#samdestral

Arribo al final d’aquesta saga. Un agraïment a tots els que heu anat llegint tot això i escoltant a Sam Destral. Acabarem, com m’agrada a mi, pel principi. Si em permeteu...

No sóc gran

M’agradaria finalitzar això parlant de la meva generació. Sempre m’he perdut en això de les lletres... vull dir, la generació X, la Y, la Z... I amb els números pitjor, sóc del 1989, massa jove pels vuitanta, però alhora, mai m’he sentit gaire dels 90. No sé si es tracta de quelcom arrelat als nascuts aquell any, no en conec molts, fora dels que van compartir pupitre amb mi a escola, institut, universitat. I en el camps culturals que m’he mogut, musical i literari, no hi conec ningú. No es veu cap pinya, com ha passat amb els de 30-40 anys que actualment ocupen tot el panorama cultural (mentre se segueixen queixant de la marginació que ha sofert la seva generació, puaj!). D’altra banda, veig que per baix vénen tota una colleta de nens i nenes que també fan pinya, acompanyats paternalment d’aquests de 30-40, que potser en el fons se senten culpables i ho volen arreglar d’alguna forma. I allà, ben al mig, els senyors del 89 (estirem una mica, els del 88 i 90 també, va). 

Què hem de fer? Jo no vull acabar com els de davant meu. Quan tingui trenta no vull seguir sent un adolescent que no sap el que vol, assistint a festivals on beurà i es comportarà com si en tingués 18, veient i escoltant els grups de música de quan tenia aquella edat, llegint i escrivint batalletes sobre aquella etapa, quan feia gamberrades amb els seus amiguets, perquè és incapaç de veure que la vida no era això. I després representa que són els més revolucionaris, els que han de canviar el món, quan no hi ha res més conservador que anclar-se al passat. Sou com els vostres pares que enyoren els 60-70!

Me n’he anat del tema. Em cega l’odi que sento cap a les generacions anteriors. I cap a les posteriors també, colla de privilegiats! I contra la majoria de la gent. Cal prendre-s’ho amb humor, que si no acabes militant en algun partit polític. 

Bé, tractava de construir un discurs sobre i per a la meva generació (sigui quina sigui). Es podria dir que totes les idees que he anat explicant, que van anar fracassant, i gràcies a això, es van convertir en les cançons de Zoo, vindrien a formar aquest discurs. No sé com resumir-lo. La Sarai ho va sintetizar en tres versos, que vaig trobar ideals per a prologar el disc. I vet-ho aquí. Hem de reconèixer la nostra petitor. Només així podrem crèixer, sense fer el ridícul. Fet i fet, estem acabats. Siguem una mica dignes. 

No ets gran, no ets gran, ets més petit del que et creus

(Escolteu “No ets gran”)

S’ha acabat.

FI

Hi ha quelcom d’estrany, que no em qualla, a S’apagarà la llum. Pensava que era el ritme, i així li ho vaig dir uns quants cops a en Friedrich, però no, ho havia estat comprovant i estava el més ajustat que pot ésser ajustat per un ésser humà. Però seguia/segueixo escoltant alguna cosa fora de lloc. Fa poc, em va semblar descobrir-ho. Diria que és la guitarra elèctrica. La idea era que li donés un toc jamaicà, i això suposa que estigui una mica descompasada, però en el moment just. El fet és que descompasada ho està, una estona, però allà on li dona la gana. Serà que no tinc sang a les venes, o jo què sé. 

El fet és que, malgrat tot, li tinc força estima a aquesta cançó. És la penúltima del disc, i en el relat que ens ocupa, es pot dir que va ser la penúltima en aparèixer. Existeix, això sí, des de 2012, ja que en realitat havia de formar part d’un d’aquells 12 EPs que van omplir l’any. Per sort, la vaig deixar madurar. I vet-ho aquí que va encaixar perfectament en el projecte de Zoo. 

Li tinc estima perquè, tal com la dels amics, està plena de pors i sentiments personals que normalment em faria vergonya compartir. Perquè no sé què coi vol dir això de ‘llevar-se un capvespre’, ni quina llum exactament s’apagarà, ni què passarà un cop s’apagui. Serà cosa de l’interruptor i es podrà arreglar? O de la bombeta? I en cas que fos la bombeta, la podré canviar? I el que més em fa perdre el son: serà veritat que no se n’adonarà ningú, ningú?

Mentre passo el temps fent aquestes elucubracions, em queden els du-du-dus que omplen la cançó, un altre dels motius pels quals desitjo reivindicar-la, un dels descobriments sonors més divertits i emocionants que vaig fer amb Zoo. Bé, potser no és per tant, però a mi em fan molta gràcia. D’acord. Apago la llum. 

Un bon capvespre et llevaràs sense adonar-te'n t'hauràs fet gran I et miraràs les mans I et semblaran gegants...

I sortiràs corrent cap al mirall Et miraràs els ulls el nas, el cap Cridaràs espantant Veient com t'has tornat La mare cridaràs Però amb por recordaràs que ara vius sol...

I apagaràs el llum No se n'adonarà ningú S'apagarà la llum No se n'adona mai ningú

I mica en mica et resignaràs a situacions i sentiments estranys Què et tractin com a igual Senyors que veus gegants O creuar sol l'asfalt Sense ningú a prop que et doni la mà

S'apagarà la llum no se n'adonarà ningú S'apagarà la llum no se n'adonarà ningú, ningú

Un bon capvespre et llevaràs Ja farà temps que ets un adult com cal I enrere miraràs intentant recordar on el vas amagar aquell innocent nen que havies estat

S'apagarà la llum...

