#befree2020

El dimarts 15 es va celebrar el taller "Com em cuida el meu barri, com cuido jo al meu barri: suports quotidians" impartit per Isabel Martín de Cotidiana al Centre Cultural Xinés de Pere Garau. A l'entrada del centre el terra està decorat amb dibuixos infantils i el drac de tela que surt a la plaça del mercat per celebrar l'any nou xinès treu la cua pel primer passadís.

Al lateral esquerre del local ens cediren l'ús d'una sala, algunes assistents ja havien participat dilluns, altres eren noves veïnes interessades. Ja totes assegudes, Isabel va fer una introducció de Cotidiana, la cooperativa de la qual forma part amb Cristina Alba i Eva Morales, un grup d'arquitectes que treballen des d'una perspectiva ecofeminista, creant projectes comunitaris, com ara Ramuca, una xarxa de suport mutu o el projecte de ciutat Post-covid.

Com a activitat, Isabel ens plantejà dibuixar cercles d'afectivitats, per pensar sobre els vincles i les proximitats, emocionals i geogràfiques, posant nom i creant el dibuix d'un cosmosistema propi de cures. Seguint la mateixa lògica vam pensar de forma individual, i després compartida, que ens agradava fer soles, que era importat per nosaltres fer amb altres persones i que ens agradava del nostre barri. Van sorgir moltes coincidències: passejar, trobar-se amb les amigues i veïnes, fer treballs manuals i la música: escoltar-la, ballar-la i practicar-la.

Moltes de les assistents declaren un sentiment de pertinença a La Soledat, una mena d'orgull identitari que les fa sentir com en familia, tot i que la Núria, la més jove del grup, ens confesa que quan passeja sola el seu sentiment és d'inseguretat. Aquestes dues experiències, quasi contradictòries, delaten un símptoma molt greu, i evidencien que l'espai públic no es pensa i es viu de la mateixa manera depenent dels cossos i gèneres.

Tan important és la projecció de l'espai públic, com la de l'espai privat. Per la majoria de les dones és tan important fer coses en comunitat, com a soles. Els moments i espais d'intimitat no s'han tingut en compte en una política de l'habitatge que en general no ha pensat en les persones i les seves necessitats.

De la covid i el temps de confinament també han extret experiències positives, Caterina ha après ha escoltarse a si mateixa, davant la saturació de sobreinformació, ha estat per ella com a una cura mental, la Núria, ha conegut a la seva veïna Trini, que ja és per ella com una àvia.

L'AV de la Soledat té la seu a la pl. de Sant Francesc Xavier, en aquest local s'hi fan activitats com gimnàstica, danses del món, informàtica, taller de memòria o manualitats. Des de fa algun temps les festes del barri no han estat tan galdoses com abans, la junta directiva està formada per persones bastant grans, i la força i empenta d'un temps es va esvaint. Per un altra banda s'han anat tancant indústries i equipaments, i hi ha zones amb obres que no acaben mai. Totes les assistents van reivindicar la importància dels llocs de reunió, ja que és allà on es creen les xarxes de proximitat quotidianes per un sistema mutu de cures.

Fotografies de Miquel Julià

El 14 de setembre, ens vam trobar a les 18 h. davant del museu Krekovic amb un grup de dones del barri de la Soledat i Nou Llevant, a l'activitat "Tu de qui ets, una genealogia de les dones del barri" Isabel Martín ens va proposar fer una passejada amb la qual dibuixaríem juntes una ruta en referència a les narratives personals de les dones del barri, "per saber qui som, hem de saber qui eren les anteriors" explicà, citant a Marcela Lagarde.

Isabel, del col·lectiu Cotidiana de Sevilla, és arquitecta i poeta, abans de començar la caminada ens va regalar uns versos seus musicats, i començarem la ruta en direcció al mar, a través d'un parc infantil amb instal·lacions de joc precintades.

Maria, veïna de Nou Llevant, va proposar la primera parada, de camí ens comentà que formaba part de la Ciutat per qui l'Habita, i que durant el confinament havien fet trobades en xarxa amb diferents col·lectius de ciutats que pateixen els mateixos fenòmens de gentrificació, massificació i turistificació que Palma, com Barcelona, Venècia o Lisboa.

A la primera parada Maria ens explicà que Barri TV va tenir seu a les instal·lacions de la parròquia de Sant Joan d'Àvila a Nou Llevant. La televisió comunitària i autogestionada es va organitzar durant el 15M, amb la col·laboració de diferents professionals dels mitjans i voluntàries.

Zineb, ens sugerí seguir en direcció sud, ella és d'origen magrebí, ens va proposar parar a la delegació d'estrangeria, emplaçament que després de 15 anys la segueix definint com a dona migrant. La Lina, la seva filla de 9 anys, ens ajudà a marcar els punts i parades amb adhesius.

Just davant de l'oficina trobarem el Patronat Obrer de Sant Josep, que ofereix suport a l'estranger, formacions, assessoria i activitats de dinamització social. Vam marcar i definir aquesta parada com un espai de cura cap a les persones del barri.

Seguirem la ruta circular, passant per solars deshabitats, algun contenidor cremat i obres d'equipaments públic que apunten més a una incipient gentrificació que a espais oberts per l'ús veïnal. Caterina, abans d'arribar de nou al nucli d'habitatges, ens explià el passat rural del barri, la zona de la Soledat era coneguda com l'Hort del Ca.

Ja davant l'antiga fàbrica tèxtil Ca'n Ribes, al igual que a Calçats Gomila, altra indústria establerta a la zona, vam parlar sobre el passat manufacturer del barri, on la mà d'obra era principalment femenina. De camí a la parroquia, on férem la darrera parada, vam passar per alguns carrers on els veïns encara seuen a la fresca i cuiden les plantes sobre les voreres.

A la plaça de la parròquia de la Soledat, Caterina ens va explicar que més que un espai sacralitzat es tractava d'un punt de trobada, i Maria afegí que just davant la plaça hi havia una comissaria, que com equipament es va desplaçar del barri d'un dia per un altre, un exemple més del poc interès en mantenir equipaments públic al servei dels veïns.

Van aparèixer més veïnes i vam repartir els adhesius que havien sobrat entre elles, Lina es va quedar un bon manat, que volia repartir entre les seves amigues del cole, abans d'acomiadar-se ens va dir que la ruta li havia ensenyat una cosa: que les dones podien fer moltes coses.