Història dâun fracĂ s (III)
BĂŠ doncs, ja tenim aquĂ la vostra telesèrie preferida, fidel, setmanal, Les desventures del jove Destral . En el relat dâavui, desprĂŠs del que podrĂem dir que han estat dos pròlegs (un amb aquella reflexiĂł sobre lâèxit que tants cors va trencar, lâaltre, el preludi dâaquest Zoo que ha matat Sam Destral) anirem per fi al gra, amb alguna sorpresa i tot. Som-hi!
En la darrera entrega tenĂem el protagonista dâaquesta història, ĂŠs a dir, servidor, abandonant el frente de Gandesa, començant el que seria una nova etapa a la ciutat de Manresa (fins i tot les mudances les faig amb rima). Una nova etapa que suposava lâinici dâuna vida en comĂş amb la noia que estimo (i encara dura! I ĂŠs bonic, senyors) i dâuna nova feina (bĂŠ, en el mateix Ă mbit, però nova feina, nou lloc, la moderna Biblioteca Ateneu Les Bases, on els somnis es fan realitat... queda bĂŠ la frase, oi?). I bĂŠ, que sĂŠ jo, us podria explicar el meu dia a dia a Manresa fins que vaig començar a escriure Zoo, però no meân recordo de tot, coi, no sĂŠ, van passar moltes coses en poc temps. Em vaig aprimar per exemple.Â
El fet ĂŠs que des dâaquella entendridora experiència dels nens de Gandesa jo havia començat a barruntar amb la idea dâescriureâls alguna cançó, però hi va haver un dia clau en que el projecte va cobrar vida i crĂŠixer mĂŠs enllĂ del pla inicial. No sĂŠ exactament quin dia era, però diria que era pels volts de gener o febrer del 2014. El que sĂ que recordo ĂŠs que plovia. La Sarai, la noia que estimo, i jo vam anar a Barcelona a buscar un amplificador que mâhavia comprat de segona mĂ a un paio dâallĂ (bona compra, per cert). Hi ha una anècdota molt graciosa de tot plegat. Quan baixava de lâedifici on havia adquirit lâamplificador va començar a ploure. A baix mâestaven esperant la Sarai i una amiga nostra i es van oferir a portar-lo. Mentre lâanaven carretejant, veient com plovia, vaig buscar a la meva bossa el paraigĂźes que sempre duc, el vaig desplegar i els el vaig acostar. Mai oblidarĂŠ aquella cara dâamor transformant-se en incredulitat al veure que posava el paraigĂźes sobre lâamplificador i els deia âcompte, que no es mulli!â.
BĂŠ, doncs ja ens teniu al ferrocarril, de tornada a casa, amb lâamplificador sa i estalvi, sota els meus peus i servidor enviant fotografies amb el mòbil a les amistats, com un nen amb joguina nova. I entre ells estava el pare dels nens de Gandesa, amb el qual, parlant dâamplificadors i aquestes coses que tĂŠ el rock and roll, vaig recordar la meva idea dâuna cançó per als nens. Però en aquells moments, en aquell ferrocarril, quelcom em va il¡luminar i vaig patir un dels meus clĂ ssics atacs dâeufòria i megalomania que em va portar a fantasejar amb un disc doble conceptual de rock progressiu per a nens. Al mateix moment ja estava escrivint-se al meu cap el concepte i la primera de les cançons (la Sarai va reconèixer a lâinstant aquella mirada perduda observant lâinfinit i abstracciĂł total que caracteritzen aquests atacs).Â
Us explico. Havia de ser un disc que expliquĂŠs la meva visiĂł del mĂłn als nens. Però no tractant-los com a imbècils, com fan la majoria de cançons infantils, no. Havien de ser lĂriques i mĂşsiques que els tractessin de tu a tu. Sense obviar la crueltat de tot plegat. El missatge vindria a ser âcompte nens, perquè el mĂłn adult ĂŠs ple de maldats, però en general tambĂŠ hi ha coses maques i vosaltres podeu construĂŻr un mĂłn millorâ (perquè de fet, estic intentant fer-me bona persona i tractar de veure les bondats de la vida). Ei, i tot això sâestava desenvolupant en el viatge Barcelona-Manresa. Quan vam arribar a casa ja tenia els primers versos de la primera cançó, que havia de ser una crida a les manisfestacions i la revoluciĂł. Feia aixĂ:
Mâavorreixo a casa
Vull sortir al carrer
I cridar amb els altres
Ja no sĂłc un nen
No puc suportar
Que em peixeu el menjar
No compreneu pas...
