#personalitat

La veritat sempre és un mirall trencat en mil bocins. Metàfora de Salvador Espriu que deixa clar que tots en tenim un trosset de veritat. #veritat #ego #personalitat #caràcter #frasesfetes https://www.instagram.com/p/CFHnHQZJa2d/?igshid=1vu8lmihp7ayq

A part d’això, també corrobora la nostra feina feta, si diem que hem extret tota la informació d’una font fiable. Ja que depenent d’on extreiem la informació, serà més o menys creïble tot el que estem dient.

Tot són aparences, carinyo. Això resumeix perfectament el que he après ultimament sobre l’amistat. Obviament, això no significa que totes les amistats siguin falses, ni molt menys, però a vegades és difícil diferenciar una amistat falsa d’una de real fins al moment en què descobreixes qui està al teu costat per interés: quan et decepciona. Ja sé que estic siguent massa pessimista per a un primer post i no vull que pensis que sempre sóc així. La raó de tot això són uns problemes que fa poc he tingut amb les persones que em pensava que eren les meves amigues.  Sempre he sigut una noia especial i diferent. M’agrada ser amable amb la gent i tenir molts amics, però sovint necessito que algú em recordi que em mereixo l’amor dels demés. Fins que vaig tenir 16 anys, vaig anar a una escola privada. Només hi havia quatre noies més a la meva classe i no érem més que companyes, raó per la qual mai havia tingut un grup d’amigues de veritat. I en tenia moltíssimes ganes. Quan vaig començar a fer BAT a un institut públic, vaig coincidir amb un grup de noies bastant conegudes a la meva ciutat. Això, encara que sembli mentida, no va ser allò que em va empènyer a voler formar-ne part. Coneixia una d’aquestes noies, i com que estava sola en un institut nou per mi, una noia acostumada a una escola de 250 alumnes, vaig pensar que estaria bé sentir-me acompanyada. Amés, semblaven bona gent així que estava realment il·lusionada amb les meves noves amigues. Així doncs, vaig començar a anar amb elles, a conèixer gent, i, també, oblidant-me de la meva feia real: treure bona nota per entrar a la facultat de medecina. En un primer moment, tot era perfecte. M’ho passava molt bé i semblava que m’havien acceptat en el seu grup. Era molt feliç perquè tot era nou per a mi i podia ser jo mateixa...o no? Vaig començar a vestir-me diferent, a parlar i fins i tot a pensar diferent (no eren grans canvis, eren molt petits però hi eren). Me’n vaig adonar i vaig començar a ser jo mateixa de nou, però vaig adonar-me de que llavors, no encaixava en el grup. Què m’estava passant, i per què? No era prou bona per ser amiga seva? Ara, un any després i havent-me desintoxicat, encara no hi trobo una resposta. XO Claire