#es liceu

30 de Maig de 2016.

Dins de les habituals audicions que solc fer al final de cada classe, fa uns mesos se’m va ocórrer posar la cançó Màgic, de Joan Colomo al seu disc Producto Interior Bruto Vol.1 (BCore, 2011), als grups de sisè d’Es Liceu i vaig percebre que en podia treure molt de suc. Puc dir sense por a equivocar-me que, sense adonar-me’n, s’ha convertit en una espècie de petit himne dins de les classes de música d’aquest curs, fins al punt en què, ja per curiositat, vaig repetir la mateixa audició a altres grups, rebent bones reaccions cada vegada.

Tornant als grups de sisè, on hi trobam l’origen de tot això, aquest èxit podria venir condicionat per dues raons: en primer lloc, la simpatia i simplicitat de la cançó, que els hi va caure en gràcia de seguida sense haver de fer gaire cosa més que posar el seu videoclip; i en segon lloc, perquè una vegada ja se la sabien i ja havíem parlat sobre el seu missatge, s’hi varen sentir molt identificats, en major o menor mesura.

I és que si ho pensam, a la seva edat (11/12 anys), són molt susceptibles d’experimentar una situació semblant a la que es descriu a la lletra -segons la interpretació que se’n va fer a l’aula-, és a dir, aquella incertesa que es sent davant dels canvis que tothom experimenta en el moment en què arriba una etapa nova i potser desconeguda.

En el seu cas, sense tenir en compte les situacions personals que cadascú pugui tenir, són els que estan a punt d’arribar a un canvi vital que els marcarà bastant: per una banda, el pas d’Educació Primària a Secundària amb tot el que aquest implica -relleu en el professorat, noves rutines i dinàmiques, arribada de nous companys així com altres que se’n van, etc.-; i, per altra banda, la transició entre infantesa i adolescència, dins de la qual ja n’hi ha que hi són de ple.

I és que això no és res nou. Sovint, quan se’ns presenta un canvi, podem tenir una sensació d’inseguretat que ens pot ser difícil de classificar. Un sentiment que es col·loca enmig d’una línia que separa la por dels simples -i saludables- nervis adaptatius, a la vegada que aquests nervis adaptatius també poden ser combinats amb algun tipus d’alegria o tristor. A més, segons el moment del dia en què ens trobam, predomina un d’aquests sentiments o un altre, o fins i tot una combinació de tots. No ens volem complicar, volem seguir dins d’una bombolla d’aparença perfecta -però irreal- on ens hi trobam còmodes, sense incerteses, pors ni maldecaps, perquè és màgic i meravellós com ens hi sentim, sense que res ni ningú ens faci topar amb la realitat. I no fa falta ser-ne del tot conscient ni ser (pre)adolescent per experimentar això.

I així, la motivació del vídeo és clara. Després de tot aquest temps -i dic temps així perquè només es fa una sessió de música a la setmana-, era interessant plasmar en algun lloc tota aquesta feina i experiència, de manera que ens en quedés alguna prova, independentment d’haver-ho fet millor o pitjor. En casos així, l’experiència és el que ha de comptar.

En darrer lloc, moltes gràcies al meu col·lega Toni Salvà, de Diorama Sound (http://dioramasound.com), per l’ajuda i la paciència a l’hora de gravar i editar el so d’aquest vídeo, així com a tots els alumnes que han volgut participar en el projecte.

Per a qui vulgui escoltar la versió original de l’autor de la cançó, pot fer-ho a aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=HHjYSDx5gh4; i de la mateixa manera, si algú ha tengut curiositat per la cançó que encapçala i tanca el vídeo, el seu títol també és Magic, dels meus amics ORA, dels què en podeu escoltar tota la discografia aquí: http://oraproject.bandcamp.com.

Realment, el que és màgic i és meravellós és poder fer coses com aquesta.

8 d'Octubre de 2015.

A les classes de Primària, a part de les feines que anam fent, sempre que puc m’agrada acabar les sessions fent una audició, normalment en vídeo, d’alguna cançó que per algun motiu a mi m’agrada i trob que pot ser interessant que els alumnes escoltin i comentar-la a classe. Pens que han de tenir l’opció d'escoltar i triar música que no sigui aquella que tothom coneixerà independentment del seu interès per la mateixa. Per exemple, tothom coneix per igual cançons soltes d’AC/DC, de Calle 13 o Uptown Funk, La Gozadera i demés cançons d’aquest tipus.

En el cas dels grups de Tercer Cicle, després d’haver posat Foo Fighters la primera setmana, La Iaia la segona i The Black Keys la tercera, aquesta setmana vaig pensar que seria molt curiós -i divertit- donar pas als grans Za!, el duet més musicalment enorme i divergent -i insistint, també divertit- que he tengut la sort de veure mai en directe.

Un grup com aquest no és pot escoltar així com així, sobretot si pensam en qualsevol tipus de música més tradicional en quant a so, execució i estructures. Si algú els escolta sense tenir un poc d’idea del que té davant el resultat pot ser fàcilment de rebuig, sobretot si la ment en qüestió només està acostumada a estils musicals més comercials o fàcils d’escoltar al nostre dia a dia citats anteriorment.

Per a introduïr l’audició vaig posar només els primers dos minuts de la cançó Súbeme el Monitor del disc Wanananai (2013):

Enllaç: https://youtu.be/FaLMcqsyGnA

El perquè d’aquesta primera escolta de dos minuts és preparar-los pel que després es toparan en posar el vídeo de la mateixa cançó, però en directe, i una vegada explicades de manera general coses a tenir en compte com ara que possiblement el grup és el més estrany que molts hauran escoltat i vist mai, que està format per només dos músics -aquí sorpresa general-, que empren diferents instruments que d’alguna manera van rotant, i aparells com ara sintetitzadors, distorsionadors de veu i loopers -destacant la importància d’aquests darrers-.

Enllaç:https://youtu.be/ZLQORvLpF8w

Per a una millor comprensió, vaig pensar que mentres comença a fer els loops amb la trompeta havia d’anar comentant-ho, perquè es fixessin que no només esteia tocant sinó també gravant capes de música que després serien l’acompanyament a l’inici de la cançó, així com també altres detalls a alguns moments del vídeo segons anava veient convenient.

Sobretot al principi, es veien cares de sorpresa de tot tipus, no sabien què pensar. La música els agradava però els cridava molt més l’atenció com la anaven construïnt tota en directe amb capes i més capes de loops, efectes i música tocada i cantada al moment. En alguns moments fins i tot hi havia alumnes que expressaven ganes de ballar -i algú també ballava- als bossins que més conviden a fer-ho. També hauria de remarcar que sense la mica d’explicació del grup i de la cançó, totes aquestes reaccions haurien estat molt diferents, la majoria no ho haurien pogut digerir igual.

Finalment, en passar al torn de comentaris i preguntes, vaig poder observar bones sensacions i opinions de tot tipus, com era d’esperar, però sobretot destacant la seva sorpresa. Quasi tothom coincidia en que els havia encantat veure'ls fer música de la manera que ho fan i en els casos de la gent que deia que l'hi havia agradat, la resposta era molt efusiva. També demostraven curiositat pels aparells que es poden veure -o escoltar- al vídeo, com ara els loopers i els pedals, fent-ne moltes preguntes al respecte. Qui sap, potser en uns anys hi haurà algun fan dels Za! per allà dins!