Escolteu S’apagarà la llum. També a Spotify!

Continuarà...

Si hagués sabut fins on arribaria tot això del sotabosc... encara avui seria la senyora de Tous.

El 28 juny de 2014, després d’actuar al Bro Fest 2 a l’Antic Forn de Vallcarca, els músics i personatges que havíem assistit a la vetllada vam anar plegats a sopar. Quan ja me n’anava, vaig poder escoltar com en Maurici Ribera (The Missing Leech) parlava de cert llibre on es feia referència al rock progressiu italià com a “sottobosco”, que vindria a ser “sotabosc” en català. Sense saber a què venia tot plegat, em vaig quedar amb el concepte i me’n vaig anar. En arribar a casa vaig trobar que era un terme perfecte per a acabar de solucionar la lletra d’una de les cançons de Zoo que no m’acabaven de quallar. 

FLASHBACK!

Moment incert del 2013. Obsessionat encara amb les líriques de sang i fetge, decideixo imitar el mètode d’alguns dels meus ídols i crear a partir de les notícies. Em decanto per aquell assassí d’Olot que havia causat la mort d’almenys onze ancians d’una residència d’on era zelador. Em fascina que digui que només “volia ajudar a escurçar-los el patiment”, no era conscient d’estar comentent una atrocitat. Escric en primera persona. “Jo només volia ser gran, jo només volia ajudar”. Algunes referències a Jesucrist, com a mostra d’un deliri de grandesa. Les melodies sorgeixen al moment. En aquell moment només puc pensar en Moribund the Burgermeister de Peter Gabriel. Finalment, la cançó, anomenada Olot, queda desestimada en algun arxiu del bloc de notes de l’ordinador.

FI DEL FLASHBACK.

Va ser gairebé al final de gestació de Zoo, quan vaig decidir que havia d’existir una cançó que es digués Patufet. Ja m’havia adonat que el disc infantil s’havia convertit en realitat en un psicoànalisi personal, però em sentia molt còmode fent com si escrivís per a nens. O més aviat, escriure com si fos un nen. Així que hi havia d’haver el conte català per excel·lència. No sé ben bé quina incidència va tenir el personatge del Patufet durant la meva infantesa, però en canvi, recordo que era el conte d’aquella època del meu germà petit. Un dels records més tendres que tinc de llavors és del petit Josep, que encara no sabia parlar, cridant “Fufeeeet, o ets?”. A banda d’això, el personatge i la història, són fascinants. 

El fet és que vaig escriure una cançó sobre en Patufet, que deia alguna cosa per l’estil de “me’n vaig a comprar/amb un dineró que la mare m’ha comprat/no sé per què/tinc la sensació que em segueixen pel carrer”. I una tornada que feia “no em trepitgeu, no em trepitgeu, no em trepitgeu que avui tinc tard!”. Hehe. Sí, va anar directa a la brossa. 

No sé quina mala connexió del meu cervell em va dur llavors a relacionar en Patufet amb l’assassí d’Olot, però les peces van encaixar perfectament. Ni tan sols vaig haver de canviar massa la lletra. Ja tenia la meva cançó. Musicalment, seguia tenint en Peter Gabriel al cap, però tot escoltant Indiopole de Veneno vaig tenir la revelació que em faria deixar els plantejaments electrònics i intentar erigir-me en profeta del fandango.

Alguna cosa no encaixava, però, i no es va resoldre fins aquella nit del Bro Fest 2. Patufet no tenia context, no tenia cos, no tenia motiu d’existir. El concepte “sotabosc” em va ajudar a replantejar i convertir aquella cançó en una mena de reivindicació personal. Llavors sí que vaig canviar una mica més la lletra, va ser posar-hi la paraula i començar a reescriure versos, ben content. Amb deliris de grandesa, això sempre hi va ser.  

Però.

Sí, però. No sabia que tot això del sotabosc formava part de cap discurs. Només era una paraula que havia captat al vol d’una conversa de la qual no en formava part, una paraula que em va fer gràcia i quedava bé en una cançó sobre en Patufet. I resulta que era més que això, que en aquell moment s’estava iniciant el bateig de cert panorama, de certa teoria. I tal com de cop i volta un dia em vaig trobar immers en l’antifolk, ara em trobava dins el sotabosc. 

Odio els etiquetatges i classificacions en que es divideix la música popular actual. Em sap greu, però és així, i des del principi ho he dit, sempre. No fa més que dividir el panorama en capelletes, odis i ressentiments. Tot el tema antifolk em va fer gràcia quan ho vaig descobrir perquè era ben bé com una mofa d’aquesta mania de classificar-ho tot: doncs si no és folk, serà antifolk. Però no sé com, trobo que aquesta rebel·lió ha deixat de tenir un sentit per convertir-se en una etiqueta, una capelleta més. Jo mateix, també, l’he feta anar amb massa gratuïtat. Però potser he de dir prou. No vull haver de justificar el que faig amb una etiqueta. No vull que se’m mengi una etiqueta. 

