#vist a

Els senyors Wert, Montoro i de Guindos, van aconseguir que hagués de renunciar al meu darrer petit gran plaer; el Teatre. De feia uns pocs anys que, temporada rere temporada, anava renovant l’abonament al teatre de la meva ciutat, el Metropol de Tarragona. Viure en una ciutat petita té els seus avantatges. Si bé l’oferta cultural és molt escarransida si la compares amb la de, per exemple, Barcelona, no t’has de trencar les banyes per triar en quin teatre llogues butaca estable; un únic teatre - fins fa ben poc-, un únic abonament; i jo, tan feliç.

Però va arribar la crisi. No l’econòmica, que aquesta feia temps que s’arrossegava, sinó la d’idees per sortir-ne, la dels interessos econòmics d’un govern, sobre l’interès general del qual, per a mi, la promoció cultural n’és mostra.

I va arribar, també, la pujada de l’IVA famosa. Els toros i el futbol, amb un de super reduït; els espectacles cultural, amb un formós 21%. Olé! I, és clar, la majoria de mortals ens hem vist obligats a triar entre la factura del gas i moltes altres coses…

I tot això no sé ben bé perquè us ho explico. Potser perquè és un gèlid matí de diumenge i el millor que es pot fer, és buscar excuses per no sortir de sota la manta del sofà. O potser perquè anit vaig recordar perquè m’agrada tant anar al teatre i em fa ràbia no haver pogut mantindre la meva modesta cadireta….

Però vaja, el que volia comentar era que ahir va ser el meu primer cop al Teatre Lliure, a la nova seu de Montjuïc (al de Gràcia tampoc no hi he estat encara, tot sia dit), en una nit de sorpresa pactada. Pactada, perquè ja ho sabia que aniria al teatre; sorpresa, perquè no sabia que hi anava a veure. De sorpreses com aquesta, escolta, les que convinguin!

Una història d’amor en clau de comèdia a la sala petita: Smiley.

Fa no gaire, casualitats de la vida, en una conversa parlant de sèries, cine i torrents, algú va comentar que no se sentia identificat en una història com la de Brokeback Mountain, en tractar-se d’una història d’amor entre homosexuals. No per qüestions homòfogues, en absolut, només perquè no arribava a trobar-se en els personatges.

És quelcom que no havia pensat mai gaire. Suposo que perquè, per posar una xifra, el 99% de les històries que s’han escrit o filmat, s’han escrit i filmat sota el punt de vista heterosexual. Però, això voldria dir que un gay no es pot emocionar o ficar-se a la pell de Romeu i Julieta? No ho crec. Les bones històries no tenen orientació o gènere (tret del literari). No vaig per la vida creient-me una preadolescent sobrehormonada que perd l’oremus pel primer que passa, i no per això no deixaré de reconèixer que, la de Shakespeare, és sens dubte, la història d’amor més perfecte - i sí, ho és perquè acaba fatal, però això ja són teories meves.

I de la mateixa manera, anit em vaig divertir (com diria ma mare, “lagrimones como puños” de tant riure!), emocionar i, en alguns moments, em vaig sentir del tot identificada, amb les vides dels dos nois gays de la comèdia més divertida que veig en molt de temps. Remarco el tema gay, no de forma gratuïta. És una obra plenament gay, fins al punt que de tant en tant aturen els diàlegs per, de forma directa, fer aclariments al “públic hetero”. Ei, ni idea que existís el Circuit. Però això és l’anècdota, perquè siguis com siguis i tinguis les preferències que tinguis, els problemes, anhels, sentiments en definitiva, són els mateixos per a tots.

El treball que fan tots dos actors, Ramon Pujol i Albert Triola, és impecable des del minut 1; especialment el segon, que acaba interpretant com a 6 o 7 personatges d’una tacada, només sortint i entrant a escena. Tots dos s’hi deixen la pell, la suor i les llàgrimes. Una sala tan petita no et permet menys; no hi ha on amagar-se. I emociona veure’ls emocionar-se i com se’ls arriben a caure les llàgrimes. Perquè les veus. Des de la segona filera lateral esquerra de la sala Flyhard, els veus les llàgrimes. Extres que no et pot oferir el TNC.

No puc més que recomanar-vos que l’aneu a veure si en teniu l’ocasió. Ja sia al Lliure o si, per aquelles bondats de la providència, la fessin rodar per províncies. No us en penedireu.

