QUADERN DE BITÀCOLA

Des de la direcció, aquestes trobades signifiquen sovint grans passos (sempre slow’s, per grans) ja que el Marc, que té tota la vivència del procés d’assaig, pot fer connexions entre “les coses que ens imaginem” a les reunions i “les coses que es generen a l’assaig”. Les trobades donen combustible al procés creatiu, donen més respostes per les inquietuds dels actors i per tant, el viatge de VAIG SER PRÒSPER segueix amb les veles ben obertes en aquesta tempesta ingènua.

Amb l’escenografia instal·lada, i la nostra banyera que s’està començant a fer viral a les xarxes, els ingenus descobreixen l’espai, juguen amb ell, interactuen a partir de les escenes treballades, i de sobte, quan el que ens imaginavem es fa realitat, apareix un ventall enorme de possibilitats. La pròpia escenografia genera solucions, nous dubtes, també mal de caps, però sobretot, nova energia de joc. Moltes de les escenes treballades cobren un sentit brutal quan les marques de cinta del terra s’eleven en tres dimensions.

El treball artístic és una de les cares d’un procés d’assaig, però per altra banda, el treball de producció, media i comunicació segueix avançant en reunions amb el Pau, el nou productor de Projecte Ingenu. La primera etapa de la vida de l’espectacle serà a La Seca Espai Brossa, i estem treballant perquè després, VAIG SER PRÒSPER arribi a tants teatres, espais i qui sap si països com sigui possible.

La familia ingènua es va fent gran.

I els espectacles de Romeu i Julieta i Yerma segueixen el seu recorregut pels teatres. Aviat hi ha bolos d’un i altre, de manera que la companyia es lleva i se’n va dormir amb Projecte Ingenu al cap.

Aquestes setmanes també hem tingut la visita de l’Anna, l’encarregada de documentar tot el procés amb fotografia i vídeo. Un d’aquests dies va ser el de la sessió de fotos de l’espectacle amb en David Ruano. Treballar al costat d’en David és sempre un plaer, com condueix la sessió, com dirigeix als intèrprets moment a moment, com capta l’instant perfecte de l’acció. En breu, coneixereu el resultat de la seva feina. En David ha sabut captar amb la fotografia l’atmosfera que volem crear en la peça. Sobre la sessió només us podem desvetllar una cosa: vam acabar xops (Marc Chornet inclòs).

Aprofito la ben entesa per repetir el que els ingenus sempre diem en sessions de treball conjuntes o trobades extraordinaries com va ser la nit dels museus:

Les portes estan sempre obertes.

Tot curiós és sempre benvingut per veure, mirar i sentir les nostre treball. I així va sent que la llista d’amics ingenus es va fent cada dia més extensa. I que no pari!

Fa poc vem rebre la visita de les periodistes que  van assistir a part de l’assaig i vam poder parlar amb elles sobre el treball que estem fent.

Si mai veniu a visitar-nos a la Nau Ivanow (@nauivanow), què veureu en un assaig? Per despertar el cos, l’ànima i els ulls, la rutina d’escalfament és el tret de sortida dels assajos. Podeu veure l’anterior crònica on el Marc explica el treball d’escalfament. Després sempre fem un treball tècnic de veu i de cant, on repassem les cançons de l’espectacle, on s’ajusten les veus i on, s’hi hi ha alguna proposta nova de cançó, es treballa. I seguidament, treballem en generar material nou o en perfeccionar o revisar material ja assajat. La combinació d’avançar en muntatge i estar tornant habitualment a escenes ja muntades ens desvetlla les claus de com avançar. Ja que la peça està prenent la forma d’un engranatge que no s’atura mai, no hi ha aturador, passen moltes coses a la vegada. Estem tenint la sensació de crear dues obres de teatre en una, una sensació que volem explorar a fons. Una proposta que sigui una vivència teatral diferent per cada persona del públic. No només emocional, sinó també, visual.

El perquè sempre anomenem al nostre procés “slowtheatre” és perquè intentem donar el temps necessari a instal·lar els fonaments de les idees, temps per dibuixar el terreny de joc ideal per fer les exploracions. La sensació que tenim és que aquests fonaments ens fan trepitjar segurs en les noves deicsions. Així, el material nou que es va generant sempre està en sintonia amb l’anterior, i les imatges, atmosferes i accions que es van instal·lant a VAIG SER PRÒSPER, “ressonen” entre elles des del primer minut. Si més no, aquí rau bona part de la nostra “excavació”.

PD: Els dies que surt el sol, dinem al terrat.

LA JUXTAPOSICIÓ

A mitjans de gener vam reemprendre el treball ingenu sobre La Tempesta. L’Alba José em va recordar que fora bo reemprendre el Quadern de Bitácola que el Jaume Viñas ens havia ajudat a iniciar durant la nostra estada a Menorca. Decideixo que m’atreviré a reflexionar a cada parada del viatge.

Portem 3 setmanes treballant. Hem reeprès i reeinterpretat els nostres escalfaments. S’han introduït elements de ritual que tothom aprèn i respecta. Està funcionant. Em miro els escalfaments des de fora i penso que, per fi, els ingenus han trobat una fórmula que conté tots els ingredients necessaris per a transformar l’escalfament en un punt de trobada i un despertar conjunt: físic, intel·lectual i emocional.

A més, penso que el model és “obert”, o sigui que el punt on ara estem és un punt de partida metodològic que pot evolucionar cap allà on les necessitats de recerca ens portin. Només hem trigat 4 anys… #slowtheatre

Una altra pàgina és el procés de creació. El diumenge dia 4 s’acaba la Yerma al Teatre Akadèmia, novament amb grans sensacions de públic i de crítica. Em fa gràcia adonar-nos que qualsevol èxit passat no és pas garantia de futur. Al contrari… tot comença de zero, com si amb prou feines sapiguéssim res de teatre. Tot s’ha de fer de nou. Quan et saltes passos has de tornar a començar. Tornen a aparèixer les mateixes pors…

Durant aquestes 3 setmanes hem recuperat imatges que havien aparegut al llarg de les sessions prèvies, hem introduït cançons, hem trobat nous materials… Tot és molt lent, molt molt lent. Diversos cops he tingut la sensació d’anar generant materials de qualitat, però encara faltava l’ingredient que ho lligués tot com un bon allioli.

Aquests dies la intuïció s’ha de posar a treballar per deduir aquest ingredient màgic que dóna sentit a les parts… La mirada subjectiva, el record, explicar una història des de la vivència d’aquest… Això és el que procurem fer des de la mirada de Pròsper.

I com es tradueix això en l’acció dramàtica? Una pregunta em rondava pel cap aquests dies. Quina és la causalitat que desencadena les accions… Quina és la causalitat que desencadena un record? La què construeix sentit en la memòria d’algú? Em temo que la resposta és res. El conjunt de vivències conviuen i conformen un relat pel mer fet de coexistir en un sol disc dur. Van i venen amb certa aleatorietat i qualsevol sentit és un relat intern que el propi subjecte s’explica a sí mateix. El passat no es recupera de forma cronològica, només es juxtaposa continuament a sí mateix.