#daniel oren

Adriana Lecouvreur in scena al Verdi

Daniel Oren e la filarmonica del Verdi

La stagione musicale del Teatro Municipale Giuseppe Verdi prosegue con il concerto diretto da Daniel Oren SALERNO – Continua la programmazione della stagione sinfonica del Teatro Municipale Giuseppe Verdi: sabato alle ore 20 il Maestro Daniel Oren dirige l’ Orchestra Filarmonica. In programma musiche di Gioacchin Rossini, Johannes Brahms, Antonin Dvořák. Momento magico per la Filarmonica Giuseppe…

Il Rigoletto di Verdi

L’immortale Rigoletto del Cigno di Busseto diretto da Daniel Oren all’Anfiteatro Ghirelli del Parco dell’Irno  SALERNO – . Nell’incantevole scenario dell’Anfiteatro Ghirelli nel Parco Urbano dell’Irno si alza ancora il sipario  per lastagione lirica del Teatro Municipale Giuseppe Verdi.sostenuta dalla Regione Campania: da mercoledì 15 settembre alle ore 20  andrà in scena Rigoletto di Giuseppe…

L’atteso dittico Cavalleria Rusticana e Pagliacci

L’opera sotto le stelle: all’Anfiteatro Ghirelli Daniel Oren dirige Cavalleria Rusticana e Pagliacci SALERNO  – Torna la stagione lirica sotto le stelle del Teatro Municipale Giuseppe Verdi. Dopo il successo dell’opera di Giacomo Puccini Tosca, tre altre grandi serate di musica ed emozioni con di Pietro Mascagni e Pagliacci di Ruggero Leoncavallo. Dirette dal Maestro Daniel Oren, la regia è a…

La star della lirica Svetlana Kasyan vince il premio Internazionale Penisola Sorrentina

La star mondiale della lirica Svetlana Kasyan vince il premio internazionale 2019. È stata quest’estate “Aida” all’Arena di Verona per la regia di Daniel Oren.

 Mosca, 30 settembre 2019 – Svetlana Kasyan è la vincitrice della categoria “internazionale” della ventiquattresima edizione del prestigioso Premio “Penisola Sorrentina Arturo Esposito”, promosso sotto l’Alto Patrocinio del Parlamento…

Passione Musica: “Otto stagioni” tra Vivaldi e Piazzolla con l’Orchestra Unione Musicisti e il violino solista Daniele Colombo

Venerdì 26 ottobre alle ore 18 al Teatro Salvo D’Acquisto dell’Istituto Salesiani in via Morghen 58 a Napoli, per la rassegna “Passione Musica”, appuntamento con la grande musica delle “Quattro stagioni” nelle versioni classico-barocca di Antonio Vivaldi e contemporanea-sudamericana di Astor Piazzolla, eseguite da interpreti di pregio come l’Orchestra Unione Musicisti, attiva dal 1974 e formata…

En els darrers anys la decadència s’ha evidenciat en el cartellone i també en la implantació de mesures tan decebedores com l’amplificació de les veus, quelcom que els anys havien demostrat que no era necessari, i altres que sortosament per ara no han tingut el vist-i-plau, com la coberta de l’amfiteatre per evitar cancel·lar funcions en els dies que la pluja fa acte de presència.

Verona és una manera poc rigorosa d’anar a l’òpera. La immensitat del marc invita a la dispersió i al pur espectacle, el que no vol dir que al llarg de les 95 edicions no s’hagin viscuts nits excepcionals. Calia anar a l’Arena al menys una vegada a la vida, però ara amb l’amplificació acceptada sense contemplacions per a tothom, jo crec que ha perdut l’interès, si bé l’espectacle de veure les graderies plenes de gent, el cel normalment estelat i l’impacte de la música, les veus i la grandiloqüència de la representació és una experiència bonica. Si parlem seriosament d’òpera, segurament no tant.

A Verona s’han fet intents aïllats d’adaptar-se als temps moderns proposant posades en escena més trencadores, però els intents no han funcionat, i la darrera Aida sota l’avorrida i repetitiva proposta de La Fura dels Baus n’és el més recent exemple.