Agost, de Tracy Letts, dirigida per Sergi Belbel. Amb Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Abel Folk.

T’ho diuen, ho sents, ho llegeixes... no t’ho acabes de creure. Però tenien raó, i ara seré jo qui ho digui i ho escrigui. Són quasi 4 hores de teatre - un mica més comptant els entreactes - i et passen que ni te n’adones. Per la història, pels diàlegs, pels actors; sobretot pels actors; sobretot per les actrius.

La Vilarasau, perquè així la coneixem ja, com si fos una marca amb nom propi, és un prodigi d’actriu de la que ja en alguna ocasió n’he fet l’elogi que és mereix i, un cop més, m’ha captivat i sorprès a parts iguals. I l’Anna Lizaran, que era la primera vegada que veia en teatre, em va fer aixecar de la butaca, a mi i a tot el teatre, al final de l’obra, entre eixordadors aplaudiments. Un duel a mort de dues actrius amb foc a l’ànima. Senzillament, no es pot fer millor.

La resta de repartiment, si em permeteu l’expressió, són també de “traca i mocador”. Menció especial, per mi, es mereix Jordi Banacolocha, un clàssic també de l’escena catalana i que dóna el contrapunt just de comicitat d’aquell que vol alleugerir la tensió del moment i no sap ben bé com. Borda el seu paper de cunyat i oncle una mica poca-solta, que s’ha vist tota la vida immers en la violència verbal de la seva família política, intentant quedar-se en un segon pla per no rebre més del compte.

Drama, comèdia, tragèdia i alts dosis de cinisme, marquen el llenguatge d’aquesta obra que retrata la tortuosa relació d’una matriarca (Anna Lizaran) i la seva família, en especial una de les seves filles (Emma Vilarasau), en qui té el seu alter ego, la rèplica dels seus pecats de caràcter.

Bé, veure, el que es diu veure, a estones….

Pel que fa a les arts escèniques, sempre he seguit una regla autoimposada: "mai anar a veure un muntatge de Calixto Bieito". Sí, ja sé que hi ha qui el deu considerar poc menys que una divinitat creadora, però mira, qüestió de filies i fòbies. Tampoc no suporto els espinacs i no és pas culpa d'ells. Senzillament és que hi ha directors que em dóna la impressió que estan més interessats en destacar ells per sobre del text o de la interpretació que en el resultat final, i jo no hi combrego.

Però aquest cop vaig decidir arriscar-me; el plantejament era massa seductor: Edgar Allan Poe, Maika Makowski i Juan Echanove; bé podia intentar passar per alt el nom del director… I de fet, i per ser honestos amb la veritat, en aquesta ocasió Bieito va estar més contingut del que acostuma i va oferir un muntatge sobri, amb aquell punt de tenebrisme que necessita Poe però sense caure en imatges estereotipades.

Una mena d'estança metàl·lica, grisa, un piano de cua i, com una aparició, Maika Makosvki en un llarg vestit de seda blanc que dóna les primeres notes… Pels qui no la conegueu, primer que res plantegeu-vos molt seriosament en què heu estat malgastant les vostres vides fins ara, i, segon, es tracta d'una cantant mallorquina (sí, mallorquina), amb una veu espectacular i un talent que no li cap a dintre seu.

Juan Echanove al fons. Intuïm que al fons, perquè una bafarada de fum asfixiant inunda no només l'escenari sinó també el pati de butaques (gràcies Bieito, Morituri te salutant). I comença la interpretació, que no recitatiu, d'una selecció de textos de Poe; interpretació angoixant, afectada, esgotadora, magistral. És d'aquells actors que en teatre es creixen i t'ofereixen treballs de primera línia, i la televisió, doncs bé, serveix per pagar la hipoteca (no puc oblidar aquell Hermanos de Leche amb José Coronado, suposo que tots tenim un passat).

Si la interpretació d'ell és excelsa, que diria el Basté del Polònia i Crakòvia, menció especial cal fer també a la de Maika Makosvky, amb temes originals propis a partir dels poemes de Poe i que podeu hauríeu d'escoltar a Spotify.

Traient el fet que durant tota l'obra no paren de sortir fumerades de gel sec, a tal extrem que vaig plantejar-me molt seriosament si l'obra no estaria patrocinada pel Govern espanyol i es tractés d'una subtil manera d'exterminar la població tarragonina entre els 75-85 anys, en un intent desesperat d'estalvi per a la Seguretat Social, i al complexe de bacallà que ens va agafar als supervivents, vam sortir tots del teatre entusiasmats i encara amb la tensió viscuda durant 75 minuts, que et passen de ràpid com si en fossin 5, a flor de pell.