Amb el sotabosc intueixo el mateix, malgrat en la teoria és quelcom diferent. Es tracta, més que res, d’agrupar músics amb estils que poden tenir a veure o no, que estan fora dels circuits comercials. El que vindria a ser l’underground, però avui dia, que l’underground és mainstream i a l’inversa, sotabosc deu referir-se a aquells que estan al marge del marge. Està molt bé. Però és el mateix: voler posar nom a tot (aquesta mania comença a la Bíblia, on Déu ordena a l’home que posi nom als animals, molt bonic!). 

Sí que és cert que tots tenim certa necessitat d’explicar-nos, definir-nos (que coi estic fent amb tots aquestes escrits?), però que tot acabi girant al voltant d’això, acaba sent perjudicial per un mateix, acabes encasellat i amb una crisi d’identitat: sóc jo o el cantautor indie antifolk del sotabosc? En el passat, etiquetes, escenes, agrupacions, normalment han estat creacions externes. Posem el krautrock per exemple, es va començar a emprar per fer mofa de les bandes alemanyes que tocaven rock progressiu. Ah, i el rock progressiu, diria que també era un mot amb intencions ofensives cap aquells que feien rock amb pretensions... i el rock? En fi, deixem aquesta feina per la premsa i aquells que ens volen escarnir. Clar, podeu pensar, “però coi, si els mitjans amb prou feina ens fan cas amb aquests invents i etiquetatges, imagina sense!”. No sé, potser és cert. Però crec que val més la pena centrar-nos en existir. La resta ja vindrà. 

(Fixeu-vos per a què serveixen en realitat aquestes creacions artificials com l’indie, perquè al cap d’uns anys, periodistes que t’ho van vendre escriguin llibres renegant-ne, ahá!).

El que vull dir és que el temps i l’història ens classificarà. Jo no em veig autoritzat per definir-me antifolk, ni ficar-me dins de cap sotabosc. Potser perquè sóc antisocial, o un egocèntric, però m’agrada considerar-me un outsider. I vull dir outsider absolut. Ni aquí, ni allà. Tot i que vulgui ser estimat. Aquí, i allà. 

Sotabosc veig el món molt millor

De fet, no em cal patir. Ningú ha convertit Patufet en emblema de res. Més ben dit, ningú ha convertit cap cançó meva en abanderada de res. Cosa que per molt que digui, m’encantaria, i tant! Perquè fet i fet, a saber què volia dir jo amb aquesta cançó. 

Jo només volia ser gran Jo només volia escapar

De l'infern que és ser tant petit que tothom et fa el buit

Jo només volia volar Dominar el món des del cel blau Jo només volia ser un gegant Tocar el sol amb les dues mans

Però somniant van passant els anys que tampoc em fan gran No ho entenc m'he quedat trabat amb estranyes melodies omplint-me el cap

Per favor no em deixeu tot sol Desitjant que s'enfonsi el món Qui em vindrà mai a donar amor si visc sota una col? Si visc sota una col!

I ara només vull cantar I ara només vull ballar

Ja en tinc prou de laments i plors és temps de sortir i collir flors Ser petit també pot ser bo Si no et menja cap bou Per favor que no em mengi cap bou Sotabosc veig el món molt millor

I ara només puc mirar I ara només puc escoltar I ara només vull esperar I ara només vull tremolar!

I és que el món sencer ha esclatat Tots els grans s'han trencat I jo ric fort des del meu cau Amb estranyes melodies omplint-me el cap

Per favor, que bonic que és tot! Mil bocins omplen el meu món Ja no em sentiré mai més sol A la panxa del bou!

Escolteu la cançó “Patufet”.  També a Spotify!

Continuarà... PS. Qualsevol contradicció entre aquest text i qualsevol cosa que hagi dit o pugui dir en el passat i/o futur, és completament lògica i acceptable. 

Una història d’amor, som-hi.

La Sarai es queixa de que de tantes cançons que faig no n’hi hagi cap dedicada a ella. Els personatges femenins que apareixen a la gran majoria de les meves cançons no en surten gaire ben parats (”per què ets tan prima?”, “va saltar per les escales per reunir-se amb els horrors”, “noia grisa, ets en un gris racó”, “si te’n vas no tornaràs mai més, perquè el sol et destruïrà”, “surt sang i només penses en ella”, “Diumenge, sardanes per festa major, la tarda que vaig enterrar el meu amor”, “Ella està tan morta com els governs”... bufa, és més greu del que em pensava, presó per Sam Destral, per favort). I no, no vol sentir a parlar de Noia de colors perquè si et pares a analitzar la lletra, per molt que no en digui res de dolent, tampoc en dic res de bo. Tants colors, colors, colors, però sembla una noia ben buida (la de la cançó, dic).

I és que ella es mereixeria la millor cançó del món, però mira, fins ara no hi he topat. No ho descarto, mica en mica, en vaig aprenent.

Però alguna cosa d’ella deu haver-hi en tot el que escric, no? És una de les persones que més m’ha influït a la vida. Primer van ser els pares, després els professors i companys de classe que em van moldejar a la seva voluntat, i quan em trobava a les portes de la vida adulta, confós i sense objectius clars de cara a un futur incert, la vaig trobar a ella. 

Durant l’escola (pàrvuls inclosos) i l’institut m’he enamorat mil i un cops. Però ni el més seriós i fort d’aquells enamoraments es pot comparar al que va suposar conèixer la Sarai (i mira que n’hi va haver de forts, noia grisa...). Moments diferents de la vida, clar, enamoraments diferents. Però jo crec que hi ha més que això en la nostra història: ella era (i és, i serà) la persona. La noia, la dona, sense més mots descriptius al costat: Ella. 

