em dona la gana de passar per aquí, perquè jo ja estava bé, abans -encara que no fos veritat-; perquè les coses no van com jo voldria. És un "derecho al pataleo" privat i/o públic, i la no acceptació de la realitat tal i com és.

Els que tenim més pardals al cap que la mitjana de la població, hauríem de tenir en compte la part quàntica de l'asssumpte. Recreant-nos en la causa del malestar, l'estem convertint en el nostre futur. Si ho acceptem, i no hi donem més voltes, les possibilitats davant nostre estan més obertes. És una qüestió de quanta energia concentrem aquí o allà: activem tot allò que rep la nostra atenció, a més energia major activació.

Ja sé què estàs pensant. No. Treu-t'ho del cap. O, en tot cas, explora la raó autèntica per la que t'estaries continuament pensant -o meditant, ja posats- en que guanyi el Barça. Les ganes de que guanyi la Lliga, la Copa, o el que sigui? O la por a que perdi, al cap i a la fi el Barça és com és? Perquè si l'arrel de la "petició" és la por, és la que s'acabaria fent realitat.

Però tampoc és tan simple perquè, i és especialment cert en el cas del Barça o qualsevol altre equip de masses, la teva no fóra l'única energia en joc, evidentment. També hi comptarien la dels seus rivals, la dels afeccionats dels rivals i, evidentment, la dels altres culers com una que jo sé. Tot això, qüestions kàrmiques a part, és clar. No t'hi capfiquis.