#ramonpardina

Molt bé. Assumim, doncs, que té raó. Que el cas de Catalunya pot ser que acabi, realment, com la pel·lícula “El hundimiento” sobre Adolf Hitler. Podria passar, com tot a la vida. El primer que hauria de succeïr, això sí, és que Catalunya envaís alguna cosa. Podria ser França, Espanya o Andorra que (com diuen en futbol) és un rival més assequible. Per això cal un exèrcit. I segons diuen, Catalunya ni en té ni té cap intenció. Això ens dificulta la invasió. ¿Com ho fem? ¿Envaïm amb confetti? ¿Amb calçots? ¿Amb garrapinyades i ratafia? És possible que un exèrcit de gralles fos igualment temible, però no està comprovat que resisteixi un atac nuclear. També hi podriem enviar una legió d'ukeleles (una lluita més subtil, més silenciosa, més d'anar calant el desànim a poc a poc en les defenses rivals) o fins i tot enviar-hi el Dr. Estivill, el Kilian Jornet o el Josmar. D'acord. Assumim ara que un exèrcit d'ukeleles comandat pel Josmar, en un gest d'heroïcitat bèl·lica que deixaria en ridícul al pobre Rafael de Casanovas i amb el qual podríem escriure 50 Victus, fos capaç d'envair França. ¿Com ho mantenim? Si no podem mantenir ni la corresponsalia del Pere Codonyat a Perpinyà. ¿Hauríem de creure que una hipotètica independència de Catalunya no sols fos viable econòmicament sino que podria crèixer i amparar nous territoris? Això aniria en contra del que diu l'Albert Rivera i el seu partit. Però no hi fa res, continuarem pensant que és possible que Catalunya acabi com a “El hundimiento”.

Jo he vist la pel·lícula i, tret que em quedés adormit una estona (no és la meva pel·lícula preferida, ja ho he dit) no vaig veure que comencés amb una consulta popular no vinculant. Tampoc amb un concert d'un cantant jubilat com el Lluis Llach, una cadena humana, o ningú fent la onada com al futbol. ¿És possible que l'Albert Rivera es confongués amb un muntatge on Hitler s'assabenta que el Sergio Ramos ha de tirar un penal? Però a la pel·lícula no hi surt, això. Jo l'he vist i no surt ni tan sols el Mourinho (ai, a veure si em cauran 6000 euros per dir això...).

Una altra possibilitat és que es referís a que els independentistes acabin tractant els no-independentistes com els jueus de la pel·lícula. Ah. Però aquesta idea d'extermini sembla una mica contradictòria amb el fet de mantenir la nacionalitat espanyola pels qui ho vulguin i el castellà com idioma oficial. També podria ser una tàctica sibil·lina per fer el contrari. Que els castellanoparlants es confiïn i, quan es despistin, zas, els posin a fer treballs forçats. ¿Però com ho faríem això els catalans, si som uns bledes? Si quan pugem a un taxi i el taxista parla en castellà canviem l'idioma, esporuguits. Els nazis (els bons, els de veritat) s'avergonyirien de nosaltres. Podria ser també que a l'Albert el confongués que al Concert per la Llibertat sortís un senyor cridant “Visca Palestina”. Però aquest senyor també era obertament gay (i si no ho és, demano disculpes un altre cop) i això potser l'induïria a pensar que volem ficar tots els heterosexuals en cambres de gas. I tenint en compte que l'Oriol Junqueras (EP, NO EM VOLDRIA PRECIPITAR) sembla ser heterosexual, significaria eliminar el principal valedor de la independència només aconseguir-la. La tàctica de la mantis-religiosa.

Potser el que ha passat aquí és que hem exagerat una mica, ja ho té això el twitter. I no em refereixo a que “El hundimiento” sigui una GRAN pel·lícula (no està malament). Ara bé, celebro que els polítics ens animin a veure pel·lícules sempre que no ens les facin empassar. (Cal distingir entre realitat i ficció: si no, aviat no distingirem entre un cop d'estat i un referèndum). De fet, li proposo un nom pel seu cinefòrum: Ciudadano's Kane. Amb pel·lícules com “Qué he hecho yo para merecer esto” sobre el ministeri de Wert o “Lo que el viento se llevó” sobre els drets socials en temps de crisi. Un lloc amb pel·lícules de tots els gèneres, menys de cinema independent és clar. I no passa res. Que hi ha gustos per tothom, es pot defensar qualsevol tipus de cinema sense dir mentides ni caure en l'exageració.

