#annadot

El centro cívico Can Felipa de Barcelona acoge una interesante exposición titulada 'En altres paraules' a la que asistimos con suma curiosidad la semana pasada. Habíamos leído que iba sobre errores de traducción, por lo menos eso anunciaban en un tuit, así que no dudamos ni un segundo en ir a verla. 

De camino al lugar de la exposición nos habíamos imaginado que enseñaría casos curiosos de errores de traducción, algo mucho más sencillo y menos estimulante de lo que en realidad muestra Anna Dot, comisaria de 'En altres paraules'. Después de guiarnos por la exposición y explicarnos detalles que solos no hubiésemos visto, hemos descubierto que tenemos muchos referentes comunes y hemos querido saber algo más sobre su interés por la traducción y cómo ha surgido este proyecto.

Le hemos hecho cinco preguntas que os ayudarán a entender mejor lo que hay detrás de su trabajo.

Os recomendamos leer la entrevista e ir a ver la exposición antes del 28 de marzo para disfrutar de las piezas de Irene Solà, Nenazas, Miguel Ángel Tornero, Jan Monsalvatje, Eugenio Tisselli e Hidrogenesse. 

Com has arribat a la traducció des de Belles Arts? Que és el que et va cridar més l'atenció?

Sempre m'ha agradat escriure i llegir i quan arribo a Belles Arts ho faig sense abandonar aquestes dues pràctiques. Amb el temps m'adono que tot sovint els projectes que desenvolupo tenen a veure amb reflexions al voltant del llenguatge, la comunicació i el funcionament del sistema cognitiu. Fa un parell o tres d'anys vaig trobar en un llibre la frase "there's an absurd gap between the two" i, tot i que no sabia massa bé què era el que m'interessava d'aquesta frase, me la vaig apropiar i la conservo gairebé com un statement. Quan un dia conec la instal·lació "automatic voice-over", de Jan Monsalvatje, començo a donar voltes a la pràctica de la traducció i de sobte aquell statement pren un significat del tot revelador perquè -és clar!- entre tu i jo hi ha més que un buit absurd, potser hi ha una inmensitat i, ostres, la traducció es mou en aquests terrenys... Em sembla fascinant.

'En altres paraules' mostra l'exercici d'interpretació a partir d'un text que es trasllada a una altra llengua o codi, un procés que per tant és subjectiu, mai definitiu i imperfecte. Com vas escollir els artistes? Que t'interessava ensenyar?

Tot ve d'un projecte d'investigació que, quan el vaig començar, mai em vaig plantejar la possibilitat que allò pogués prendre algun dia la forma d'una exposició. La pregunta de la que partia el projecte era "de quina manera pot l'error de traducció automàtica esdevenir una font de significat poètic?" i es basava en un estudi de casos que eren les obres "The Random Series", de Miguel Ángel Tornero; "Recursive Translation of Headlines", de Daniel Jacoby; "automatic voice-over", de Jan Monsalvatje; i "El 27", de l'Eugenio Tisselli. Enmig de la recerca se'm va convidar a presentar-me a una convocatòria de comissariat que havia obert una institució pública. Com que estava treballant molt intensament en aquest projecte, vaig veure que era una bona oportunitat per intentar comunicar en el format expositiu tota aquesta investigació. Al final la convocatòria no es va resoldre, jo tenia el projecte d'exposició pensat i les ganes d'entrar en diàleg amb altra gent i poder compartir tot això que a mi em fascina. Es va obrir la convocatòria de Can Felipa i per les característiques de la sala i la personalitat del lloc em va semblar ideal. Vaig adaptar el projecte i hi vaig poder incloure l'obra d'artistes com l'Irene Solà, Nenazas i Hidrogenesse, que havia conegut més tard i que per això no havien estat alguns dels casos estudiats en el projecte d'investigació inicial. Un dels casos, el de l'obra "Recursive Translation of Headlines" de'n Jacoby, va caure de la proposta pel fet que el format (actualment és un llibre molt delicat) no em semblava que fos del tot adequat per mostrar-lo a sala i perquè l'artista està treballant en una altra línia ben diferent a la d'aquesta obra. D'alguna manera, doncs, l'exposició té, per una banda, l'objectiu de comunicar aquesta investigació -essent conscient de l'impossibilitat d'una comunicació perfecta-, i d'altra banda l'ambició de servir com a espai en el que aquesta investigació pugui continuar desenvolupant-se quan entra en contacte amb els visitants, en podem parlar i compartir punts de vista. Sóc conscient que el que comunico prové d'un pla totalment subjectiu, però també sóc del parer que absolutament cadascuna de les nostres formes, gests i expressions, no poden deslligar-se de la subjectivitat. Em sembla que fins i tot si intentéssim escapar d'aquesta subjectivitat, estaríem actuant des de la subjectivitat, estaríem parlant de nosaltres mateixes. Així que davant d'això, l'exposició es desenvolupa seguint unes formes potser molt clàssiques, algú m'ha dit fins i tot "acadèmiques". I no em desagrada que sigui així, ja que com he dit l'exposició prové d'un projecte d'investigació acadèmica en el que el meu rol no és pas el de comissària, sinó el d'algú que fa una recerca en el context de l'acadèmia.

La teva exposició fas referència a la força creadora de la traducció automática amb els seus errors que a vegades generan noves interpretacions interessants. Que significat té per tu l'error?

Penso que l'error és una qüestió d'expectatives i més quan parlem d'errors trobats en resultats generats per programes automàtics. Amb els casos de les obres "automatic voice-over", de Monsalvatje; "The Random Series", de Tornero; i "El 27", de'n Tisselli, em sembla que és molt clar. Els programes responen tal com han estat programats per fer-ho. Per tant, si la seva resposta conté errors no és perquè no hagin funcionat tal com havien de fer-ho, sinó perquè el material que se'ls ha introduït no era el més idoni. Un programa de generació d'imatges panoràmiques no ha estat programat perquè treballi amb imatges individuals que no pertanyen a la mateixa escena, com el YouTube no ha estat programat perquè sàpiga identificar el Manx, i com qualsevol programa de traducció automàtica tindrà problemes per resoldre les ambigüitats del llenguatge amb el que s'ha escrit un article jurídic. Així els errors són també una cosa totalment subjectiva, tenen a veure amb allò que cada subjecte espera. Crec, doncs, que són una interpretació i que no només parlen d'aquell que els ha generat (els programadors dels programes automàtics que decideixen que el Manx no estarà en la base de dades del YouTube, per exemple), sinó també d'aquell que els ha identificat. Per tot això crec que tenen el potencial de generar diàleg entre dues bandes i manifestar les seves diferències.

Creus que la traducció és una forma d'art? Com es pot transportar a un museu?

No sé si diria que la traducció és una forma d'art. Penso que l'art contemporani ve apropiant-se de les metodologies d'altres sectors per actuar en el context artístic des de fa temps i que absolutament tota pràctica és susceptible de ser tractada com a artística. El que potser destacaria és la similitud entre la personalitat d'alguns artistes i la de la traductora ideal de la que parla Pilar Godayol quan cita el poema de Gloria Anzaldúa. Si no m'equivoco Godayol troba en aquest poema la descripció d'una figura que, per a ella, és la que ha de ser la traductora. Doncs bé, crec que hi ha molts artistes que també treballen des d'aquestes posicions. I sobre com es pot transportar a un museu, doncs crec que el projecte gairebé vital de Muntadas "On Translation" n'ha de ser un bon exemple. Tot i així, no el conec prou com per parlar-ne amb una mica de propietat.