Potser per aquest motiu, la “gosadia” feta per Arnaud Bernard, director de la producció escènica d’aquest “nou” Nabucco, de voler explicar el Risorgimento amb Nabucco, Abigaille, Zaccaria, Ismaele i Femena disfressats de Franz Mahler, Livia Serpieri, Roberto Ussoni, Il conte Serpieri i companyia de la viscontiana Senso, no és altra cosa que un intent de modernitzar la proposta però oferint un espectacle visual ben distret i cal dir que ben realitzat, sense importar gaire si el Verdi que es canta és genuí, ben i adequadament cantat i amb els millors cantants possibles, perquè sembla com si fos més important el plantejament escènic i escenogràfic que no pas les veus , ja dic que poc adequades del coneguts Gagnidze i Siwek o la desconeguda per a mi, senyora Branchini.

Són els signes dels temps, res de nou.

El moviment escènic de les masses, l’ambientació de l’acció en els cinc dies famosos de la revolució milanesa l’any 1847, l’escenografia giratòria que ens presenta la façana de la Scala, o l’interior de la sala, en un efecte teatral d’impacte que s’emmirallà en l’escena inicial de la pel·lícula de Visconti, així com el disseny de vestuari del propi Bernard, configuren un embolcall atractiu que fa encabir la trama del llibret original amb calçador. És obvi que el “Va pensiero” ho pot justificar quasi tot i que al seu voltant la trama babilònica pot arribar a grinyolar, amb una Abigaille que no han sabut transformar correctament, però el que se’ns proposa és in plantejament escènic vell, mil vegades vist o si ho voleu més moderat clàssic. Agradarà molt a tots aquells que les transgressions escèniques els treuen de polleguera, perquè Arnaud Bernard, per sobre de voler dir-nos coses diferents o si més no de manera diferent, ens diu el de sempre i d’una manera absolutament digerible, és una producció amb la voluntat de ser estèticament bonica per sobre de qualsevol altra denúncia de repressió. ÉS clar que el risorgimento és molt agraït i enarborar la tricolori sempre té aixecar la febre patriòtica, tot i que la majoria d’assistents siguin guiris.

Hi ha un excés molest de trets i canonades que contaminen l’espai acústic que hauria d’estar destinat exclusivament per la música ii el cant, però noi crec que això acabi sent molest per a tots aquells que quedaran bocabadats davant del desplegament humà i animal, amb soldats a cavall, calesses i una munió de personatges que farceixen  l’interminable espai escènic per garantir que el públic no s’avorreixi.

I es poden avorrir? Doncs si per sobre de tot això busques les veus, l’orquestra i el cor que et facin gaudir de valent, doncs si, perquè Gagnidze no és un prodigi de cant verdià, te una veu baritonal aprofitable, però el seu grau d’interpretació és més aviat escàs i no té la grandesa vocal necessària, com tampoc la té la soprano lírica Susanna Branchini, que algú ha mal aconsellat en fer de dramàtica encara que això suposi canviar tres o quatre vegades de veu per anar dels precisos aguts, ben col·locats i emesos, a una zona greu inexistent de natural i per tant resolta mitjançant l’emissió gutural i sorda d’unes notes parlades que no tenen cap projecció natural a no ser que es forci en un quasi “parlando” grotesc que ara els micròfons deuen fer audibles. Com a soprano lírica de ben segur que tindria possibilitats, però dubto que cantant rols com aquest ho arribem a saber mai.

El Zaccaria de Rafal Siwek és d’una insuficiència descoratjadora. Escolteu a Giaiotti, per no citar els de sempre, i us adonareu del gran pas enrere, és exactament igual que això del canvi climàtic. Estem condemnats,

Bé Nino Surguladze com a Fenena i descoratjador l’Ismaele de Rubens Pelizzari, d’una insuficiència de tot, alarmant.

Daniel Oren ha fet del Nabucco la seva raó de viure. Se la sap de memòria i en treu resultats brillants de l’orquestra i no tant del cor, que tot i així bisa el “Va pensiero” (quelcom habitual com la vendetta de Nucci) ja que segurament els micròfons de la transmissió televisada els perjudiquen més que els beneficien.