Que vull decidir per mi mateix
(Estribill, que ĂŠs la primera estrofa)
Mare, pare, fora fa molt fred
alguns hem pres mal però aquà estem
Som molts però podem ser molts mÊs
i malgrat tot resistirem
ens han trencat tots els joguets
sâha acabat jugar a casa
ens han robat tots els joguets
sâha acabat jugar a casa ens
han cremat tots els joguets
sâha acabat jugar a casa!
I lâestribill novament, amb un crescendo de crits, sorolls de masses i guitarres i pianos a lo The Return of the Giant Hogweed (minut 4:53 aprox.) de Genesis. SĂ, aixĂ funcionen els meus procesos de creaciĂł. Una mena dâexcitaciĂł posseeix el meu cos i em fa vomitar versos amb una idea de com han de sonar. La majoria de vegades ho acabo llençant a la brossa. Que ĂŠs el que li va passar a aquesta cançó. En realitat, va ser-hi present fins gairebĂŠ al final de la gestaciĂł de Zoo, però al darrer moment vaig trobar que no me nâacabava de sortir en la soluciĂł dels versos i els acords eren massa similars a Noia Fresca. I bĂŠ, aquesta era la sorpresa, no el fet que mâhaguĂŠs aprimat. Ah, que voleu escoltar la cançó per saber si ĂŠs cert tot el que dic? Doncs no.Â
Si cridava als nens a una revoluciĂł, ho havia de justificar. I per això el mateix dia ja sabia que havia dâescriure una cançó sobre polĂtica. I si bĂŠ aquell mateix dia de la pluja, lâamplificador i tal, en arribar a casa, lâeufòria començava a decaure, lâendemĂ vaig escriure Zoo.
Pim-pam, eh? Per ser la peça principal del disc, semblava que potser hauria de ser la darrera en ser explicada, la mĂŠs complexa, la que hi vaig arribar en un Ăşltim moment. Doncs no. Zoo era una cançó secundĂ ria en un projecte que encara no tenia nom.Â
A la cançó, volia parlar de polĂtica tractant de tu a tu als nens. Preguntant al meu nen interior, vaig decidir que les històries que millor funcionen sĂłn les que tenen animals, aixĂ que tot seguit vaig posar-me a pensar quin seria el mĂŠs adequat per a cada personatge. El mandril va ser facilĂssim. LâĂłs, el ruc i les hienes tambĂŠ. El gat no tant. Primer vaig pensar en un lleĂł, però em va semblar massa senyorial i benevolent. Un gat amb Ănfules de lleĂł va revelar-se com la soluciĂł perfecta. Amb la granoteta i el rinoceront em va ajudar una mica la Sarai, tot fent una pluja dâidees. Ah, no us penso fer la feina de dir qui ĂŠs qui, ja estic fent massa explicant aquests detallets. NomĂŠs vull rememorar un moment deliciĂłs. Un temps desprĂŠs, quan ja tenia el vers sobre el ruc que deia âfins els seus germans el peguen, i als carrers li fan el buitâ, el personatge a qui feia referència va ser atonyinat per una senyora de la seva ciutat. Em vaig sentir tant poderĂłs! Això sĂ, vaig canviar âgermansâ per âveĂŻnsâ perquè grĂ cies a la notĂcia ho vaig trobar mĂŠs poètic. Tot i que desprĂŠs, a la versiĂł enregistrada em vaig colar i vaig dir âgermansâ! I a cada concert ho canto diferent, jo què sĂŠ, els nervis. Finalment, a banda de llistar els animals, com tota bona faula, la cançó es va completar amb una moralina final. Avall els Zoos!Â
Un apart. Normalment perfilo les mĂşsiques de les meves cançons amb la guitarra, al mateix moment que vaig escrivint la lletra. En tot aquest projecte va ser diferent. Tenia un mòbil nou amb un programet dâaquests xulos que porten sons i pots enregistrar coses i tota la pesca i mireu, seâm va acudir que ja que tenia en ment un canvi de registre lĂric, que tambĂŠ ho fos musical. Vaig compondre gairebĂŠ tot el disc amb aquest mòbil, enregistrant tambĂŠ les demos amb la idea que el resultat final fos un disc dâelectrònica infantil (això tambĂŠ forma part dels meus processos âartĂsticsâ, que vaguin dâuna idea a una altra per acabar no sent res del que planejava inicialment). Si heu escoltat el disc us nâadonareu que dâaixò res. Donaria per una altra âhistòria dâun fracĂ sâ! Per resumir-ho, quan em va tocar començar a defensar les cançons en directe (perquè les volia provar abans dâenregistrar-les), em vaig adonar que sĂłc un pèssim DJ i que millor fer-ho amb la guitarra. I dâanar-les tocant amb la guitarra, les vaig redescobrir i vaig acabar decidint que molaven mĂŠs aixĂ.Â