Per cert, si li agraden les pel·lícules de genocidis li recomano Hotel Ruanda (una pel·lícula similar al que passa a Birmània). Ni que sigui per, de tant en tant, canviar la metàfora dels nazis, que ja cansa.

–Qui vol una Estrella?

–Jo!

–Jo també!

–Com va la paella?

–Només li falta la ceba.

–Està molt bona, cari. Ets un crack. Muà.

–La vaig aprendre a fer amb un llibre de l'Isma Prados.

–Qui trucava per telèfon?

–El Santi Balmes, diu que arribarà tard.

–Al final s'apunta? Què bé. Jo, una festeta en una terrasseta amb una cerveseta i una paelleta, si no ve el Santi amb la guitarreta ja no és el mateix.

–Com una pel·li de la Coixet.

Silenci.

–Escolteu –diu un.

–Què.

–No voleu dir..?

–El què.

–No sé...

–Digues, va.

Tocant-se la barba a contrapèl:

–... que potser m'hauria d'afaitar la barba?

¿Sabeu el típic programa de peticions de mà en directe com aquest?

https://www.youtube.com/watch?v=3NzGd29k6I0

Doncs imagineu-vos el mateix però on la sorpresa, després d'una acurada i diletant coreografia, fos un nen vestit de presoner que li entrega a l'home la denúncia per crims contra la humanitat. Brillant ¿no? I és que els programes que combinen entreteniment, espectacle i denúncia social avui dia, com tothom sap, tenen molta sortida.

2. Converses entre presentadors de telenotícies i homes del temps.

Haureu notat que de vegades els presentadors dels telenotícies i els homes del temps s'embardissen en converses intranscendents, improvisades, com si s'oblidessin que les càmeres són allà. Són diàlegs titubejants, estèrils, però reals com la vida mateixa. Tenen més veritat que una pel·lícula de Ken Loach o Roberto Rossellini. De fet, són el més autèntic que hi acostuma a haver als informatius. Per això jo prescindiria de la resta i em centraria en això. Trenta minuts parlant sobre si plourà al Camp Nou el dissabte, si val la pena agafar un paraigua o només serà un plugim o sobre les retencions del cap de setmana a l'A2. ¿No és això la vida? I això ens porta al següent format.

2'5. Aprengui català amb els homes del temps.

¿Qui més, a banda dels homes del temps i de les pel·lícules del Conrad Son, fa servir la paraula “gotellades” avui dia? ¿Qui l'expressió “ni de bon tros” amb tanta profusió? ¿Qui, d'ençà que va desaparèixer L'hora del lector, la paraula “tanmateix”? Podríem aprende el català correcte amb els homes del temps. I si la cosa funciona estudiaríem fer una segona part, nivell avançat, amb el Jordi Rovirosa.

(Aquest, evidentment, està pensat per a TV3; no pel català sino perquè, en ser mig, és més barat i no estan per gaires alegries.)

3. Tuiteros al agua.

Per fi entrem al terreny del gran espectacle. Si l'hom anterior no s'ha cansat de veure la tele, haurà vist també que abunden els formats de famosos que es llencen a una piscina. Però tenen un problema: els famosos són cars. Per això ho podríem canviar per tuiters. ¿Qui hi ha més famós avui dia? A més, gràcies al seu natural afany de protagonisme, segur que no els fa res no cobrar. Això sí, l'únic inconvenient seria els que volen mantenir en secret la seva identitat. En aquest cas faríem saltar l'avatar. També té un problema, però. Diríem: ¿qui salta ara? L'escurçó negre. ¿I ara? L'escurçó negre. ¿I ara? I així.

4. Mira quién escribe.

Els programes de gent que no sap fer coses enganxen molt. I no em refereixo als dels crítics de cinema. Imagineu-vos un reality d'un famós que vol escriure. A temps real. Dues hores veient com un escriptor, davant de l'ordinador, es baralla per una coma. O com li dóna voltes durant una setmana a la millor manera d'utilitzar un pronom feble. Només té un petit inconvenient. ¿Rostres populars de la tele (o la faràndola) que no saben escriure i algú els ha d'ensenyar (quan no fer directament) per acabar publicant un llibre sobre qualsevol cosa que després sigui un èxit de vendes? M'ho heu tret de la boca. Això no passa mai. La gent mai no ho compraria, és massa absurd.

5. Españoles por España.

Aquest és un programa low-cost. Consisteix a gravar gent pel carrer. Tal com estan els pressupostos avui dia, segur que es valora molt. Igual que el programa en el qual està lleugerament inspirat (no us puc enganyar, avesats espectadors) conté infinites possibilitats: catalans per Catalunya, hospitalencs per Hospitalet, igualadins per Igualada (a mi aquest m'agrada molt). Hi ha una versió, però, santacolomencs per Santa Coloma, que no es pot fer: no se n'ha trobat mai cap.

