Història d'un cognom
«Historias de colegio, de nombre, de cuerpo. La escuela es el lugar donde uno aprender a leer y a escribir, por supuesto. De la misma manera, muy a menudo allí se nos lleva a decir y a escribir el nombre y el apellido. Algo que puede convertirse en una pesadilla si el último tiene un significado chistoso o desagradable. Y esto sucede muy temprano. En efecto, según el psicólogo Jean Piaget, hasta los 6 o 7 años la comprensión del lenguaje descansa sobre el “realismo nominal”. Como Crátilo, en el famoso diálogo platónico, o como esa niña convencida de que el señor Rougier debe ser “todo rojo”, el niño cree en la “rectitud de las palabras”, es decir, en la conformidad entre la palabra y la cosa, o entre el nombre y la persona a la que designa. Al crecer, abandona esta ilusión. Descubre, en definitiva, la arbitrariedad del signo y a veces eso le divierte. Algunos best-sellers de la literatura infantil que han hecho las delicias de mis hijos y de mis nietos no se han equivocado en esto: (…) los juegos de palabras y las manipulaciones del lenguaje regocijan y resultan fructíferos. Cuando son algo mayores, a los niños les sigue encantando jugar con los nombres de las personas, a veces con crueldad. Cuando tienen un sentido que incita a la mofa, la sarta de ocurrencias es temible. Y cuando no es este el caso, las deformaciones de escarnio son tan frecuentes como avispadas. A algunos les dejan cicatrices que no cicatrizan.» (Nicole LAPIERRE, Sálvese quien pueda, Barcelona: Edhasa, 2017, pp. 101-102.)
Avui a la classe de Sociologia hem analitzat aquesta cita de Nicole LAPIERRE, en el seu llibre Sálvese quien pueda. Després de llegir aquesta cita m'ha vingut al cap una de les meves experiències durant l'educació secundària. Estàvem a primer de l'ESO, la majoria érem nous a l'institut i jo només coneixia l'Ànnia, la meva gran amiga de la infància que havíem, per casualitats de la vida, acabats juntes a la mateixa classe de l'institut. Era la classe de Llengua Catalana i el meu professor, el Gerard, sempre m'enrecordaré del seu nom, passava llista i sempre ho feia dient-nos els nostres cognoms. Els primers dies molt bé, però quan ens va començar a agafar una mica de confiança, va començar a versionar els nostres cognoms fent-ne burla. Per exemple al meu company Roberto Cabello, l'anomenava el melenas, a la meva companya Alexandra Gavilanes, la Gaviota i a mi, com sempre anava amb la meva amiga Ànnia, Niñenogués o Noguerola, fent una fusió entre el seu cognom i el meu. Això a ell li semblava divertit. Cal dir però, que a nosaltres no. Tant ens va arribar a molestar que, només amb 12-13 anys vam escriure una carta a la Direcció de l'Institut per tal de posar fi a aquests comportaments. Nosaltres sentíem que canviar-nos el cognom o el nom era violentar la nostra identitat i fer-ne una mofa d'aquesta. El més curiós es que aquesta visió no era només compartida per uns joves adolescents que encara no saben de les injustícies de la vida, sinó que, tanta polèmica va generar que, inclús les famílies es van sentir ofeses. Què us imagineu que va passar aleshores? Us explico el final de la història: el professor va ser amonestat i com que no va cessar els seus comportaments, va acabar sent expulsat de l'institut. Fixeu-vos en la importància que té el tema dels noms, cognoms o sobrenoms! Aquesta petita anècdota em permet anar una mica més enllà en aquest tema. I què passa quan els autors decideixen amagar l'autoria del protagonista? N'és un exemple la novel·la d'Edgar Allan Poe The Man of the Crowd traduït com L'home de la multitud. En aquesta novel·la el protagonista no té nom. La causa d'aquesta decisió pot ser analitzada de diferents factors, però jo faré cinc cèntims d'un d'ells. A les ciutats, donada la fugacitat i la celeritat a la qual estem sotmesos, no importa com ens diem, qui som, cap a on anem... només importa que siguem productius, que tinguem temps per donar-li el sistema allò que vol. La nostra identitat, per tant, passa desapercebuda.