No sé imaginar futur que no sigui al seu costat. I mira que avui dia això no està gaire de moda. El matrimoni i la fidelitat es veu que són mètodes de dominació capitalista. Però deixeu-nos creure encara. 

I res, suposo que pensava en tot això quan improvisant amb el piano de la Sarai vaig fer un darrer intent de cançó infantil. I qui sap com, però crec que en aquell moment vaig trobar la clau. Potser va ser que pensava en ella, en el meravellós regal que m’ha fet que no és pas aquest present junts, sinó el futur que anhelem, i aquesta història d’amor que cada dia que comença es repeteix, i es repeteix i es repeteix. Jo li daria una estrella, amb la cançoneta que deia...

Cançó del pallasso trist del pallasso que mai somreia La gent li parlava a crits i li estirava les orelles Una noia el mes d'abril li va portar flors vermelles I el pallasso amb un somrís li va regalar una estrella L'estrella que duia dins la cançoneta que deia: "Cançó del pallasso trist..."

Avui és l’aniversari de la Sarai, per cert. La podríeu felicitar. Jo només puc que dir-li, gràcies.

Podeu escoltar aquí “Cançó del pallasso trist”.

Continuarà...

Enllaços d’interès:

“Embustero!” em va dir en Josep Ubalde quan vaig acabar de tocar Tots els meus amics en petit comitè, en una sortida al Mas de la Franqueta (Horta de Sant Joan) que havíem fet en colla.

En Josep és el meu millor amic. Tot i que ens veiem i parlem més aviat poc actualment, malgrat conèixer persones amb més afinitats i amb qui tracto més freqüentment, tot i ara que visc en parella i és ella la persona amb qui ho comparteixo tot i tinc projectes comuns. Però si mai surt en qualsevol conversació la paraula amistat, qui em ve al cap és ell. És allò de que si fins aquest moment no s’ha espatllat, per què ho ha de fer ara? Bé, sí, la vida dóna moltes voltes. Però mireu, en Josep és l’única persona, al marge de la família i parella, evidentment, que em trencaria el cor si la perdés. No li ho he dit mai. I potser, per la meva forma de ser, ni ho sap. Però és així. 

A l’Institut, a Gandesa, en Josep era força més madur que jo, o almenys aquesta és la impressió que sempre em va donar. Mentre jo estava pendent dels meus enamoraments, de ser acceptat per les altres colles de classe, ell anava fent, com aliè a totes aquestes coses. I els enamoraments, i aquelles amistats que vam fer sense acabar-hi d’encaixar han passat, mentre ell encara és aquí. No hem canviat pas tant. Ell, segueix sent aquell noi madur per l’edat que té, i jo... aquí em teniu, tractant d’entrar en cercles on ningú m’ha cridat. 

“Embustero!”. No s’ha de preocupar. Tots els meus amics no parla d’ell. Però tampoc d’aquelles amistats postisses, les que han passat. Ni dels amics que tenia a pàrvuls, quan vivia a Cervelló. El Sergi, què se n’haurà fet? De no haver-me mudat, haguéssim seguit sent amics? L’únic cop que ens vam barallar vam organitzar una guerra al pati que déu n’hi do el que va durar! La classe de P5 (bé, no recordo exactament quin curs era) dividida entre els del seu bàndol i el meu. Qui eren els bons i qui els dolents? No, no parlo d’ells. Tampoc dels que vaig conèixer a Vallirana, més tard, entre 2n i 6é de primària. Durant aquella etapa em va costar més fer lligams (dificultat que aniria creixent amb els anys), trobar un millor amic. I quan ho vaig fer, se’n va anar al curs següent. Sí, el Carles. Però també hi havia la Isabel, que ara que hi penso sempre estava allà, i això que era del Madrid! Vaig ser jo qui va marxar, llavors. O el Carlo, tot i que prefereixo no pensar en ell... quan fa uns anys me’l vaig trobar en un autobús va fingir no recordar qui era (sé que va fingir perquè em vaig retrobar uns quants excompanys més durant un temps, mentre estudiava a Barcelona i vaig tornar a la zona i tothom em recordava perfectament... com no m’havia de recordar algú que m’havia convidat a casa?). No, la cançó no va sobre ells. Ni tampoc dels companys que vaig fer a la universitat, ni de la resta de persones agradables que he anat coneixent els últims anys, a la feina, en concerts ni tan sols d’aquells amics que t’inventes avorrit quan jugues a casa de petit... Ah! I tampoc de Déu o els àngels, com vol creure la meva mare, fervorosa Testimoni de Jehovà que desitja veure, en tots els detalls, que el seu fill descarriat encara guarda alguna fe. Em sap greu, no va d’això. 

I doncs? De què coi va? En el moment que estava escrivint els primers versos de la cançó ja sabia que havia d’acabar amb “tots els meus amics no han existit mai, són dins el meu cap”. I sabia que dient això m’estava traient un pes molt gran de sobre i que potser estava escrivint la cançó més sincera i alhora més mentidera de totes les que havia fet, sense saber per què. També sabia que m’acabava de carregar la idea de disc infantil per entrar en quelcom molt més personal. Potser en el fons si que parla de tot el que he dit. O només són pors.

