Bàratre

Aquesta serenitat d'avui no l'asserenava. Rarament l'asserenava. Era en el tumult de les diversions o en l'exaltació del treball que li venia la quietud d'ànima. El gorg del seu esperit, en lloc de reflectir el cel, era tan límpid que només deixava veure les roques i les algues lentes del fons. I al fons hi havia només un color d'algues: les algues roents del desig amorós sota l'aigua gelada — tal com en les mars polars a voltes ondulen les algues roges sota les ones pàl·lides del fred. Però Isabel sabia com transformar el dolorós espasme de tot l'ésser en un calfred de goig vague, una exultació ardent, tenyida de poesia.

Per la seva banda, ell feia molts anys que bevia amb moderació, però quan parlava amb el cor a la mà, sempre expressava una gratitud il·limitada al fruit de Bacus. «És cert, deia, que m’ha fet perdre molt de temps al llarg de la meva vida... Però també és cert que el que m’ha donat a canvi no m’ho ha donat res ni ningú en el món: ni les dones, ni els llibres, ni les coses més magnífiques que hagi pogut viure, potser ni tan sols la música. M’ha donat molt. Com podria no estar-hi agraït?» Quan la Lot el sentia parlar així, es demanava a quina mena d’instants màgics, intensitats insòlites i extraordinàries es referia. Ella, usuària pedestre de l’alcohol, no en tenia ni idea.

—Fas cara d’esgotat, Gerald. [...] Vic està...?

—És mort —vaig respondre amb brusquedat.

—Bé —va sospirar—, probablement és millor així —va acostar el bol de nata i el va deixar sobre el capolador. Em vaig agafar el cap amb les mans—. Oh, perdona, Gerald, oblidava l’espatlla: no et preocupis per les tasses. En lloc d’això, per què no...?

—Déu meu! —vaig cridar—, què et passa? És mort, ja t’ho dic, la seva vida s’ha acabat, ja està tot...!

—Ja ho sé, ho acabes de...

—Però com pot ser millor així? És un disbarat!

—Sí, és probable que estigui equivocada, Gerald, no em cridis —vaig mirar enrere—. Potser el que podries fer és portar el conyac. I tot el que pugui agradar a la gent amb...

—Agafa’l tu, el maleït conyac! Jo... jo... —tenia ganes d’arreplegar el bol de nata que tenia davant i llançar-lo a l’altre costat de la cuina. Vaig haver de fer un esforç per controlar-me—. Jo portaré la nata! —vaig vociferar.

Jo callava quan em parlaven així. ÉS que aquestes coses poden explicar-se 'abans' del fet? Si el suïcidi no falla, el mort s'emporta el seu secret a la tmoba. I potser ni ell mateix no el sabia, el "seu secret". Hi ha tants i tan encontrats sentiments que mosseguen l'ànima del suïcida! Quin és el que mossega més fort?  Quin és el que clava la darrera queixalada? De diverses causes, quina és la determinant? Quina força dóna la darrera empenta? De cent forces que estiren en un mateix sentit, quina és la que fa caure? El mateix suïcida no ho sap. Si fos possible ressuscitarlo, difícilment ens podria dir el secret que el psicòleg, l'amic, la mare, l'esposa, l'amant creuen haver descobert. Tornat a la vida, probablement s'avergonyiria de no poder explicar lògicament la raó del seu acte, o potser de la petitesa de la causa darrera que l'ha determinat. Car si abans he dit que que el suïcidi era un acte propi dels forts, no vacil·lo tampoc a dir que és un acte absurd. I res no ens avergonyeix tant com una acció nostra a l'hora en què comencem a veure-la absurda. No hi ha "una causa" que porti un home a llevar-se la vida. Hi ha un procés de concauses que li porten la consciència al pla de l'absurd, i damunt aquest pla l'homa obra absurdament.

Mesures de seguretat a tot arreu. Més que persones. Més que rates. Mesures reproduïdes sense cap lògica ni sentit. Mesures de seguretat concretades en baranes, vidres dobles antibales, senyals de prohibit el pas, cinturons, barreres, cascos, botons. Mesures actives i passives, tant se val... I altra vegada medicació, gorres de cop, acompanyants, productes descremats. Medicació, medicació, medicació.

Un suïcida reeixit, avui dia, és un heroi.

‘Permagel’, Eva Baltasar. Barcelona: Club Editor, 2018

—Vostès —deia a en Deltell— converteixen els seus gustos i les seves inclinacions en ideals universals. Els sembla que les solucions bones per a vostès han d'ésser bones per a tothom, i quan volen ajudar una raça que no és la seva creuen que elevar-la ha de ser forçosament fer que se'ls assembli, adoptant els seus costums i les seves preocupacions. L'única llibertat bona és la que s'han inventat i desitgen 'vostès', la que s'imaginen, i el que ens ha de fer feliços a tots és, precisament, el que els fa feliços a 'vostès'. Hem de córrer, amb la llengua fora de la boca, darrere de la seguretat tal com la conceben, el confort tal com el consideren, ens hem d'afanyar a tenir un compte al banc, la casa plena d'aparells, un altar amb uns déus o uns ideals que han fet a mesura seva. Està segur, senyor Joan, que tot això ens redimirà "a la nostra manera"?

