#bukkkz

Després va venir el bajón, o més ben dit l'al·lucinació, que és el que anàvem buscant. En el meu cas va ser la pèrdua de la identitat. Era conscient de mi mateix, del que havia pres, d'on era i del que estava fent, per això en cap moment em vaig posar nerviós. El que passava és que no tenia constància de qui era, de com em deia, d'on estava ni de qui eren aquells capullos que em miraven raro. Tot em resultava familiar, també el meu nom, però m'era impossible estar segur de que no era part de la meva imaginació o de que el confonia amb el d'un amic o el d'un ídol amb el que podria haver estat obsessionat. Creia vagament saber qui era jo. Em sonava a mi mateix, un mindfuck meravellós. Tot en mig d'un relax i d'una tranquil·litat estupendos, trencats a estones per l'escandalosa incompetència social dels meus amics.

El Cacalpentatló es tracta de:

Començar corrent els 100 metres llisos amb una pèrtiga a les mans per acabar amb un lògic salt de pèrtiga.

Però un cop a l'aire no es tracta de saltar per sobre la barra, sinó d'agafar-s'hi perquè, ojo al tanto, alhora és una barra fixa on fer-hi una exhibició de piruetes.

De la barra fixa es salta a les anelles on s'hi merdeja més de lo mateix.

De les anelles es salta i es cau sobre unes barres paral·leles i es fa patir encara més a l'espectador fent aquell breakdance de marica amb leggins.

I llavors d'allà ja sí que es salta al terra per creuar-lo fent salts mortals i capussetes (que son les tombarelles de Lleida, les volteretes de tota la vida).

I fin.

Aquí us deixo una representació gràfica de tot el que comportaria El Cacalpentatló. (I clickant aquí ho podeu veure més gran, que joder, no m'he currat una imatge formosa per a que ara vinguin aquests feixistes del C.A.R.M.I.N.A. a minimitzar la meva feina)