Embustero!

Tots els meus amics són com l'oceà No veig el final mai...

Tots els meus amics jugaven amb mi al parc quan érem petits i ara que som grans salten pels terrats de les cases dels veïns fent-me riure si estic trist

Què seria de mi sense els meus amics?

Tots els meus amics canten les meves cançons riuen els meus acudits em fan companyia quan despareix tothom m'acompanyen als llocs on em fa por anar-hi sol no em fan sentir malament si els dic que marxin tots no es riuen de mi si els dic que em fa por la foscor

Què seria de mi sense els meus amics?

Però tinc un secret tots els meus amics no han existit mai són dins el meu cap...

Escoltar Tots els meus amics.

Enllaços d’interès:

Bé doncs, ja tenim aquí la vostra telesèrie preferida, fidel, setmanal, Les desventures del jove Destral . En el relat d’avui, després del que podríem dir que han estat dos pròlegs (un amb aquella reflexió sobre l’èxit que tants cors va trencar, l’altre, el preludi d’aquest Zoo que ha matat Sam Destral) anirem per fi al gra, amb alguna sorpresa i tot. Som-hi!

En la darrera entrega teníem el protagonista d’aquesta història, és a dir, servidor, abandonant el frente de Gandesa, començant el que seria una nova etapa a la ciutat de Manresa (fins i tot les mudances les faig amb rima). Una nova etapa que suposava l’inici d’una vida en comú amb la noia que estimo (i encara dura! I és bonic, senyors) i d’una nova feina (bé, en el mateix àmbit, però nova feina, nou lloc, la moderna Biblioteca Ateneu Les Bases, on els somnis es fan realitat... queda bé la frase, oi?). I bé, que sé jo, us podria explicar el meu dia a dia a Manresa fins que vaig començar a escriure Zoo, però no me’n recordo de tot, coi, no sé, van passar moltes coses en poc temps. Em vaig aprimar per exemple. 

El fet és que des d’aquella entendridora experiència dels nens de Gandesa jo havia començat a barruntar amb la idea d’escriure’ls alguna cançó, però hi va haver un dia clau en que el projecte va cobrar vida i créixer més enllà del pla inicial. No sé exactament quin dia era, però diria que era pels volts de gener o febrer del 2014. El que sí que recordo és que plovia. La Sarai, la noia que estimo, i jo vam anar a Barcelona a buscar un amplificador que m’havia comprat de segona mà a un paio d’allà (bona compra, per cert). Hi ha una anècdota molt graciosa de tot plegat. Quan baixava de l’edifici on havia adquirit l’amplificador va començar a ploure. A baix m’estaven esperant la Sarai i una amiga nostra i es van oferir a portar-lo. Mentre l’anaven carretejant, veient com plovia, vaig buscar a la meva bossa el paraigües que sempre duc, el vaig desplegar i els el vaig acostar. Mai oblidaré aquella cara d’amor transformant-se en incredulitat al veure que posava el paraigües sobre l’amplificador i els deia “compte, que no es mulli!”.

Bé, doncs ja ens teniu al ferrocarril, de tornada a casa, amb l’amplificador sa i estalvi, sota els meus peus i servidor enviant fotografies amb el mòbil a les amistats, com un nen amb joguina nova. I entre ells estava el pare dels nens de Gandesa, amb el qual, parlant d’amplificadors i aquestes coses que té el rock and roll, vaig recordar la meva idea d’una cançó per als nens. Però en aquells moments, en aquell ferrocarril, quelcom em va il·luminar i vaig patir un dels meus clàssics atacs d’eufòria i megalomania que em va portar a fantasejar amb un disc doble conceptual de rock progressiu per a nens. Al mateix moment ja estava escrivint-se al meu cap el concepte i la primera de les cançons (la Sarai va reconèixer a l’instant aquella mirada perduda observant l’infinit i abstracció total que caracteritzen aquests atacs). 

Us explico. Havia de ser un disc que expliqués la meva visió del món als nens. Però no tractant-los com a imbècils, com fan la majoria de cançons infantils, no. Havien de ser líriques i músiques que els tractessin de tu a tu. Sense obviar la crueltat de tot plegat. El missatge vindria a ser “compte nens, perquè el món adult és ple de maldats, però en general també hi ha coses maques i vosaltres podeu construïr un món millor” (perquè de fet, estic intentant fer-me bona persona i tractar de veure les bondats de la vida). Ei, i tot això s’estava desenvolupant en el viatge Barcelona-Manresa. Quan vam arribar a casa ja tenia els primers versos de la primera cançó, que havia de ser una crida a les manisfestacions i la revolució. Feia així:

M’avorreixo a casa Vull sortir al carrer I cridar amb els altres Ja no sóc un nen

No puc suportar Que em peixeu el menjar No compreneu pas... Que vull decidir per mi mateix

(Estribill, que és la primera estrofa)

Mare, pare, fora fa molt fred alguns hem pres mal però aquí estem Som molts però podem ser molts més i malgrat tot resistirem

ens han trencat tots els joguets s’ha acabat jugar a casa ens han robat tots els joguets s’ha acabat jugar a casa ens han cremat tots els joguets s’ha acabat jugar a casa!