Delirant.

Obra en clau eminentment femenina, i no per què els homes hi surtin mal parats, de fet només se'ls esmenta de passada en algun moment, sinó perquè plasma damunt l'escenari aquelles misèries quotidianes tant nostres.

4 actrius que, en format de breus escenes, van configurant un reguitzell de personatges tipus de les neurosis femenines. Des de la crisi econòmica que a tots afecta, a la por a la solitud; des de l'angoixa per no saber cap on va la nostra vida, a l'angoixa de saber-nos atrapades en una vida que ens supera; tot embolcallat en un llenguatge d'humor destripat i sí, delirant. Un retrat exagerat però no gaire allunyat de la realitat, del que ben bé podria ser una conversa qualsevol entre amigues.

Passaran a la posteritat de l'imaginari col·lectiu sentències tals com: "(davant l'aparador d'una botiga) Olvídate de las dependientas, son agentes incitadores del mal"; o bé en un soliloqui sobre el pas del temps "Fer-se gran comporta un 'gasto' i jo no estic disposada"; i qui no ha passat per aquell temut moment en què un dia "(al super) un noi de vint anys, com a mínim, (us) ha preguntat: Vostè és l'última, (pausa) senyora?".

Esment especial és mereix l'actriu Alba Florejachs, a qui no tenia el gust de conèixer i que anit em va fer riure com feia temps que no reia. Amb una capacitat impressionant per transformar-se en cada personatge i una comicitat pròpia de les grans de l'escena, destaca per sobre de les seves companyes, sens desmerèixer-les en cap cas; totes 4 fan un treball fantàstic.

Espectacle perfecte per un divendres al vespre, per desintoxicar-te de la realitat de la setmana i, per que no, riure'ns de nosaltres mateixes.

Amb retard, però amb molt força, comença la temporada de teatre a Tarragona.

Traducció de Josep Maria Pou, i Emma Vilarasau i Pere Arquillué de parella protagonista; potser no cal que digui res més.

Se'm fa difícil fer una crítica del que vaig veure anit. Primer, per la meva evident inexperiència en aquest camp; i segon, perquè no sabria pas que "criticar" (tret del fet que les butaques del Metropol són una autèntica tortura). Quan veus l'Emma Vilarasau dalt d'un escenari saps que veuràs una interpretació excel·lent, faci el que faci. Però el que la fa més gran encara és que, tot i que saps que segurament és la millor actriu de l'escena catalana, no et deixa mai de sorprendre la força i, a la vegada, la naturalitat amb què interpreta els seus personatges. Quan fa uns anys va portar de gira la Infanticida de Víctor Català, ja ens va deixar a tots amb la boca oberta, però anit va ser quelcom encara més intens.

Amb Pere Arquillué em passa tres quarts del mateix. Crec que, en teatre, mai li he vist un interpretació fluixa, d'aquelles de "sí, no està malament, però". Fins i tot si el text o el muntatge era una mica coix, ell ho compensava amb escreix. D'ell també tinc el record d'un monòleg que va portar fa no gaire temps, Primer amor, que, a l'estil de la Infanticida, em va deixar clavada a la butaca no podent ni parpellejar de la intensitat que flairava en el teatre.

Doncs amb una parella com aquesta, que no tenen res que a envejar a Elisabeth Taylor i Ricard Burton, que us puc dir de Qui té por de Virginia Wolf?

La trama gira al voltant d'un matrimoni frustrat fins a tal punt que només els queda la destrucció mútua, però a la vegada tan desesperat per la seva pròpia angoixa individual, que es necessiten l'un a l'altre d'una manera que els fereix, a ells i als que els envolten. "Y hasta aquí puedo leer". No voldria pas aixafar-vos el moment.

Diàlegs punyents, ràpids i d'una acidesa tal que no pots evitar esclafir de riure; tot i que realment es passen l'obra arrencant-se la pell a tires. La frontera entre la ironia i el sarcasme és fina com la dermis que s'esgarrapen.

La parella que els fa el contrapunt, Mireia Aixalà i Ivan Benet, aguanten prou bé el tipus dalt l'escenari, que ja té força mèrit quan has de competir amb aquests dos titans de la interpretació; sobretot ella, que ofereix en certs moments un punt de comicitat naïf que alleugereix la tensió de l'escena.