Giuseppe Verdi NABUCCO Llibret de Temistocle Solera

George Gagnidze (Nabucco) Rubens Pelizzari (Ismaele) Rafal Siwek (Zaccaria) Susanna Branchini (Abigaille) Nino Surguladze (Fenena) Elena Borin (Anna) Paolo Antognetti (Abdallo) Nicolò Ceriani (Gran Sacerdote di Belo)

Orchestra e Coro dell’Arena di Verona Direcció musical:Daniel Oren Direction de chœur :Vito Lombardo

Direcció d’escena: Arnaud Bernard Escenografia: Alessandro Camera Disseny de vestuari: Arnaud Bernard Disseny de llums: Paolo Mazzon

Arena de Verona, 26 d’agost de 2017.

Aquí ens calia un apunt de Verona per fer un repàs a tots els festivals estiuencs. Agradarà o no, però calia passar-hi.

Lucia di Lammermoor a la ROH Fotografia © ROH | Stephen Cummiskey

Diana Damrau (Lucia), Taylor Stayton (Arturo Bucklaw) i Rachael Lloyd (Alisa) a Lucia Di Lammermoor @ Royal Opera House.

Diana Damrau i Charles Castronovo a la Lucia di Lammermoor a la ROH fotografia © ROH | Stephen Cummiskey

Amb una mica de retard us comentaré la representació que va tenir lloc a la ROH el passat 25 d’abril i que es va retransmetre als cinemes. Una proposta interessant per molts aspectes, però que malauradament no compta amb una direcció musical a l’alçada.

Daniel Oren ja va dirigir una Sonnambula al Liceu molt poc belcantista i ara al Covent Garden ha tornat a mostrar la seva poca traça en un repertori on és imprescindible una cura del so, amb una lleugeresa i transparència que acaroni a les veus que han de ser protagonistes. Oren fa una direcció feixuga, a estones més que lenta letàrgica i sobretot estrident. No crec que Oren ajudi gens a fer triomfar una nova producció discutible, però sense cap mena de dubte necessitada d’un director musical molt més sensible i estilista, ja que el belcanto no necessita cap genialitat orquestral. Oren és incapaç d’emular a Kirill Petrenko que a Munic va saber donar-li la volta a l’obra de Donizetti sempre respectant l’estil i els cantants, però és clar, Oren no és Petrenko.

Vocalment el repartiment gira a l’entorn d’una entregada, esforçada i sanguinolenta Diana Damrau. La soprano alemanya té seriosos problemes en atacar les notes més agudes, quasi totes elles són abordades des de l’enutjós portamento i  atacades amb dificultat, obertes i alguna quasi vorejant el crit. La seva Lucia no té res a veure amb la versió lleugera i cristal·lina dels grans referents del passat com Sutherland o Sills. Les seves cabalettes són massa esforçades i mancades d’aquella lleugeresa virtuosítica que enlluerna i s’admira, però malgrat aquests  significatius handicaps per esdevenir LA LUCIA, Damrau està immensa per la intenció i la dramatització d’una Lucia que segons la radical visió de Katie Mitchell necessita d’una cantant i una actriu extraordinàriament convincent, i Damrau actuant i cantant, commou amb un control del seu cant veritablement colpidor, per un fraseig d’accents dramàtics de primer ordre, el control de les intensitats, el cant legato i el control de les mitges veus. A l’escena de la bogeria, que molt més enllà d’un moment de narcisisme vocal, esdevé tota una extraordinària interpretació acompanyada amb la parsimònia feixuga d’Oren, però això si, amb la lleugeresa deguda gràcies a l’harmònica de cristall que sempre acaba donant aquell aire hipnòtic fascinant. Damrau esguerra, això sí, els dos aguts conclusius de l’ària i la cabaletta, per tant els pinyolaires intransigents és possible que diguin que no és Lucia, jo no hi estic d’acord.

Charles Castronovo és un Edgardo molt romàntic, de veu viril i cant més suggeridor que elegant. Els aguts no són el seu gran fort, però sense ser el súmmum de l’adequació estilística, ni el paradigma de l’elegància canora, no hi ha dubte que el seu Edgardo és de tota solvència i perfectament exportable.