I l’estribill novament, amb un crescendo de crits, sorolls de masses i guitarres i pianos a lo The Return of the Giant Hogweed (minut 4:53 aprox.) de Genesis. Sí, així funcionen els meus procesos de creació. Una mena d’excitació posseeix el meu cos i em fa vomitar versos amb una idea de com han de sonar. La majoria de vegades ho acabo llençant a la brossa. Que és el que li va passar a aquesta cançó. En realitat, va ser-hi present fins gairebé al final de la gestació de Zoo, però al darrer moment vaig trobar que no me n’acabava de sortir en la solució dels versos i els acords eren massa similars a Noia Fresca. I bé, aquesta era la sorpresa, no el fet que m’hagués aprimat. Ah, que voleu escoltar la cançó per saber si és cert tot el que dic? Doncs no. 

Si cridava als nens a una revolució, ho havia de justificar. I per això el mateix dia ja sabia que havia d’escriure una cançó sobre política. I si bé aquell mateix dia de la pluja, l’amplificador i tal, en arribar a casa, l’eufòria començava a decaure, l’endemà vaig escriure Zoo.

Pim-pam, eh? Per ser la peça principal del disc, semblava que potser hauria de ser la darrera en ser explicada, la més complexa, la que hi vaig arribar en un últim moment. Doncs no. Zoo era una cançó secundària en un projecte que encara no tenia nom. 

A la cançó, volia parlar de política tractant de tu a tu als nens. Preguntant al meu nen interior, vaig decidir que les històries que millor funcionen són les que tenen animals, així que tot seguit vaig posar-me a pensar quin seria el més adequat per a cada personatge. El mandril va ser facilíssim. L’ós, el ruc i les hienes també. El gat no tant. Primer vaig pensar en un lleó, però em va semblar massa senyorial i benevolent. Un gat amb ínfules de lleó va revelar-se com la solució perfecta. Amb la granoteta i el rinoceront em va ajudar una mica la Sarai, tot fent una pluja d’idees. Ah, no us penso fer la feina de dir qui és qui, ja estic fent massa explicant aquests detallets. Només vull rememorar un moment deliciós. Un temps després, quan ja tenia el vers sobre el ruc que deia “fins els seus germans el peguen, i als carrers li fan el buit”, el personatge a qui feia referència va ser atonyinat per una senyora de la seva ciutat. Em vaig sentir tant poderós! Això sí, vaig canviar “germans” per “veïns” perquè gràcies a la notícia ho vaig trobar més poètic. Tot i que després, a la versió enregistrada em vaig colar i vaig dir “germans”! I a cada concert ho canto diferent, jo què sé, els nervis. Finalment, a banda de llistar els animals, com tota bona faula, la cançó es va completar amb una moralina final. Avall els Zoos! 

Un apart. Normalment perfilo les músiques de les meves cançons amb la guitarra, al mateix moment que vaig escrivint la lletra. En tot aquest projecte va ser diferent. Tenia un mòbil nou amb un programet d’aquests xulos que porten sons i pots enregistrar coses i tota la pesca i mireu, se’m va acudir que ja que tenia en ment un canvi de registre líric, que també ho fos musical. Vaig compondre gairebé tot el disc amb aquest mòbil, enregistrant també les demos amb la idea que el resultat final fos un disc d’electrònica infantil (això també forma part dels meus processos “artístics”, que vaguin d’una idea a una altra per acabar no sent res del que planejava inicialment). Si heu escoltat el disc us n’adonareu que d’això res. Donaria per una altra “història d’un fracàs”! Per resumir-ho, quan em va tocar començar a defensar les cançons en directe (perquè les volia provar abans d’enregistrar-les), em vaig adonar que sóc un pèssim DJ i que millor fer-ho amb la guitarra. I d’anar-les tocant amb la guitarra, les vaig redescobrir i vaig acabar decidint que molaven més així. 

Tornant al fil del relat, un cop tenia a grans trets la lletra de Zoo, vaig enregistrar la demo amb el telèfon i a una altra cosa, que tenia tot un concepte a desenvolupar. Ara podria seguir la història cronològicament, però em sembla més adient centrar-me cançó a cançó, així que seguirem amb Zoo. Ho aclareixo perquè no penseu que em salto coses. 

Doncs bé, aquesta cançó secundària que estava allà, al recuperar-la per als concerts, amb la guitarra, va fer l’efecte que creixia. Recordo un dia que estava intentant decidir un set-list, i tractant de triar una cançó pel final la Sarai (se li ha de fer un monument a aquesta noia!) em va dir que Zoo era molt maca per tancar. I després de l’experiència als concerts, doncs vaig pensar que no només havia de tancar en directe, sinó també el disc. L’Oriol Serra també va ser un dels primers valedors d’aquesta cançó i en va deixar constància al seu blog, Dancing With The Clown, ressenyant-la en un dels primers concerts on va sonar, a la NAUB1 de Granollers, maig de 2014. 

Finalment, les cançons del disc ja estaven triades i ordenades, el concepte de doble àlbum conceptual de rock progressiu (i electrònic després) infantil s’havia reduït a sis cançons amb pinzellades d’una mica de tot, amb caràcter infantil, però el conjunt encara no tenia nom. Aquí entra en escena la dissenyadora del fanzine, la Mercè Ubalde, que em va confessar que la primera demo de Zoo no li semblava gran cosa, però quan va anar-la escoltant en viu va veure que allò tenia un què. I repassant el conjunt va pensar que tot aquell recull de cançons ben bé eren un Zoo i que quin millor nom per titular el disc. I sabeu que vaig dir? Que no, que volia cercar quelcom millor (lol). Total, que dies després de pensar i pensar noms horribles, vaig haver de donar-li la raó i fer de Zoo el tema principal del disc, donant el seu nom al conjunt. I així va ser. 

