#elecciones2015

Victória de BCN En Comú

BCN En Comú, el partido liderado por la activista Ada Colau gana el Ayuntamiento de Barcelona.

(Gràfic: www.eldiario.es)

La meva va ser la generació dels JASP, la primera definida per una marca –Renault–. Érem els «Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados» a Espanya mentre que als EUA els sociòlegs començaven a agrupar la gent de la nostra edat al voltant del concepte (o de la manca del mateix) que descrivia Douglas Coupland a la brillant novel·la Generació X.

Durant una bona colla d’anys se’ns va entrenar en la passivitat, el desinterès i l’individualisme. Érem brillants, teníem estudis, formació, carreres, màsters però semblava que no tinguéssim consciència: ens varen enlluernar, enganyar i estafar.

La generació anterior, la que va donar lloc als acoloriments fúcsia dels 80, tal i com ja la va descriure Antoni Puigverd fa una colla d’anys, va ser una Generació Tap. La seva funció va ser impedir que la nostra generació, que havíem de ser per llei de vida «els següents», no trobés el seu lloc i arribés amb prou feines i de manera molt residual a llocs de responsabilitat.

Especialment política.

A nivell polític la meva generació ha fet (fins «ahir») el paper més vergonyós de la història d’Espanya. I sí, també de la història de Catalunya. Només cal mirar quines persones de la nostra edat (entre els 40 i els 50 anys) han tingut veritables responsabilitats polítiques i què han fet amb elles.

Per mi el cas més paradigmàtic, alhora que vomitiu, és el de Carme Chacón, que si en lloc de persona fos una llista d’Spotify totes les cançons (i la llista mateixa) es titularien Shame On You.

Finalment, la meva generació, la nostra generació, s’ha despertat. I, no solament això, amb els esforços dels últims anys (que no, no comencen l’11M sinó molt abans, amb les manis del No a la Guerra i, posteriorment i a Barcelona, de V de Vivienda) ha aconseguit posar damunt el tauler de joc el nostre dret de relleu.

Hem hagut d’esperar molts anys, de tenir molta paciència i, sobretot, de comptar amb les generacions que ens succeeixen i amb algunes que ens precedien (com les dels nostres avis, els Iaioflautes, per exemple, però potser no tant o no gens amb la generació dels nostres pares). El nostre gran èxit ha estat fins al moment buscar la manera que tothom hi càpiga.

No he votat Podemos. I, per suposat, no he votat Ciudadanos, dues versions d’aquest esperadíssim relleu generacional. Tan oposades com l’aigua i l’oli o com ho són els nens de casa bona i els fills dels menestrals i els serfs de la gleva. Tan oposades com els empleats de l’Ibex 35 i els dels iogurts de La Fageda.

El meu vot no és rellevant per a aquesta anàlisi però si algú hi té interès el trobarà explicat al meu Twitter un munt de vegades.

Tot i el miracle: aconseguir trencar les regles del joc seguint les regles del joc, encara no hem aconseguit res. D’entrada, el líder de la segona força política i no menys líder d’una presumible oposició és un altre «company generacional». Un altre dels de Shame On You, em temo.

Pedro Sánchez no va felicitar Podemos, ni Ciudadanos. I per suposat tampoc va felicitar el PACMA, tot i que aquest partit ha tret en el conjunt de tota Espanya més vots que UPyD i Unió (recordeu Duran i Lleida? doncs aviat aquest nom ni us sonarà) junts.

No, Pedro Sánchez, l’Engominat, va citar un únic partit en la seva ronda de felicitacions, el PP. Partit al qual va emplaçar a intentar formar govern i que li va contestar, en boca del president en funcions que no sabem si fa coses però sí que en diu moltes, que «ho intentaria».

Per mi això és especialment significatiu perquè de manera subtil Sánchez convida Rajoy a enamorar-se de la moda juvenil, de «las ofertas y rebajas que yo vi», que deia la cançó de Radio Futura.

