#general:reading

Hello @kutyozh​! I was your Secret Santa for @langblrsecretsanta2021​, and since you said you were interested in/studying Aymara, I thought that I would give you a gift related to that. This is a scan of a comic from Literatura aymara: antología, compiled by Xavier Albó and Félix Layme; the comic itself was drawn by Moshó for the Proyecto Bilingüe de Puno in Peru and is based on a traditional story. I’ve transcribed it below, including the original Aymara, the Spanish translation from the book, and my own English translation of the Spanish for non-Spanish speakers who are interested. Hope it’s helpful and/or enjoyable, and best of luck with your studies! 💖

MANQ’AT JIWAT QAMAQI • EL ZORRO MUERTO DE HAMBRE • THE STARVING FOX

—¡Kamisaraki k’usillu! Jutma, manq’antañatakiw ajllsma. —¿Cómo estás, mono? Ven, te he escogido para comer. “How's it going, monkey? Come, I’ve chosen you to eat.”

—¡Amust’ma! Uturunkuw qhipaxankaski. —¡Piénsatelo! Detrás tuyo está el oso. “Think carefully! There’s a bear behind you.”

—(Kusillux sarawxa rakitay nasa.) —(¡Oh! El mono se ha escapado.) (Oh no! The monkey escaped.)

—(¿Kawkinkis ñanqha k’usilluxa?) —(¿Dónde está el maldito mono?) (Where’s that damn monkey?)

—¡Pirqaw thuñxatasitani! ¡Yanapt’ita! ¡Nayax mä k’ullu aptiriw sara! ¡Nukxasma! —¡La pared está por caerse! ¡Ayúdame! Yo iré a buscar un palo: ¿Podrías aguantar? “The wall’s about to fall! Help me! I’m going to go look for a stick, can you hold it up?”

—(¡Wali jayäxiwa, janipuniw k’usillux k’ullu apt’at kutinxiti! ¿Kamachpachasa?) —(¡Ya hace mucho rato y el mono nunca llega con el palo! ¿Qué hago?) (It’s been a long time and the monkey never brought the stick! What do I do?)

—(Jichhax jakipunimamäwa.) —(Ahora sí que te voy a encontrar.) (Now I’m really going to find you.)

—¡Kamisasktasa! —¿Cómo estás? “How are you?”

—Manq’at wali awtjatatwa, jumasti wali suma manq’araktawa. —Muerto de hambre. Y tú eres muy buena comida. “Starving. And you’re very good food.”

—Nayraqatax khä quqar makhatt’ayita pä achu manq’ant’aniwa! —Antes déjame subir a aquel arbol para comer un par de frutas. “First let me climb that tree to eat a couple of fruits.”

—¡Sarma! ¡Makhatma! ¡Manq’antanma! ¡Ukat jank’akiw saraqanïta! —Ve, sube y come. Pero baja rápido. “Go, climb up and eat. But come down quickly.”

—¡Ayy! ¡Ayy! Janiw kuns uñjkti. ¡Janiw uñjkti! —¡Ay! ¡Ay! ¡No veo nada! “Oww! Oww! I can’t see anything!”

Qamaqisti, niya juykt’ataw k’usill thaqiri qullu parki makhatatayna. Y el zorro, casi ciego, dice que subió a la ladera del cerro buscando al mono. And the fox, almost blind, they say he climbed up the side of the hill looking for the monkey.

K’usillusti niya mä p’iyar purisin qamaqirux jak’achkatatayna. Pero el mono llegó a la orilla de un pozo y se acercó al zorro: But the monkey came to the edge of a well and brought the fox over.

—Jilat qamaqi: “Nina jalluw purini” qulipakaw situ. Nayax aka p’iyaruw imantasi, jallu aphjtipanuw mistsunxä. —Hermano zorro: “Está por llover fuego” me ha dicho la señora Aguila. Yo me meteré en este pozo y saldré cuando haya pasado la lluvia. “Brother Fox, Mrs. Eagle told me, ‘It’s about to rain fire.’ I’m going to get into this well and I’ll come out when the rain is passed.”

—(Alax pachax rusaruptatawa.) —(Pues sí, el cielo está rosado.) (Well indeed, the sky is pink.)

—¡Aka p’iyax nayatakipana! —¡Este pozo es mío! “This well is mine!”

K’usillux qamaqiruw allintxatayna. Dice que el mono enterró bien al zorro. They say that the monkey buried the fox well.

Prompt: Read a blog.

I don’t know any blogs so I read the first story in this book (Tusa Ande Akhoren Khelos), which is in Lovari but I could find anything in Kalderash ;-; Anyways at this rate I’m going to end up knowing Lovari but so be it I guess

Comença la quarta (!!!) setmana d’El català a casa, aquesta setmana tenim un conte curt de Pere Calders, un autor molt conegut. Es diu “Fet d’armes” i forma part de la col·lecció Cròniques de la veritat oculta.

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.

Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.

Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:

–¿Que em podríeu dir si vaig bé per anar a l'Ajuntament d'aquest poblet?

(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)

–No sigueu ase –vaig dir-li–. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.

Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:

–Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué–. Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m'acusa?

–Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informat, vosaltres.

–L'hem tret d'un diccionari –va dir-me amb tristesa.

Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:

–Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera...

–No –digué–, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.

Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des d'allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el podien demanar els generals.

L'enemic em digué:

–Vist des d'aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...

(Vaig fer que sí amb el cap.)

–... I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent –acabà.

Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir.

–I si anéssim a cops de puny?

–No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué–, és positivament difícil.

Pensant, vaig trobar una solució:

–Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?

S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

📝 Tasca 1: Llegeix el text. Fés una llista de paraules que no coneixes, i buscar-ne els significats.

Benvinguts i benvigudes a una nova sèrie de posts pels que aprenen català! Cada setmana, triaré un text i us donaré unes quantes tasques. Podeu fer les que vulgueu, i si us hi atreviu, posar-les aquí perquè jo o algú altre pot corregir-les! El text d’aquesta setmana és un fragment del llibre La pell freda d’Albert Sànchez Piñol:

No totes les pràtiques es resolien per escrit, la majoria eren pràctiques solitàries. N'hi havia una, per exemple, que consistia a fer-me seure al mig d'un prat durant sis minuts i trenta segons exactes. Durant aquest període el meu únic deure era anotar totes les formes de vida que existissin en un petit rectangle, curosament delimitat per vetes i fils. Al principi només hi veia herba però a poc a poc va aparèixer una gamma increïble d'insectes trepadors, voladors i subterranis. Tot vivia, el vent també, i tot manifestava una unitat poc descriptible amb paraules. Les del meu tutor d'aquell dia: Han estat sis minuts i trenta segons, imagini el segon trenta-un per escrit. Títol de la redacció: «Elements contingents del rectangle observat». Mai no suspenia, si no me'n sortia només m'obligava a repetir l'exercici. Això sí, fins a l'infinit, si calia. Aquella redacció em va costar tres mesos. Vaig repetir-la, i repetir-la, fins que un bon dia em vaig limitar a escriure: «L'únic element contingent del rectangle és el rectangle.»

Després, les males herbes del rectangle. Havia de netejar-lo curosament. Va manar-me que destriés les males herbes de les plantes beneficioses. Com que jo no en coneixia cap, estava obligat a consultar-lo abans d'arrencar-les. Aquesta no és una mala herba, deia d'unes, es poden bullir les fulles i fer-ne infusions. Aquesta tampoc, deia d'altres, són espàrrecs silvestres i per tant comestibles, encara més, exquisits. Aquesta tampoc, com s'entén que pugui ser una mala herba si al maig treu unes flors bellíssimes?

Per fi, només quedava una planta. No tenia cap utilitat, no amagava cap secret. Unes fulles fosques, punxegudes i tòxiques, un tronc dur i lleig. Ell va sospirar: d'acord, planta pèssima, però si l'arrenquem, quin sentit tindrien les altres? Cap, vaig dir jo. I a quina conclusió arriba, doncs? Que les males herbes no existeixen. Consideri aprovat l'exercici.