Va ser molt bona idea tocar-la molts cops abans d’entrar a enregistrar amb en Friedrich, perquè un cop posats les idees estaven molt clares i ho vam enllestir ràpid. L’enregistrament va ser divertídissim i us podria avorrir amb detalls tècnics, idees, instruments que vam usar... però no.

Per acabar, us deixo amb la cançó i la seva lletra. Jo n’estic molt content. Tot i la bona producció i el bon so que va treure en Xavier Friedrich, hi ha detalls meus que freguen l’amateurisme (la forma com canto, la percussió que vaig tocar com vaig poder), però trobo que vaig fer una bona cançó, i què coi, que s’hauria de corejar als estadis! Apa.

Passejant per Barcelona avui hem anat al zoo tenen una atracció nova amb uns animals que déu n'hi do

Tots són dins una gran sala asseguts en cercles…, però d'un en un per torns s'aixequen i expliquen als altres contes nous

Hi ha el gatet que sempre es llepa presumit com un lleó però quan vol rugir es nota que és un felí petitó

Després hi ha l'ós que és molt tendre a qui el gat fa anar com vol tots patim per si l'esclafa però és massa tou per fer això

També hi ha el ruc trist de mena tothom se'n riu sempre d'ell fins els seus veïns el peguen i als carrers li fan el buit

I el mandril fa molt de riure tot i que insulta a tothom llença fang a nens i nenes i de tant en tant ensenya el cul

I la granoteta verda va caçant mosques al vol però com necessita ulleres s'ennuega amb abellots

I les hienes, què bé ho passen! Se'n riuen fent-nos plorar Però sort del rinoceront que va embestint a tothom...

No sé si us haurà fet gràcia però a mi em posa bastant trist i és que només es barallen tancats tant temps allà dins

Hem d'obrir totes les portes i obligar-los a marxar Serem tots molt més feliços si no els tornem a veure... mai

Enllaç a la cançó Zoo.

Continuarà...

Altres enllaços d’interès:

Després de fer-vos una mica el pena la setmana passada, començaré a perfilar aquesta història que us volia explicar: The Rise and Fall of Zoo. Abans però, vull remarcar, com ja deia en l’anterior text, que això no és un relat del rotllo “ai pobre de mi, ho deixo tot perquè ningú li ha fet cas al meu disc, em tallaré les venes, buaaa”. És que trobo que alguns us ho vau prendre molt a pit. No estic deprimit, al contrari. Potser una mica de ràbia si que n’hi ha. I a més, trobo que s’ha de poder parlar de fracàs amb totes les lletres, no m’agrada viure en un núvol d’autocomplaença. D’això ha anat sempre Sam Destral. No us faci por dir-ho: F-R-A-C-À-S. Però a banda, l’objectiu d’aquests textos és reivindicar Zoo, collons. Reivindicar-lo, i explicar-lo, ja que em fa molta il·lusió però no se m’ha donat l’oportunitat, i això és un fet i no un estat d’ànim. Així que som-hi. Sigueu valents i emprenguem aquest viatge junts. És diumenge i no teniu millors plans, o anireu a fer running? No em sigueu merdes.

ZOO: FROM GENESIS TO REVELATION

La idea inicial de Zoo, com he explicat alguns cops, era fer un disc infantil. Una mena de moviment contrari al que van fer El Petit de Cal Eril i la Maria Coma (que molaven més quan agradaven als nens). Però què em va portar a mi, Sam Destral, el paio que repetia la paraula mort dues vegades per vers, a voler fer un disc infantil?

Anirem a l’origen de tot plegat, que es troba, ni més ni menys que en l’anterior disc: Tot el que conec és mort (mira que bé, un altre per reivindicar). Que també va ser un fracàs (xD) (ok estimats gurus de l’ànima, potser a nivell personal i aquestes coses no ho va ser, però pels objectius que tenia, sí, va ser un rotund fracàs. Punt. I va estar bé que ho fos). Ai, aquell disc. Lo que pudo ser y no fue, eh? Ho vaig presentar com el debut de Sam Destral. Era MENTIDA! Tot formava part d’un maquiavèlic pla de presentar-me en societat, net i polit després de llançaments lo-fi amb els que se m’identificava amb cançonetes que odio com “L’home que va matar l’home que treballava fent de gos” (una oda al fracàs, per cert) per les quals no volia ser recordat. Un nou Sam Destral, amb un so cuidat, amb el suport d’un segell, (underground, sí, però no ho són tots a dia d’avui?) i en format físic per primer cop, que ho petaria, saltaria a les principals ràdios de l’Estat (o almenys a iCat) copant-ho tot. Era un bon pla. Tot i que no tenia ni idea de com desenvolupar-lo. Pensava que el disc ho podria fer per sí sol. Potser ho hagués fet, si hagués estat un discàs. Però era un disc normalet. Tampoc és que en renegui. La producció és la millor que podria haver tingut. Però potser no vaig triar les cançons adequades. I sí, dic triar, perquè el 2012 (l’anterior al disc) va ser l’any del projecte megalòman d’enregistrar un EP mensual del quan en van sortir un fotimer de cançons per remenar i triar, més les que portava escrivint i enregistrant des del 2009 (veieu com era mentida allò del debut?). 