Per altra banda, els altaveus dels grans grups mediàtics ja han començat a sembrar l’adjectiu «ingovernable» a tots els titulars i titulets.

Així que penso –i tant de bo m’equivoqui, però visc en un país on els dictadors es moren al llit i on els estafadors presideixen «països petits» durant més de 20 anys: he vist massa coses– que es prepara un gran pacte d’investidura PPPSOE: «pel bé i l’estabilitat d’Espanya». Malgrat el suïcidi polític de la part contractant de la primera part. L’Ibex 35 no pot permetre, com diuen els naZiudadanos, que els «antisistema» governin.

De manera que #vamosAEcharARajoy podria ser una gran broma «socialista». Tot i que ja sabem que el PSOE de Socialista i d’Obrer ja no en té res i que en 4 anys podria no ser ni partit ni espanyol.

Vénen temps d’il·lusió i esperança o temps molt i molt roïns i ruïnosos.

El voto de un simpatizante de IU vale ocho veces menos que el voto de un simpatizante del PP

Los diputados que se lleva cada partido los conocemos. También que habrá que hacer ingeniería política no sólo para gobernar el Parlamento sino para elegir presidente. Pero los números más sorprendentes que deja la noche son las abismales diferencias que le ha “costado” cada diputado a los diferentes partidos. Hasta casi 10 veces más en algunos de los casos.

Lean y sorprendanse.

PP                58.662  votos cada uno de sus 123 diputados

PSOE           61.521  votos cada uno de sus 90 diputados

PODEMOS  75.207  votos cada uno de sus 69 diputados

C’S               87.511  votos cada uno de sus 40 diputados

ERC             66.587  votos cada uno de sus 9 diputados

DyLL            70.687  votos cada uno de sus 8 diputados

PNV             50.264  votos cada uno de sus 6 diputados

UP-IU        461.552  votos cada uno de sus 2 diputados

CC               81.750  votos su único diputado

Mientras al Partido Popular le ha costado cada diputado 58.000 votos, a Unidad Popular-Izquierda Unida le cuesta ocho veces más, casi medio milón de votantes por escaño. Es decir, que, en este caso y ateniéndonos estrictamente a los números, el voto de un simpatizante del partido de Alberto Garzón vale ocho veces menos que el voto de un simpatizante popular.

Si usted ha votado a Izquierda Unida y quiere enfadarse aún más, otra comparación odiosa: En Comú Podem, -la formación de Podemos en Cataluña en coalición con Ada Colau- ha obtenido los mismos votos que UP-IU -poco más de 900.000-, pero consigue 12 diputados frente a los 2 del partido de Alberto Garzón.

El partido a quien menos le cuesta un diputado es al PNV, poco más de 50.000 votos. A Ciudadanos también le perjudica el reparto territorial, y necesita 30.000 votos más que el PP para conseguir cada uno de sus diputados.

¿Por qué sucede esto?

Porque el sistema electoral español se divide en circunscripciones -una por cada provincia más Ceuta y Melilla-. Cada una de esas circunscripciones reparte un número de diputados nunca inferior a 2 -excepto Ceuta y Melilla que escogen 1-.

Sacar un diputado en Soria -la provincia menos habitada- cuesta 35.000 votos. Sacarlo en Madrid -la más habitada- cuesta 129.000. Las diferencias no acaban ahí. Además, en cada circunscripción queda un resto de votos, sobre todo de los partidos menos votados, que se pierde irremediablemente. Los partidos que se presentan en toda España pierden decenas de miles de votos -y a veces cientos de miles- diseminados por todas las provincias sin obtener representación. Sin embargo, los partidos que concentran sus votos en pocas circunscripciones pueden obtener muchos más escaños con muchos menos votantes.

El sistema se creó para que las zonas menos habitadas pudieran tener una representación mínima en el Congreso, pero en la práctica favorece siempre a los partidos más votados o a los que tienen a sus votantes más reunidos geográficamente.