Ludovic Tézier està en un moment de forma pletòric. Vocalment domina totes les escenes on intervé amb autoritat, estil i línia elegant, quelcom primordial en aquest repertori, on a vegades alguns cantants abusen de recursos més veristes que belcantistes, amb l’intent de donar una credibilitat a un personatge sever. El baríton francès no és un prodigi d’actor però com a cantant supleix amb escreix les carències teatrals amb veritable encert.

Kwangchul Youn és un cantant de línia elegant i cant distingit, però baix de veritat no n’és i Raimondo necessita aquella notorietat que sempre dóna el registre més greu en els personatges de noblesa i moralitat contrastada. Ell no pot convèncer amb la severitat d’una veu greu i ho intenta amb encert amb el gust exquisit que el caracteritza.

Taylor Stayton és un bon Arturo que en aquesta producció ha de fer una escena de la mort de credibilitat complicada, i se’n surt prou bé.

Peter Hoare ha de lluitar contra una veu de timbre ingrat i Rachel Lloyd, que en aquesta producció actua molt, mentre que ja sabem que com a Alisa canta poc, és la viva imatge de Holly Hunter a The piano, el premiat film de Jane Campion.

El Covent Garden sap després d’aquelles Vepres Siciliennes que van fer còrrer tinta, no hi ha res millor per fer negoci, que abans d’estrenar una òpera advertir als seus espectadors i abonats. El màrqueting fa la resta.

Amb aquesta producció de Katie Mitchell ho ha fet i tothom n’ha parlat abans d’hora. La producció és excessiva, rebuscada i amb retocs excessivament sanguinolents, però per a mi és una gran producció que ens explica el de sempre amb uns punts de vista nous que reforcen la història tràgica de manera molt més romàntica i gòtica del que estem acostumats.

L’escenari permanentment partit en dos ambients dóna molt de joc, joc que el cinema no segueix amb l’encert que caldria, ja que moltes vegades ens quedem sense la visió del que succeeix en l’ambient paral·lel al que transcorre l’acció principal. Aquest doble joc escènic permet veure l’assassinat d’Arturo en mans de Lucia i sobretot Alisa, mentre Edgardo i Enrico canten el duo de la torre. Com aquesta hi ha un munt d’escenes doblades que potser no són necessàries, però en canvi són teatralment molt efectives i ajuden a veure de manera diferent una òpera que hem vist mil i una vegada, i en cap cas traeix res.

La magnífica escenografia i l’acurat disseny de vestuari arrodoneixen un producció que no agradarà a molts, ja que trobaran innecessària totes i cadascunes de les que jo crec que són troballes i que no explicaré perquè no vull fer cap spoiler.

Època victoriana, un món quasi exclusivament masculí (la majoria de les dones del cor a l’escena del casori van caracteritzades com homes), una copulació a la font amb conseqüències, una banyera o un dibuix dels caràcters psicològics acurat, poden ser alguna de les moltes claus que us podria donar.

Gaetano Donizetti LUCIA DI LAMMERMOOR llibret de Salvatore Cammarano

Lucia Diana Damrau Edgardo Charles Castronovo Enrico Ludovic Tézier Arturo Taylor Stayton Raimondo Kwangchul Youn Normanno Peter Hoare Alisa Rachael Lloyd

Royal Opera Chorus Orchestra of the Royal Opera House

Director musical: Daniel Oren Director d’ecena: Katie Mitchell Escenografia i vestuari: Vicki Mortimer Disseny d ellums: Jon Clark

Royal Opera House, Covent Garden 25 d’abril de 2016

Veure una Lucia diferent sense trair la Lucia de Donizetti i Cammarano era un repte i Mitchell amb el seu equip ho aconsegueixen, llàstima que Oren ho espatlli molt perquè ell hagués hagut de ser còmplice d’aquesta radicalitat escènica, però no crec que sigui prou brillant per entendre-ho. Espero que si heu arribat fins aquí, vosaltres també hi podreu dir la vostra.