Aviam, començo un nou paràgraf per no embolicar-ho tot més i m’explico millor. Sam Destral, com a tal, existeix des de 2009, any que vaig començar a enregistrar a casa coses que potser no passaven de ser demos malgravades però que vaig trobar oportú anar compartint (el naixement el marca l’inici d’aquest blog, que llavors estava a blogger!). Passen els anys, gravo, comparteixo, fent algun concertet de tant en tant, i al 2012 se m’acut això dels EPs (que segueixent sent demos malgravades, però tampoc tant, no sé) conec gent i el 2013 en Maurici Ribera, The Missing Leech m’ofereix fer quelcom amb el Mamut Traçut. Dic sí, desenvolupo el pla de fer net, triant algunes cançons del que ja tenia fet ajuntant-les amb algun concepte (perquè a mi m’agrada que els discs tinguin cert fil conductor) i regravar-les en plan bé per publicar. I així neix Tot el que conec és mort. Potser li hagués convingut un altre títol. Sí, tot són queixes, sembla que no li guardo gaire apreci, oi? És que no sé, el vaig avorrir aviat. I això que en segueixo tocant les cançons, però no sé, potser no són 100% representatives del que sóc, sinó diferents experiments que no enganxen gaire. Són cançons que potser hauria d’haver guardat per quan tingués una banda de Krautrock, de Calypso, o de Glam (sí, a Zoo hi ha potser encara més instruments i experiments que aquí, però trobo que em funciona molt millor com a treball personal, per tocar en solitari. I els que heu estat als concerts ho heu comprovat, no?). D’acord que quan toco Noia de colors la gent sembla animar-se i salto i ballo sense que em calgui res més, i és divertit. Però la resta... Lorelei potser és potser el tema que millor marca el camí del que pot/vol ser aquest projecte cantautoril, però encara no la sé tocar bé. No en trobo la manera, i això que existeix des de 2010. Ah, però hi ha Primavera.

I vet aquí on volia arribar! Si sou valents i encara aguanteu, dir-vos que fins ara tot era palla, la història comença aquí, amb Primavera. Primavera és la raó per la qual vaig fer Zoo. Formava part d’un dels EPs del 2012, el que pertanyia al mes d’abril. Aquest encara el podeu trobar sencer, al bandcamp, la resta ho vaig esborrar gairebé tot deixant-ne alguna cançó de cadascun. L’EP d’abril estava format per quatre cançons que es deien Primavera. Ara mateix no recordo a què venia tot plegat. Segur que més enrere en aquest blog ho explico. Sí, aquí! En comptes de quatre, eren cinc cançons, doncs ja veieu, n’he destruït una (xD). La bona era la segona, i com sempre passa, la que va nèixer per casualitat. Estava fent l’idiota amb la paraula Primavera, i anava cantant “nosequé Prima, nosequè Vera” i llavors va sortir “Per què ets tan prima?” i tot va fluir. I va molar tant, que a banda de tocar-la a gairebé tots els meus concerts, quan vaig haver de triar les cançons que enregistraria per aquell Tot el que conec és mort, no va poder faltar. I entre que la cançó ja tenia més d’un any i l’havia madurat d’anar-la tocant, i que l’Albert Palomar em va deixar una Martin per enregistrar-la i va saber captar el so superbé, el resultat final, per a servidor, va ser gloriós. Potser el disc s’hauria d’haver dit Primavera. Bé, què sabia jo en aquells moments? El fet és que vaig treure el disc, yeah!

Per aquella època jo estava treballant a la Biblioteca Municipal de Gandesa. I a les biblioteques de poble hi sol passar quelcom d’esgarrifós i inevitable: has de conviure amb els nens que hi van, no hi ha escapatòria. Els nens, eh, l’escenificació més propera que hi ha del mal. O això és el que jo pensava llavors. I si bé puc dir que vaig poder conèixer alguns dels fills de Satanàs, he de confessar que en general em vaig curar i vaig aprendre a valorar aquests petits éssers. Fins i tot podria dir que van fer nèixer en mi quelcom que no coneixia. Sí, estava descobrint allò que pateixen moltes persones: els sentiments. No, seriosament, vaig comprendre allò que diuen sobre que són el futur, el perquè és tant important educar-los i comprendre’ls bé i vaig tornar a creure en la innocència i bondat humanes. I si vaig aprendre això, bàsicament va ser gràcies a dos petits que es deien Anna i Eloi, que eren els nens més bons que pogueu imaginar. Existeixen. 

Resulta que el seu pare, amb qui havíem fet amistat a la biblioteca, em va comprar el disc. I resulta que al dia següent va venir i em va dir que els nens no volien deixar d’escoltar Primavera, i que fins i tot la cantaven. I tot i que davant meu els feia vergonya, podia sentir com cantaven fluixet “piiimaa”. Ja se us cau la baba o és que no teniu ànima? 

En fi, Tot el que conec és mort no va conquerir les masses i a finals del 2013 jo marxaria de Gandesa. Però la vida m’havia donat una lliçó: dos nens havien entès allò que portava temps intentant transmetre a adults que passaven de mi. Dos nens en un poble perdut de la mà de Déu, estaven vivint la meva música.

Continuarà...

Alguns enllaços d’interès: