contes islandesos I - búkolla og strákur
No us vaig explicar en el post anterior (sobre salutacions en islandès), que el planning de cada mes inclou (almenys) un post sobre la llengua i (almenys) un post sobre els contes tradicionals o textos medievals (que per això estic aquĂ!) islandesos.Â
Com aquest Ă©s el darrer post del primer mes del blog, tambĂ© he d’afegir que la meva vida ha anat mĂ©s enllĂ del que hi ha escrit aquĂ. He començat a cantar en una coral, he gaudit del mercat de segona mĂ , de les aventures pels diferents supermercats (i sobretot, entendre els nomes de les espècies).Â
Il·lustració de Halldór Pétursson
El primer conte d’aquesta nova sèrie Ă©s diu BĂşkolla i el vailet, o BĂşkolla og Strákur, i diu aixĂ:
BĂşkolla i el vailet
Hi havia una vegada un home que vivia amb la seva muller en una granja. Tenien un sol fill, però no l’estimaven gaire. A la granja, només hi vivien ells tres. El matrimoni també tenia una vaca, i aquesta era el seu únic bestiar. La vaca es deia Búkolla. Un dia, la vaca tingué un vedell, i la muller del granger ajudà a Búkolla mentre paria. Quan la vaca parà i es recuperà , la dona tornà dins la granja. Una mica més endavant, tornà allà on hauria de ser la vaca, però Búkolla havia desaparegut totalment. El matrimoni buscà la vaca, i caminaren lluny per trobar-la, sense sort. Quan arribaren a casa, estaven molt empipats i manaren al seu fill sortir de casa i digueren que no volien tornar-lo a veure fins que tornès amb la vaca. Li donaren quelcom de menjar, noves sabates, i l’enviaren fora de casa.
El vailet caminĂ llarg temps, fins que tinguĂ© gana i s’asseguĂ© per menjar. Desesperadament, cridĂ : “Brama ara, estimada BĂşkolla, si ets viva encara!”. De lluny, molt lluny, sentĂ la resposta de la vaca. De nou, el vailet caminĂ llarga distĂ ncia abans d’asseure’s altre cop per fer un mos. I llavors repetĂ: “Brama ara, estimada BĂşkolla, si ets viva encara!”. Aquest cop, sentĂ la vaca un xic mĂ©s a prop d’ell. I novament, emprenguĂ© el seu camĂ fins que es trobĂ a l’extrem d’un precipici exageradament alt. Com havia fet pujar la gana, s’asseguĂ© una tercera vegada per menjar i, com els altres cops, diguĂ©: “Brama ara, estimada BĂşkolla, si ets viva encara!”
La resposta de la vaca vingué ara de sota els seus peus. El vailet baixà llavors per les parets del precipici, i arribant al fons de tot, trobà una cova. S’endinsà en ella i en un racó lligada trobà a la seva estimada Búkolla. La deslligà immediatament, i tots dos junts emprengueren el camà a casa.
El vailet havia caminat nomĂ©s una petita part del camĂ quan s’adonĂ que una ogressa enorme l’estava perseguint, acompanyada d’una de mĂ©s petita. S’adonĂ tambĂ© que amb les cames que tenien, l’atraparien en un no-res i diguĂ©: “Què farem ara, estimada BĂşkolla?”. “Agafa un pel de la meva cua i posa’l al terra”, diguĂ© la vaca. I ell obeĂ. La vaca diguĂ© llavors al pèl: “Amb aquestes paraules t’ordeno que et transformis en un riu tan ample que ningĂş el podrĂ creuar excepte l’ocell volant.” A l’instant, el pèl es transformĂ en un enorme riu. Quan l’ogressa arribĂ a la riba, diguĂ©: “No te’n sortirĂ s pas amb aquesta, noiet”. I comandĂ a l’ogressa petita: “Corre, corre a casa i porta’m el toro de ton pare!” La jove correguĂ© i tornĂ rĂ pidament acompanyada del toro, el qual beguĂ© del riu i l’assecĂ en un moment.
De nou, el vailet es preocupĂ per que sabia que l’ogressa l’atraparia rĂ pid i diguĂ©: “Què farem ara, estimada BĂşkolla?”. “Agafa un pèl de la meva cua i posa’l al terra”, diguĂ© la vaca. I ell obeĂ. La vaca diguĂ© llavors al pèl: “Amb aquestes paraules t’ordeno que et transformis en una flama tan calenta que ningĂş la podrĂ creuar excepte l’ocell volant.” I tant bon punt ho diguĂ©, el pèl esdevinguĂ© flama. Quan l’ogressa arribĂ a la muralla de foc, vociferĂ : “No te’n sortirĂ s pas amb aquesta, noiet!”. I comandĂ a l’ogressa petita: “Ves a buscar el toro de ton pare, nena.” La jove obeĂ i tornĂ amb el toro, el qual orinĂ tota l’aigua que havia begut del riu i aixĂ apagĂ el foc.
Una vegada mĂ©s, el vailet veiĂ© com s’acostava l’ogressa grĂ cies a les seves camotes i diguĂ©: “Què farèm ara, estimada BĂşkolla?”. “Agafa un pèl de la meva cua i posa’l al terra”, diguĂ© la vaca. I ell obeĂ. La vaca diguĂ© llavors al pèl: “Amb aquestes paraules t’ordeno que et transformis en una muntanya tan alta que ningĂş podrĂ creuar excepte l’ocell volant.” I mĂ gicament, el pèl es transformĂ en una muntanya tan alta que el vailet nomĂ©s veiĂ© com desapareixia en el cel. Quan l’ogressa arribĂ als peus de la gran muntanya, diguĂ©: “No te’n sortirĂ s pas amb aquesta, noiet”. I diguĂ© a l’ogressa petita: “Torna a casa i porta’m l’excavadora de ton pare!” La jove correguĂ© i tornĂ rĂ pidament amb l’excavadora. L’ogressa llavors excavĂ un tĂşnel a travĂ©s de la muntanya. Però quan començà a veure la llum al final, insistĂ i s’estrenyĂ© a travĂ©s del forat, quedant-hi atrapada. Finalment, es transformĂ en pedra allĂ mateix, a la sortida del forat. I allĂ segueix a dia d’avui.
Quant al vailet, arribà a la granja sa i estalvi amb la seva Búkolla, i el matrimoni s’alegrà de tenir-los a tots dos de nou a casa.
I aquà teniu el primer conte de la sèrie! Espero que us hagi agradat.
Petonets,
Meri
