#prendes

Ajuste del tarot, astrológico, medio. Usando diferentes mazos y diseños de autor: universal key, raider white, egyptian, heindl. Bioenergético: lectura parcial de información del biocampo y espacio de información humanos, visualización del aura de una foto, armonización de la energía, eliminación de lo negativo. ¡Lea mi perfil y busque consejos de calidad que cambiarán su vida para mejor!

Casa Gerardo

El restaurant Casa Gerardo, situat a Prendes (Astúries), és una de les cases de menjars més reconeguda del Principat. Amb més de 125 anys d’història, actualment és Marcos Morán, la cinquena generació, qui dirigeix el restaurant.

En poques paraules, ofereixen una cuina tradicional actualitzada que respecte el producte, de molt bona qualitat. I, tant ho fan amb el receptari tradicional d’Astúries com amb el de la família Morán. 

Però, és clar, hi ha molts graus i moltes maneres d’actualitzar-se. La seva, per una banda, manté tècniques tradicionals com els guisats, els fregits o els saltejats; però, per altra banda, també utilitza tècniques d’avantguarda com els liquats, la osmosi o la cuina al buit.

Per una banda, dóna valor als ingredients autòctons tant de l’horta asturiana (les mongetes verdes i grogues, la col picuda, les faves, les patates, etc.), com del Mar Cantàbric (la sardina, el lluç, el llamàntol, etc.) i de la ramaderia de la regió com el pitu de caleya i els ous de les gallines Pita Pinta; però, per altra banda, també se serveix d’ingredients foranis com les ostres franceses, el caviar, el plàncton que incorpora gràcies a l’Ángel León o la maionesa que lliga amb la proteïna de la cocotxa enlloc de fer-ho amb ou, que aprèn de Casa Marcelo.

També, per una banda, manté receptari tradicional com les croquetes, la fabada, el compango, la crema de arroz con leche requemada; però, per altra banda, tolera divertimentos visuals i intenta adaptar-se a les tendències gastronòmiques imperants on sembla que t’hagis de renovar per força oferint novetats com si la reiteració (per molt excel·lent que sigui) estés penalitzada.

En resum, una cuina que vol cobrir els gustos de tothom i que sap navegar molt bé entre diferentes corrents culinàries.

Com a primera visita, vam triar el menú ¿A qué jugamos? afegint-hi altres plats com els dos llamàntols. Un menú que ens va semblar de racions molt correctes per a poder menjar i no només tastar.

Per a començar, serveixen una torrada de mantega (tèbia) amb mantega, una mantega que no és salada i que serveixen a molt bona temperatura per poder-la untar.

Serveixen dos pans: un pa de blat de moro i pipes i una xapata tradicional.

APERITIUS FREDS:

Broqueta de cogombre envinagrat, anxova i mantega d’anxova.

Bocadillo cruixent de formatges asturians, un dels aperitius més coneguts de la casa. Es tracta d’un petit entrepà de pasta fil·lo amb una crema de formatges freda. No ens esperàvem pas que fos així, ens l’imaginàvem calent i amb una pasta fil·lo molt menys caramel·lizada.

Còctel sòlid de poma. Un aperitiu amb un regust artificial de poma que trobem contradictori amb l’estil de cuina de la casa.

APERITIUS CALENTS:

Crema de porros amb roger. Excessivament petit, fins i tot com a aperitiu.

Mar y Dehesa. Un bunyol de pernil ibèric Joselito amb sardina laqueada. Una magnífica mossagada calenta i cremosa que es desfeia a la boca. La salabror de la croqueta realçava el punt greixós de la sardina.

Croqueta del compango de la fabada. Una croqueta melosa i amb la intensitat d’un compango ben fumat.

PLATS PRINCIPALS:

Minestrone no salada. Un gaspatxo amb daus de nap, remolatxa, alvocat, tomàquet cherry groc, granissat de pebre verd i api i una sopa de tomàquet. El típic aperitiu que et serveixen per “estimular la gana” i que et veus obligat a menjar per poder començar el menú d’una vegada. Tarden més a recitar els ingredients que el que tardes a menjar-te’l i, a sobre, el trobes obviable.

