Ens calen salvavides

A vegades m’ho imagino, saps? Que de cop tot s’arregla i comencem a quedar un cop per setmana per posar-nos al dia. Què et sembla el dimarts per dinar? M’imagino que deus tenir bastant temps lliure.

Als vint-i-un anys vaig escriure, en una llibreta “a estones, no em faria res morir-me”. Als vint-i-dos, vaig palpar la sensació de tornar a estimar la vida. Vaig recordar que jo existia, encara, i que el futur podia no ser pesat ni fosc. Podia, fins i tot, ser totes les Aines que havia ofegat i no havia deixat créixer. Podia adaptar-me i marxar de casa i experimentar-ho tot. Vaig agafar impuls per aquests vint-i-tres, que han estat tot el que em veig capaç de sentir. O una mica més. Agafar i arrabassar i donar i engolir i dir-que-sí i saber el que vull. Relacionar-me com crec i deconstruir-ho tot perquè tinc clar que puc. No parar d’estimar i de conèixer, de fer casa allà on vaig. De defensar fermament uns feminismes per després questionar-m’ho tot, de confiar moltíssim i de viure el present més immediat. De saber, en molts moments, que el que estava vivint era increïble i de ser plenament conscient de tota aquesta sort. De no tenir control, de voler no tenir-lo, de perdre’m, també. D’impulsivitat i militància. De conviure amb totes les lletres, de saber-me forta i saber-me feble. D’envoltar-me d’estímuls tota l’estona. De veganismes i anti-capitalisme i de pensar contínuament com m’ho faré per viure com vull en aquest sistema. De començar a entendre que enamorar-se és performar i que la meva expressió de gènere també ho és, i que sento que cal jugar amb tot allò establert ara que ens hem adonat que es pot trencar. De fer petons dolcíssims i comprendre que que t’agradi algú a qui no agrades és un mite. Que el desig pot fer mal i es pot confondre amb voler ser desitjable. I que desitjar, en canvi, és tot això que em mou. És la reciprocitat de sentir el que sento i poder-ho viure. Desitjar-vos és triar-vos i cuidar-vos. Desitjar aquests vint-i-quatre és celebrar que estic viva, encara. Que tinc tantes ganes de construir i d’arrelar(-me) i de créixer que, ara mateix, em faria tot, morir-me.

M’has preguntat en quin moment vaig decidir no menjar mai més formatge. Si haguéssim estat més despertes, t’hauria explicat amb calma que intento no pensar així. Que no he visualitzat una dieta vegana per sempre dels sempres. Més aviat m’agrada sentir que, ara mateix, puc fer-ho així. Projectar a llarg plaç és esgotador i centrar-me en l’aquíara pot ser preciós. Mira, tinc encara el teu gust als llavis i se’m barreja amb el suc de taronja natural que m’estic prenent. Els dits que escriuen això porten amb ells la tendresa d’ahir. I jo estic plena d’amor i somric, somric molt, i t’imagino: cansada, lesionada; i màgica i serena, com sempre.

Ploro també perquè la vida és finita, perquè tinc por de morir-me jove i perquè enyoro moltíssim.

És tan important ser capaç de comunicar els meus límits. Fins aquí sí i més enllà no. Em fa por no ser capaç de deixar que me’ls comuniqueu fàcilment. Ho sento. Poquito a poco poquito a poco. Les ansietats em desapareixen mica en mica i he canviat algunes dinàmiques. Estic trista però ho estic una mica menys si penso que fa dos anys, després de tot això, l’ansietat se m’estaria menjant. Ara ploro i no tinc ganes de trencar-ho tot. Ploro perquè relacionar-me implica mostrar-me, implica fer-me mal i ploro perquè tinc la certesa que compartir-me és el que fa que valgui la pena. Ploro anticipant-me al mal que viuré, a les vegades que m’equivocaré. A l’amor que no ha començat i ja s’acaba. Perquè em vull així: intentant-ho, intentant-ho, equivocant-me i estimant(-me) moltíssim.

Porto uns deu dies sentint que visc a Coimbra. Quina explosió d’energia i de descobertes constants. I quina calma, sentir que tinc dues cases. I que ara estic aquí-aquí-aquí-aquí i feia molt que no em notava tan feliç i segura.