📝 Tasca 1: Llegeix el text. Fés una llista de paraules que no coneixes, i buscar-ne els significats.

El text d’aquesta setmana és molt llarg, així que no hi haurà una tasca per avui a part de llegir-lo. És un fragment del llibre Història de la llengua catalana d’Antoni Ferrando Francés i Miquel Nicolás Amorós.

Ja hem vist que els segles de convivència dels visigots (V al VIII) i dels francs (VIII al IX) amb els hispanoromans en el que seria després Catalunya van tenir unes notables repercussions culturals. El llatí vulgar i el primitiu romanç que s'hi parlava no en podia romandre al marge. La llengua continuarà essent de base llatina, per tal com els uns i els altres s'havien romanitzat parcialment en iniciar la seva presència en terres catalanes i el seu contingent demogràfic fou sempre molt minoritari respecte a la població autòctona. Com ja s'ha apuntat, la influència lingüística dels visigots i francs es limità bàsicament al lèxic comú, a l'onomàstica i, molt probablement, a alguns trets fonètics.

No és fàcil esbrinar quins germanismes del primitiu romanç català penetraren per mitjà dels visigots o per mitjà dels francs. Complica encara més les coses el fet que el llatí vulgar de la futura Catalunya, com el de la resta de la Romània, ja havia incorporat alguns germanismes, com guerra, espia, i sabó, abans que els "bàrbars" haguessin envaït l'Imperi Romà d'Occident.

Joan Coromines considera que el català presenta molts pocs germanismes directes (bare 'traïdor', estona, boig, blanc, potser òliba) i que, en general, són atribuïbles als primers moments de la presència visigoda a Catalunya, en què encara era ben viva la seua llengua. La immensa majoria, els creu indirectes, és a dir, incorporats al català gràcies a la romanització dels visigots i dels francs. Mots com elm, randa, robar, treva, talar, brossa, brotar, falda, roba, alberg, parra, tapar, llagotejar, gana, brega, ric, bramar i alguns més semblen d'origen visigot, però la major part són d'origen fràncic i afecten els més diversos camps semàntics: alou, anca, bacó, ban, blau, blat, borda, bosc, botar, braó, brostar, buc, bugada, conrear, cota, créixens, cruixir, dard, escarnir, esparver, esquena, esquitar, esquivar, esperó, fornir, fang, feu, franc, fresc, ganivet, garba, gris, guardó, gratar, grípia, guaitar, gaire, guanyar, guant, guarir, guilla, lleig, marrit, melsa, orgull, pota, taca, tovalla, etc.

Benvinguts i benvingudes a la segona setmana d’El català a casa! El text d’aquesta setmana és el poema VII de La pell de brau de Salvador Espriu. 

Els nostres avis varen mirar, fa molts anys, aquest mateix cel d'hivern, alt i trist, i llegiren en ell un estrany signe d'emparança i de repòs. I el més vell dels vianants l'assenyalà amb el llarg bastó de la seva autoritat, mostrant-lo als altres, i després indicà aquests camps i va dir: —Certament aquí descansarem de tota la vastitud dels camins de la Golah. Certament aquí m'enterrareu.

I foren també enterrats, un a un, a Sepharad, tots els qui amb ell arribaren, i llurs fills i llurs néts, fins a nosaltres. Car prou sabem que molts som encara escampats en el vent i en la peregrinació de la Golah.

Però ja no volem plorar més el temple, ni sofrir per l'infinit enyor de la nostra ciutat.

Per això, quan algú de tard en tard s'atansa i amb un posat sever ens pregunta: «Per què us quedeu aquí, en aquest país aspre i sec, ple de sang? No és certament aquesta la millor terra que trobàreu a través de l'ample temps de prova de la Golah», nosaltres, amb un lleu somriure que ens apropa el record dels pares i dels avis, responem només: —En el nostre somni, sí.

📝 Tasca 1: Llegeix el text. Fés una llista de paraules que no coneixes, i buscar-ne els significats.