Salpicón de bugre. Una esquitxada de llamàntol amb el seu corall, maionesa i ou, un punt de vinagre molt suau i oli. El menjar era fred de nevera però el plat (la vaixella) estava calent i el resultat va ser boníssim.

Phaseolus. Mongetes verdes i grogues (frejoles) ben cruetes i servides amb el suquet de la fabada asturiana i amb uns daus de papada ibèrica. Cruixent i tebi, deliciós. Ens va semblar un gran plat.

Cocotxa de lluç cuinada a baixa temperatura, brandada de lluç i un liquat de plàncton. Una delícia. Per una banda, el joc de temperatures servint la sopeta calenta (un suquet que ens va recordar aquestes bases afrancesades de porro amb mantega) i la brandada de lluç un pèl freda. Per altra banda, la cocció de la cocotxa a baixa temprratura, mantenint tot el seu sabor i deixant-li la seva textura tant fina. L’única pega va ser que ho vam trobar excessivament salat.

Ostra francesa Gillardeau nº2, acompanyada d’un pilpil de peix, un toc de plàncton i cítrics i una mica de caviar. Una senyora ostra ben carnosa i servida sencera, sense tallar. Ens van anunciar el plat amb la versió que porta caviar però no l’hi vam trobar. La densitat i la textura sedosa-satinada del pilpil i el seu bon gust van ser excepcionals.

Llamàntol fregit, servit amb rovell d’ou, patates fregides i les puntillas d’un ou ferrat. Possiblement, els dos acompanyaments fregits (les patates i les puntillas) amaguen una mica el gust del llamàntol però el conjunt és un plat per atrapar i captivar el comensal més llamenc.

Servit a part, en una copa, un consomé de llamàntol amb escuma del propi llamàntol.

Llobarro cuinat a baixa temperatura, servit amb col picuda saltejada i un caldo fumat del propi llobarro. Es nota que el peix està fet a baixa temperatura però és greixós i queda de meravella amb la cruixent col picuda (un bon producte, ben típic d’Astúries, que hem trobat als mercats i del que poc se’n parla), pràcticament crua i el caldo fumat del propi llobarro ben calent amb kimchi.

Rossinyols asturians amb rave laminat, daus de poma i llonganissa, safrà i all negre. Una manera ben diferent de cuinar els rossinyols, saltejats però amb un court-bouillon per tal que quedin melosos i no perdin la terrositat. El cas és que, pel nostre gust, els rossinyols van quedar massa tous, semblaven ben bé fets a baixa temperatura i tot. Preferim un toc un pèl més cruixent per a menjar aquests bolets. Un plat que no vam contextualitzar ni entendre a dins del menú. Pot ser com a pont entre el llobarro i el pitu de caleya?

Pitu de caleya amb patates i pimiento del piquillo. El pitu de caleya és un dels grans productes d’Astúries. Es tracta d’un pollaste de raça autòctona asturiana criat a la “caleya”, al “camí” rural, és a dir, en llibertat, sense menjar pinso. S’alimenta del que vol (cucs, blat de moro, llavors, cereals, insectes, etc.) i és més gran que els de granja. Els que utilitzen a Casa Gerardo tenen entre 8 i 9 mesos i fan uns 5 kg. Per a aquest plat, els Morán acostumen a utilitzar únicament la cuixa i la contracuixa de l’animal. En aquest cas, van servir la contracuixa rostida. Pel que fa a la carn, el més sorprenent és el seu color fosc, es podria arribar a confondre amb la carn de colomí i tot. De fet, és un pollastre que podríem situar més a prop de l’àmbit de la caça del que sembla. També destaca el seu gust intens. La carn tenia una textura dura i fibrosa però era perfectament mastegable; en canvi, la pell i el greix de la pell ens va recordar la melositat d’un peu de porc i tot. Diuen que no el maceren, que està guisat i prou. En definitiva, un excel·lent pollastre rostit. Això sí, les patates no eren res de l’altre món i el pimiento del piquillo era simplement correcte.