La teva relació amb el jefe no és ni bona ni dolenta, és (com amb la majoria dels jefes, sobretot com més importants són) més aviat inexistent. Celebra el Nadal, però ell sembla més de l'Amic Invisible. En realitat, pel poc que coneixes d'ell -o el que n'has sentit a parlar- no et cau gaire bé. Una persona que vol que sempre es parli d'Ell en majúscules, entre tu i jo, no et sembla molt de fiar. Has sentit que el comparen amb Messi, però a jutjar per aquesta manca de modèstia del nom i aquesta omnipotència, semblaria més lògic que el comparessin amb Cristiano Ronaldo o amb Mourinho. O amb Joan Laporta, que vol estar sempre a tot arreu. Això sí, igual que tots els futbolistes, des de Messi a Piqué o Sergio Ramos, sempre necessita d'algú altre perquè li escriguin per ell el seu llibre. (Vull dir per Ell, perdó, no m'hi acabo d'acostumar.)

I és que com la majoria de jefes avui dia, només t'ha ofert un contracte temporal. I és veritat que et dóna l'oportunitat de treballar en un lloc únic (fins que no es demostri el contrari) però tu voldries una mica més d'estabilitat: una mica d'eternitat per poder encarar el futur amb garanties. Així sí, amb una eternitat per endavant, potser podries pagar l'hipoteca. Però, com tots els jefes, sempre diuen que no és a les seves mans. De qui, doncs? Perquè ell (Ell) sí que és etern, no? Si li demanes augment de sou, segur que et surt amb que té molts gastos, perquè són tres a repartir. Però en realitat, és un de sol. Ho sento Déu, no cola.

Com a bon intel·lectual no miro gaire la tele, però l'altre dia vaig veure la final de la Copa Davis. Com a bon intel·lectual no m'agrada l'esport però, com a bon ric, m'agrada el tennis. Allà, vaig veure un grupuscle de persones radicals (independentistes espanyols nazis en direm, perquè estaven en una grada) que agitaven les banderetes amb fruïció i portaven pintada la cara amb els colors de la bandera espanyola. No cal dir que em va semblar molt desagradable l'utilització d'un event esportiu per fer propaganda de la seva causa antidemocràtica. Tothom sap que hi ha dues coses que no es poden barrejar a la vida: el Bayleys i la Coca-Cola i la política i l'esport. Mentre estaven allà onejant les banderetes (o fent una cosa encara més criminal: tocant el bombo) aquells rebels independentistes espanyols no estaven creant llocs de treball. Tal com sona. Jo avui, per exemple, entre l'esmorzar i el sopar, ja n'he creat tres o quatre. Però això no és el pitjor. El pitjor és que s'enfrontaven a la República Txeca, un germà del mateix territori de l'Unió Europea (de recent entrada al 2004 per cert). ¿Què pensaria un inversor americà si ho veiés? ¿Quina estabilitat dóna això als mercats? ¿Com ajuda a sortir de la crisi? Tothom sap que la Segona Guerra Mundial va començar així, amb un partit de tennis entre un nazi i un jueu, un va dir que la pilota havia entrat, l'altre que no i, com que no hi havia “ojo de halcón”, la cosa es va liar.

El fet és que, fa poc, he anat a Madrid (l'epicentre d'aquest moviment separatista, onada com en diuen alguns, febre en diuen uns altres) per comprovar-ho in situ. I he vist coses que vosaltres no creuríeu. El metro és tot en castellà. De debò. I els rètols de les botigues. ¿Com s'ho farà un anglès (que té accés lliure a les nostres fronteres) per distingir la Puerta de Alcalá de Alcalá Meco si no és en l'idioma que uneix a tots els ciutadans de la UE? I l'escola també és en castellà vernacle. Això no és més que un adoctrinament separatista, ordit amb traïdoria, perquè si ve un alemany a treballar els seus fills hagin d'aprendre aquesta incòmoda llengua tant diferent, d'altra banda, a l'argentí o l'andalús (que sí cal protegir). Però la insolidaritat dels separatistes és tan gran que quan els pressupostos de la UE van en contra dels seus interessos, en lloc de remar tots junts, no els volen acceptar. I no perdonen ni els interessos del deute amb altres regions del territori com Grècia. És el que té ser un separatista com Mariano Rajoy.