Tornant al fil del relat, un cop tenia a grans trets la lletra de Zoo, vaig enregistrar la demo amb el telèfon i a una altra cosa, que tenia tot un concepte a desenvolupar. Ara podria seguir la història cronològicament, però em sembla mĂŠs adient centrar-me cançó a cançó, aixĂ que seguirem amb Zoo. Ho aclareixo perquè no penseu que em salto coses.Â
Doncs bĂŠ, aquesta cançó secundĂ ria que estava allĂ , al recuperar-la per als concerts, amb la guitarra, va fer lâefecte que creixia. Recordo un dia que estava intentant decidir un set-list, i tractant de triar una cançó pel final la Sarai (se li ha de fer un monument a aquesta noia!) em va dir que Zoo era molt maca per tancar. I desprĂŠs de lâexperiència als concerts, doncs vaig pensar que no nomĂŠs havia de tancar en directe, sinĂł tambĂŠ el disc. LâOriol Serra tambĂŠ va ser un dels primers valedors dâaquesta cançó i en va deixar constĂ ncia al seu blog, Dancing With The Clown, ressenyant-la en un dels primers concerts on va sonar, a la NAUB1 de Granollers, maig de 2014.Â
Finalment, les cançons del disc ja estaven triades i ordenades, el concepte de doble Ă lbum conceptual de rock progressiu (i electrònic desprĂŠs) infantil sâhavia reduĂŻt a sis cançons amb pinzellades dâuna mica de tot, amb carĂ cter infantil, però el conjunt encara no tenia nom. AquĂ entra en escena la dissenyadora del fanzine, la Mercè Ubalde, que em va confessar que la primera demo de Zoo no li semblava gran cosa, però quan va anar-la escoltant en viu va veure que allò tenia un què. I repassant el conjunt va pensar que tot aquell recull de cançons ben bĂŠ eren un Zoo i que quin millor nom per titular el disc. I sabeu que vaig dir? Que no, que volia cercar quelcom millor (lol). Total, que dies desprĂŠs de pensar i pensar noms horribles, vaig haver de donar-li la raĂł i fer de Zoo el tema principal del disc, donant el seu nom al conjunt. I aixĂ va ser.Â
Va ser molt bona idea tocar-la molts cops abans dâentrar a enregistrar amb en Friedrich, perquè un cop posats les idees estaven molt clares i ho vam enllestir rĂ pid. Lâenregistrament va ser divertĂdissim i us podria avorrir amb detalls tècnics, idees, instruments que vam usar... però no.
Per acabar, us deixo amb la cançó i la seva lletra. Jo nâestic molt content. Tot i la bona producciĂł i el bon so que va treure en Xavier Friedrich, hi ha detalls meus que freguen lâamateurisme (la forma com canto, la percussiĂł que vaig tocar com vaig poder), però trobo que vaig fer una bona cançó, i què coi, que sâhauria de corejar als estadis! Apa.
Passejant per Barcelona
avui hem anat al zoo
tenen una atracciĂł nova
amb uns animals que dĂŠu n'hi do
Tots sĂłn dins una gran sala
asseguts en cerclesâŚ, però
d'un en un per torns s'aixequen
i expliquen als altres contes nous
Hi ha el gatet que sempre es llepa
presumit com un lleĂł
però quan vol rugir es nota
que ĂŠs un felĂ petitĂł
DesprĂŠs hi ha l'Ăłs que ĂŠs molt tendre
a qui el gat fa anar com vol
tots patim per si l'esclafa
però Ês massa tou per fer això
TambĂŠ hi ha el ruc trist de mena
tothom se'n riu sempre d'ell
fins els seus veĂŻns el peguen
i als carrers li fan el buit
I el mandril fa molt de riure
tot i que insulta a tothom
llença fang a nens i nenes
i de tant en tant ensenya el cul
I la granoteta verda
va caçant mosques al vol
però com necessita ulleres
s'ennuega amb abellots
I les hienes, què bÊ ho passen!
Se'n riuen fent-nos plorar
Però sort del rinoceront
que va embestint a tothom...
No sĂŠ si us haurĂ fet grĂ cia
però a mi em posa bastant trist
i ĂŠs que nomĂŠs es barallen
tancats tant temps allĂ dins
Hem d'obrir totes les portes
i obligar-los a marxar
Serem tots molt mÊs feliços
si no els tornem a veure... mai
Enllaç a la cançó Zoo.
Altres enllaços dâinterès:
- Història dâun fracĂ s (I)
- Història dâun fracĂ s (II)
- Sam Destral interpretant Zoo a EnderrockTV.