Diumenge, 19:30 hores; horari infantil…. i no ho dic per dir.

Dins l'ampli públic del grup barceloní, hi ha un target considerable de gent instal·lada en la trentena i que, de fa uns pocs anys, gaudeix de les mels de la paternitat/maternitat (per ser políticament correcte i que ningú no se m'enfadi). Això és una realitat. Res a dir. Però que passa quan et fan un concert a quarts de 8 del vespre? Se'ls fa la llum! Oh, per fi, no caldrà que empaqueti la canalla a casa dels avis! No és gaire tard tot i ser un diumenge; els donem de sopar a quarts de 7 i a les 10 poden ser al llit. Podem anar-hi en família i ens estalviem els remordiments de consciència. Fantàstic, no? Doncs no.

Benvolguts pares i mares que veieu Mestres cada setmana i pugeu al Pedraforca amb la canalla a coll i bé els diumenges… Que a la criatura en qüestió li agradin les cançonetes dels Manel - o dels Amics de les Arts, o de qualssevol dels grups catalans de la darrera fornada - quan les senten al cotxe de camí de l'escola a anglès, no vol dir que els pugueu portar a un auditori a sentir un concert sencer! Cap criatura de 4 o 5 anys, si no és que l'han sedada abans, no és capaç d'aguantar-se quieta, i moderadament en silenci, per dues hores! La meva esquena n'és testimoni, de les puntades de peu que un angelet en el seu frenesí musical li anava donant al respatller del meu seient. I és clar,  tu et giraries per demanar-los amablement que mirin de controlar el seu cadell, però te n'estàs perquè ja saps que et diran "que hi vols que fem, només és un nen/a" (seguim amb la correcció política). I el que tu tindries ganes de dir-los és que ja ho saps, que la culpa no és d'ell (en el meu cas era un Arnau) sinó dels hipypapis com ells a qui la pedagogia moderna ha fet creure que limitar la llibertat d'expressió de l'infant podria, com a poc, traumatitzar-lo de per vida; gent que no va entendre que el mètode Estivill no només serveix per quan són nadons. Pares i mares moderns del món: el que fa el vostre fill/a no és expressar-se, és tocar la pera! De ben segur que a vosaltres quan eren menuts us havien clavat més d'una bufa, i no passa res. O potser és que us en van clavar massa poques….

Bé, desfogada pel que fa a aquest punt, potser que comenti una mica com ha anat l'espectacle en sí.

Crec que la immensa majoria dels seguidors del grup hem coincidit amb el fet que, en aquesta gira de presentació del segon treball, els Manel han estat, diguem-ne, sosos; ja no xerren tant, no fan tantes conyetes, les cançons són més tranquil·les… Deu milles per veure una armadura és sens dubte un disc de gran qualitat, tant pel que fa a la música nua com a la producció. Però a diferència del primer treball, és un disc que ve més de gust escoltar-lo des del sofà de casa, o en un teatre o auditori, com ha estat el cas avui.

Acompanyats per un quartet de corda i una secció de metall, per fi he pogut sentir en directe les harmonitzacions que pots trobar en la gravació. I ho millora sensiblement, però com acostuma a passar en els concerts en sala de butaques, tant els músics com el públic comencen una mica "freds", com si no sabessin com comportar-se en aquest medi que, habitualment, no és el seu.

En el primer tema no havien trobat l'equilibri de so i la bateria s'ha menjat veus, guitarres, i corda. Per sort en la segona cançó el tècnic ho ha esmentat i la resta del concert han estat equilibrades totes les sonoritats presents; s'agraeix.

Al quartet li ha costat una mica "entrar en matèria", com si fossin uns principiants encara; però l'espectacle ha anat in crescendo fins arribar a sentir-se tothom còmode; ells a l'escenari, nosaltres al pati de butaques. Amb els temes del primer disc és notava tensió en la gent, que volia aixecar-se i ballar però no gosava. O no ha gosat fins quasi al final, quan ja no han/hem pogut més i amb el "Benvolgut" ha esdevingut l'apoteosi. A dos cançons pel final, típic del públic tarragoní.

La pega, per posar-n'hi una, és que la secció de vent hagi fet les veus a "En la que en Bernat se't troba". Van ser molts concerts per aprendre el cànon i la gent es moria de ganes de lluir-se.

En general, molt bon espectacle. Segurament el millors dels 3 concerts que els he vist enguany.