UNA BIBLIOTECA PĂBLICA
Era un mesto estarri i calĂłs [lloc rònec i merdĂłs], en el qual jo no recordava haver-hi estat dâençà que era un malxic molt malenqui [noi molt petit], i estava dividit en dues parts: una per als llibres de prĂŠstec, i lâaltra per estar-hi llegint, plena de gasetes i de revistes, i sâhi respirava un von de vecs molt estarris [pudor d'homes xarucs], com si els seus plots [cossos] exhalessin una sentor de vellesa i de pobresa. Els txelovecs [homes] sâestaven dempeus al davant els faristols de les gasetes, esbufegant, rotant i gavorant [parlant] per a ells mateixos, tot passant fulls per llegir amb tristesa les notĂcies, o bĂŠ asseguts a les taules mirant les revistes, o fent-ho veure; alguns feien la becaina, i nâhi havia un parell que roncaven dâallò mĂŠs gromqui [fort]. De primer, ni recordava què volia, i tot de sobte em vaig quedar garratibat en recordar que havia itat [anat] allĂ per esbrinar com podria esnufar sense dolor, de manera que em vaig encaminar cap als prestatges de les vestxes [coses] de consulta. Hi havia un gavadal de llibres, però cap no tenia un tĂtol, germans, que sâadiguĂŠs al que buscava. Vaig prendre un llibre de medecina, però era tot ple de dibuixos i de fotografies de ferides i de malalties horribles, i nomĂŠs de mirar-los em va venir basca. AixĂ que el vaig tornar a col¡locar al seu lloc i aleshores vaig treure el gran llibre, o sigui, la BĂblia, pensant que em confortaria una mica com sâhavia esdevingut en els vells temps de lâestaja [presĂł] (en realitat, no tan vells, però a mi em semblava que havia passat una eternitat), i em vaig apropar tentinejant a una cadira per posar-me a llegir. AllĂ , però, nomĂŠs parlava de castigar setanta vegades set, i dâuna colla de jueus que no feien mĂŠs que renegar i tolxocar-se [pegar-se] els uns als altres, i tot allò em va provocar nĂ usees altre cop. De manera, doncs, que per poc no em vaig posar a plorar, i un manso molt estarri i espellifat assegut al meu davant em preguntĂ :
âQuè et passa, fill? Per què estĂ s tan trasbalsat?
âVull esnufar âli vaig contestarâ. Ja nâestic tip, vet-ho aquĂ. La vida se mâha fet insuportable.
Un vec estarri que llegia al meu costat fĂŠu: ÂŤTxiiitÂť, sense alçar els glassis [ulls] dâuna revista betzumni [estĂşpida], plena de dibuixos dâuna mena de vestxes geomètriques. Aquelles figures evocaren imatges adormides en el seu subconscient. Lâaltre manso diguĂŠ:
âEts massa jove per pensar aquestes coses, fill. Home, si tens tota la vida al teu davant.
âSĂ âvaig fer, amargamentâ. Com un parell de grudots artificials.