El moment de Barcelona, política municipal i molt més
Les eleccions municipals del passat més de maig, celebrades gairebé un any després de les europees, senyalen amb aquestes l’arranc d’un cicle polític transcendent, tant per les qüestions que s’hi dirimeixen com per la intensitat amb que és viscut pels ciutadans i ciutadanes –amb nivells de participació molt elevats en cada convocatòria electoral–.
L’eix més rellevant, pel seu interès persistent i presència en cada elecció, és el corresponent al procés d’independència de Catalunya; no és l’únic però, per bé que modula i, al seu torn, és condicionat per les altres qüestions d’interès primordial per a la ciutadania. L’eix social i els posicionaments al respecte d’esquerres i dretes i l’eix del canvi i la renovació –de superació, gairebé redempció es podria dir, de les tares de la nostra arquitectura institucional i social– són aquestes altres qüestions que es debaten a hores d’ara.
La política municipal ha passat a un segon terme d’atenció i, en certa mesura, s’ha desacoblat a Barcelona del corrent polític principal que es manifesta a nivell nacional i en relació a l’estat.
De resultes de les darreres eleccions plebiscitàries, es configura un espai majoritari, el del sí, que no només s’imposa clarament als comicis i preserva la iniciativa per a fer progressar el procés d’independència, sinó que, per la seva pròpia composició –d’una banda, Junts pel sí, amb vocació unitària que reuneix CDC, ERC, socialistes sobiranistes, personalitats civils, etc. i, de l’altra, la CUP que aplega l’esquerra radical– està obligat a l’entesa.
Aquesta obligació d’entendre’s contribueix a configurar aquest moment polític com a fundacional; els acords que conformin el Govern, el seu full de ruta i l’acció concreta de govern posaran els fonaments sobre els que es constituirà la República. Necessitat primerament i vocació d’entesa, ja expressada, més enllà de l’espai majoritari independentista, amb els del no es pronucien i, també, els del no. Entesa, doncs, en aquesta etapa constituent.
I a Barcelona?
A Barcelona, ara fora del focus mediàtic, la política discorre per altres camins, si més no, aparentment... i paradoxalment. La ciutat ha escollit un consistori molt fragmentat en que el govern municipal se sustenta en la majoria més exigua de tota l’etapa democràtica. Encara més –i aquesta diferència és substancial–, ni es manifesta cap vocació d’entesa permanent entre les diverses forces polítiques, ni el curs polític s’ha definit per cap acord que s’acompassi amb el moment que viu el país.
Sobta aquesta situació, pel contrast. Sobta, a més, perquè el pes de la capital en el conjunt del país serà determinant en la configuració dels nous espais polítics que s’establiran després que es completi el procés i, en particular, l’espai de l’esquerra, en un moment que l’actor hegemònic gairebé fins a dia d’avui, el PSC, cedeix el seu testimoni a d’altres.
Convindrà que en parlem –d’aquests espais polítics, dels seus agents i les seves actituds, del moment que viu Barcelona i de més, molt més–. A més voldria exposar algunes observacions sobre quines línies, en la meva opinió, han guiar la política a Barcelona.
Tot plegat però, demana atenció i anàlisi més enllà del contingut d’aquesta entrada d’avui al bloc. Continuarem, en breu.