En fi, que Espanya insisteix a separar-se de la resta del món sota una bandera. En el seu obcecament, no s'adonen que si no fossin al món no haguessin pogut fer res. Ni capital cultural, ni la paella, ni la Armada Invencible. ¿Com ho faríeu tot això si no fóssiu al món? ¿Eh? I el pitjor de no formar part del món és que no haguessin pogut guanyar el Mundial. ¿Qué haguessin guanyat? ¿El Campionat del buit? ¿Del forat negre? Però ells a la seva. No sé què passaria si un dia Espanya fos un país independent. No es podria viure. Tot el dia discutint amb els francesos, amb els italians que ens voldrien treure les nòvies, amb els portuguesos que voldrien entrenar els nostres equips... No m'ho vull ni imaginar. Per sort, quan em canso de discutir i em quedo sense arguments, els dic:

–¿Qué pone en tu pasaporte?

–Ciudadano de la Unión Europea.

Obligar a pagar amb pessetes.

Haver de demanar el paquet de tabac amb un embardussament. Així: “Em dóna aquest paquet de tabac xic, pic, pellaric, camatort i becaric? És per a una xica xica, pica, pellarica, camatorta i ballarica.” I si s'equivoca, hòstia.

Que només es pugui comprar tabac a través d'una recomanació de Linkedin.

Col·locar venedors argentins (o àvies catalanes) que no parin de xerrar tota l'estona. I una estora al terra on t'hi quedis enganxat.

Posar tunos al davant del mostrador.

Regalar accions de Bankia amb cada compra. (I no te les pots vendre, és clar.)

Obligar a veure la pel·lícula del Garci.

Que hagin de caminar amb els ulls embenats per una passarel·la sobre cocodrils fent la xarranca fins al linial.

Com riuríem! Seria un joc, una mica entremaliat si vols, però ningú en podria negar la bona intenció. (Recordeu nens, que està malament fer patir a la gent excepte si són fumadors.) Ja ningú no podria dir que els funcionaris no fan res. Es passarien el dia elucubrant idees cada cop més imaginatives per vexar i fer la vida impossible als compradors de tabac. Fins i tot podríem donar feina a d'altres sectors en hores baixes: creatius publicitaris, dominatrius, operadors de companyies telefòniques o veterans de l'exèrcit. Tot són avantatges. L'únic problema és que potser el procés per comprar tabac fos tan divertit que la gent s'hi acabaria avesant encara més. (Mireu el cas contrari, el de la lectura, que com més s'intenta promocionar i apropar a la gent menys interés suscita.) Potser el secret seria endurir el sistema fins a límits gairebé sàdics: descàrregues elèctriques, verí, cançons de l'Amaia Montero... I el pitjor càstig seria que qui comprés tabac hauria de presidir Espanya durant un dia sencer. I ja veuríeu com ningú no fumaria.

El creatiu, a qui partir d'ara anomenarem R., va rebre l'encàrrec i, al cap d'uns dies, va pensar un claim (o eslogan, després de deu anys encara no sabia la diferència; què tontu, menys mal que no sóc jo), que deia: “Empieza el día con una sonrisa”. Bé. No era res de l'altre món -almenys era millor que aquell que diu “designed for humans” com si hi hagués telèfons dissenyats per a animals o plantes, o aquell altre que deia “calidad a un precio que no te esperas” ¿i si jo m'espero un preu molt baix? ¿si sóc molt optimista, què passa?-, però anava acompanyat d'un visual (un key visual, això sí que sé què vol dir) del producte partit per la meitat al davant d'una cara com si fos un somriure. I això al client, amb aquella lleugeresa pròpia de les idees fàcils i poc comprometedores, li va agradar molt.

¿I van ser feliços, van comprar GRPs i van vendre molts anissos? No. Durant dies i dies R., igual que un personatge de Kafka, va anar i tornar de l'agència amb idees i més idees, guions i més guions, esbossos i més esbossos, per adaptar aquella idea a la televisió. El temps en publicitat és relatiu, 20 segons d'anunci a la tele es poden convertir en un any de feina. De fet, R. havia confegit una estranya teoria conspirativa segons la qual els clients es comporten de manera inversament proporcional al posicionament que vénen de cara al públic (si volen vendre espontaneïtat, posem per cas, ho estudien tot fins a l'últim detall, si vénen atreviment són d'allò més conservadors o si venen un preu barat es passegen pel carrer amb un descapotable). I per a desgràcia d'ell, aquella marca, sota el claim (o eslogan) de “Empieza el dia con una sonrisa”, volia vendre felicitat.