Fabada tradicional amb el seu compango. Tota una insígnia de la casa. Un plat aparentment contundent servit a ple mes d’agost fet a base de fabes fresques (i no seques de l’any anterior sinó congelades quan arriben a finals d’agost o a principis de setembre), unes fabes cuinades amb molta delicadesa, de manera que quedin tendres però suficientment fermes perquè arribin a taula intactes, gens malmeses. 

El suquet era deliciós, ric però tènue; fet, entre altres ingredients, amb el caldo base de Casa Gerardo que fan amb les parts del pitu de caleya que no utilitzen per rostir. Servit a part, el seu compango (xoriç, lacón i morcilla), tots tres de porc blanc i fumats, que vam afegir al plat de la fabada per tal d’unificar els gustos i escalfar una mica més el compango; de fet, no entenem per què el serveixen a part. 

En resum, un plat que manté l’essència de la casa però també de la cuina asturiana.

PREPOSTRES:

Minestrone no dulce. La versió dolça de la minestrone no salada. Visualment, amb la mateixa aparença que l’aperitiu però, en aquest cas, van substituïr els daus de nap per poma verda i la sopa de tomàquet per taronja sanguina. La resta d’ingredients, eren els mateixos: daus de remolatxa, tomàquet cherry groc i granissat d’api. El més gustós, el suc vermell de taronja sanguina. Ens va sorprendre que se servís tant poc fred i amb una única cullereta, sempre ens agrada tenir dos coberts per menjar amb més facilitat. Al cap i a la fi, les típiques prepostres que et serveixen per “refrescar” i “netejar” i que et veus obligat a menjar per poder passar al següent plat. Tarden més a recitar els ingredients que el que tardes a menjar-te’l i, a sobre, després de riure la gracieta del joc visual, el trobes un plat obviable.

POSTRES:

Maduixes en almívar amb una xantillí, galeta de maduixa i granissat de maduixa. Amb la bona i variada reposteria que hi ha al Principat, trobem que podrien oferir unes postres molt més treballades, autòctones i tradicionals. I, sinó, servir únicament la crema de arroz con leche requemada.

Crema de arroz con leche requemada. No és un arròs amb llet sinó que es tracta d’una mena de crema catalana feta amb arròs, de manera que queda una textura densa en la que s’hi intueix el gra. Unes postres més interessants per la textura que pel gust, que queda emmascarat pel cremat de la superfície. Per cert, sempre ens queixem de les escasses racions que serveixen a molts restaurants. Doncs, en aquest cas, vam trobar excessiu servir tanta quantitat d’aquestes postres. Una ració que ens va semblar que era estàndard indistintament del número de comensals que hi ha per taula. És l’únic plat que serveixen al centre de la taula, per a compartir, perquè per a ells és molt ancestral.

PETITS FOURS:

Trufa de xocolata

Roca de caramel

Chupito de xocolata (líquid fred)

Pel que fa al servei de sala, ens va semblar un pèl fred, distant i poc coneixedor dels plats. També ens va sorprendre que hi hagués fil musical. I, respecte al servei de vins, el sommelier només va venir un moment, no va fer cap aportació, ni tant sols el servei, i tampoc ens van donar a tastar el vi escollit, servint-lo directament.

“Me Prendes” Lyrics

“Me Prendes” Lyrics Read “Me Prendes” Lyrics & Enjoy.😊. For more Lyrics updates please subscribe.Thanks. Similar Lyrics .. Eslabon Armado Lyrics “Me Prendes” Quisiera tenerte aquí cerquita Morderte tus labios, sé que te encanto Y hay que parar de jugar mi niña Mejor hay quemar una indica En verdad me prendes cuando te arrimas No puedo explicarlo, lo que yo traigo Es algo más que un amor…

chile en nogada @ Prendes