No. El senyor Joan Deltell, barceloní blanc, extraviat en terres d'Amèrica, no estava segur que tot allò pogués salvar l'indi. És més: dubtava que tingués ganes de salvar-los, estava coridalment disposat a deixar-lo tal com l'havia trobat. Però, en el fons del fons, reconeixia que don Lupe tenia raó i li sabia una mica de greu que l'atzar l'hagués portat a simbolitzar la raça que empenyia les altres a empaitar la felicitat traient el fetge per la boca. No es veia amb cor d'epoxrtar una felicitat que ell mateix no havia trobat mai.

Don Lupe prosseguia:

He had learned the worst lesson that life can teach—that it makes no sense. And when that happens the happiness is never spontaneous again. It is artificial and, even then, bought at the price of an obstinate estrangement from oneself and one's history. [...] Never again will the Swede be content in the trusting old Swedian way that, for the sake of his second wife and their three boys—for the sake of their naive wholeness—he ruthlessly goes on pretending to be. Stoically he suppresses his horror. He learns to live behind a mask. A lifetime experiment in endurance. A performance over a ruin. Swede Levov lives a double life.

...

Her nature appeared to possess depth, too, as well as variety; but—or else Hester's fears deceived her—it lacked reference and adaptation to the world into which she was born. The child could not be made amenable to rules. In giving her existence a great law had been broken; and the result was a being whose elements were perhaps beautiful and brilliant, but all in disorder, or with an order peculiar to themselves, amidst which the point of variety and arrangement was difficult or impossible to be discovered.

He wondered why Moser the painter should be right; he found no reason, was even more frightened, and already felt a thirst for alcohol, the drinker’s thirst, which is a thirst of soul and body. Suddenly you see dimly like a person who’s nearsighted, you hear poorly like a person who’s hard of hearing. You have to have a drink right away, on the spot. The lieutenant turned, stopped Moser the painter, and asked, “Where can we get a drink?”

En tot cas, quedar-se a Hong Kong després de la catàstrofe no podia ser un projecte a llarg termini. Els dies passaven volant amb els tràfecs de la subsistència, però quan es feia de nit, tot era fosca en aquella ciutat morta, tot era silenci, només se sentien les tres notes llargues del vent gèlid d'hivern que udolava "ooo... eee... uuu...", com un trio de dracs platejats que es rellevessin sense parar, i quan un s'aturava ja començava l'altre i no els veies mai la cua, "ooo... eee... uuu...", fins que no hi havia ni els dracs, només tres esteles buides a l'aire, un pont de pura buidor que travessava la fosca, el buit dels buits on tot s'acaba. Aquí ja no hi havia res,només algun pany de mur entre runes, i l'home civilitzat que havia perdut la memòria i vagarejava en el crepuscle com si busqués qui sap què, on ja no hi havia res.

“L’endemà li vaig dir una cosa que havia estat pensant tots aquells dies. Li vaig dir que havia odiat tant la seva manera de deixar-me sempre tan sola i que havia odiat tant l’Ippo, que tot aquest odi havia anat a parar a la sang del nen i l’havia intoxicat. O potser que de tant pensar en l’Ippo se m’havia ficat a dintre i li havia contagiat la seva malaltia de cor. L’I. es va aixecar i va venir a la vora del meu llit estrenyent les dents. Em va dir que eren paraules que no em podia perdonar. Que m’havia conegut, s’havia pensat que era forta i generosa. Doncs no. Tenia l’ànima tota plena de misèries i verins. Ho va dir baixet, amb la veu enrogallada; es va posar l’impermeable i se’n va anar. Jo vaig passar-me la nit desperta, plorant. L’endemà al matí em va trucar i va tornar.”

LIII. Els fills d’un pagès que no s’avenen

Els fills d’un pagès no s’avenien. El pagès, com que prou els havia sermonejat i no havia aconseguit que, amb les seves amonestacions, canviessin d’actitud, va comprendre que havia de procedir amb fets. Els va dir, doncs, que li portessin un manat de vares i, quan van haver complert l’encàrrec, els va donar de primer les vares juntes i els va manar que les partissin. Com que per més que s’hi van esforçar no van poder, va desfer el manat i els va anar donant les vares d’una a una. Llavors les van partir en un moment, i el pagès els va dir: “Així, doncs, fills meus, si viviu en concòrdia, tampoc vosaltres no sereu dominats pels adversaris; però si us baralleu, us venceran fàcilment”.