hicuelo-Mezquida Juan Gómez “Chicuelo”, guitarra; Marco Mezquida, piano; Paco de Mode, percussió L’Auditori de Barcelona. Dijous 4 de maig de 2017
Diuen els textos de promoció que Juan Gómez “Chicuelo” i Marco Mezquida es troben sense preguntar-se d’on venen. No els cal, perquè ja ho saben. El primer, un talent incontestable de la guitarra flamenca, acompanyant de Poveda o Duquende i solista excepcional. El segon, una de les actuals sensacions del jazz nacional, un pianista enorme en solitari i que se sap adaptar a la infinitat de situacions a les que s’exposa.
Després d’alguns concerts de rodatge i de presentar el seu projecte al Jazzahead! Festival de Bremen, un dels aparadors europeus més importants de la música jazz, Chicuelo i Mezquida presentaven a L’Auditori de Barcelona de manera oficial Conexión, el disc que han enregistrat amb el segell del Taller de Músics juntament amb el percussionista Paco de Mode. L’anècdota que explicà Mezquida durant el concert resulta reveladora per entendre com s’ha construït el disc. Abans de de treballar amb Chicuelo, ens deia, no sabia ni com es pronunciava seguirilla, i agraïa al mestre que anés a casa seva i li expliqués. Chicuelo reia irònicament de la modèstia de Mezquida i donava a entendre que en sabia més del que deia. Sigui com sigui, Conexión parteix de la guitarra i del món de Chicuelo, el flamenc, dins dels quals Mezquida es submergeix i aporta el seu toc personal. Un nou registre per a tocar, un nou món per a alimentar la seva ànima inquieta i àvida de descobrir.
A Conexión la guitarra lidera els temes des d’una evident idea melòdica que ocupa tota la superfície, mentre que per sota el foc rítmic crema sense parar, viu, enèrgic, atiat tant per les mans despullades de de Mode com per la intenció de Chicuelo i Mezquida. Partint del feel flamenc, Mezquida salta al seu món quan Chicuelo li cedeix el testimoni com a veu lead o en les seccions de solo que comparteixen. Aquí sorgeixen les inflexions melòdiques pròpies del jazz i els moments més expansius que ja li coneixem, en els quals dibuixa línies melòdiques sobre acords obstinats o trèmolos i es llança en cascades de notes teclat avall. La melodia acompanyada és la textura preferida, però també els unisons, tan propis del flamenc i d’alguns estils de jazz. En aquesta línia, però amb un sentit diferent, la tasca de de Mode és brillant en l’acompanyament. Amb una subtil riquesa tímbrica, el seu toc de cajón empasta tan bé amb el dels seus companys a nivell rítmic i tímbric que a vegades es fa difícil distingir qui és l’un i qui l’altre. Interessants són també el so i els matisos que aconsegueix dels plats. El diàleg, evidentment, també està present en la manera com es relacionen els tres músics, els quals s’entreguen al joc d’escoltar i respondre (interplay en l’argot del jazz) en l’intercanvi de solos. El repertori és variat en intensitats, com marquen els cànons, però no en emoció, i cadascuna de les composicions transmet sentiments, que en el meu cas em fan anar de la nostàlgia i el recolliment a l’alegria de viure més intensa i expansiva.
Amb la platea posada de peu i els músics visiblement satisfets, Chicuelo agraeix al públic la seva calidesa i presenta una nova cançó, Romesco, que ha apregut “en los ratos de pruebas” i que, diu, potser és l’inici d’un nou disc, tot just quan estan presentant el primer. Si és així, serem afortunats.
http://www.revistamusical.cat/afortunats/
