Pyramid

Digital preservation is shown to be a human rather than a technical challenge. Anyway, much of the preservation process (the "boring stuff") can be automated as many of the technical issues of digital preservation, such as migration, have been somewhat solved, and that the challenge we now face is to retain the context and significance of the data. The point made is that you musn’t need to be a computer expert in order to carry out effective digital preservation.

This blog exposes several opinions of Rebeca Nielsen after a Conference hosted by the Digital Preservation Coalition. One of the highlights is that digital preservation won’t do itself, won’t go away, and we shouldn't wait for perfection before we begin to act. Access to data in the future is not guaranteed without input now, and digital data is particularly intolerant to gaps in preservation. Thus, even if you are not in a position to carry out the whole preservation process, it is better to follow the guidelines as far as you can, rather than wait and create a backlog.

Enjoy!

Digital preservation is shown to be a human rather than a technical challenge. Anyway, much of the preservation process (the "boring stuff") can be automated as many of the technical issues of digital preservation, such as migration, have been somewhat solved, and that the challenge we now face is to retain the context and significance of the data. The point made is that you musn’t need to be a computer expert in order to carry out effective digital preservation.

This blog exposes several opinions of Rebeca Nielsen after a Conference hosted by the Digital Preservation Coalition. One of the highlights is that digital preservation won’t do itself, won’t go away, and we shouldn't wait for perfection before we begin to act. Access to data in the future is not guaranteed without input now, and digital data is particularly intolerant to gaps in preservation. Thus, even if you are not in a position to carry out the whole preservation process, it is better to follow the guidelines as far as you can, rather than wait and create a backlog.

Enjoy!

This is an extracted text out of http://www.digitalpreservation.gov/personalarchiving/photos.html that we highly recommend you visit. It is worth seeing that there is a lot of interest overseas on personal digital preservation.

Enjoy

The Pyramid team.

------------------------------------------

  Perhaps more than any other kind of personal digital information, photos, your lovely memories, have richpersonal meaning. And photos are unique: if they are lost, the information theyprovide can never be replaced.

You will want to keep at least some of your digital photos for a long time. Focusattention on organizing your important photos by placing them into related groups.

How to Transfer Photos from Your Camera to Your Computer (PDF, 213 Kb)

  Archiving Tips

Identify where you have digital photos

Identify all your digital photos on cameras, computers and removable media such as memory cards.

Include your photos on the Web.

Decide which photos are most important

Pick the images you feel are especially important.

You can pick a few photos or many.

If there are multiple versions of an important photo, save the one with highest quality.

Organize the selected photos

Give individual photos descriptive file names.

Tag photos with names of people and descriptive subjects .

Create a directory/folder structure on your computer to put the images you picked.

Write a brief description of the directory structure and the photos.

Make copies and store them in different places

Make at least two copies of your selected photos—more copies are better.

One copy can stay on your computer or laptop; put other copies on separate media such as DVDs, CDs, portable hard drives, thumb drives or Internet storage.

Store copies in different locations that are as physically far apart as practical. If disaster strikes one location, your photographs in the other place should be safe.

Put a copy of the photo inventory with your important papers in a secure location.

Check your photos at least once a year to make sure you can read them.

Create new media copies every five years or when necessary to avoid data loss.

Dossier d'exemples d'objectes digitals que no es poden obrir al cap del temps

1.     Software obsolet per veure fotos

2.     Canvis de format del processador de textes

3.     Corrupció de fitxers

4. Fotos de l'any 2000 que no puc veure

The photo sharing sites as as digital preservation tools is fascinating and inspires me and our research for creating very long term preservation of photos. Have a look a this interesting post:

The following post is a guest post by Barry Wheeler, Digital Projects Coordinator, Office of Strategic Initiatives.from the US Library of Congress http://blogs.loc.gov/digitalpreservation/2011/11/photo-sharing-sites-as-digital-preservation-tools/ November 2nd, 2011

The numbers are staggering – an estimated 2.5 billion people in the world have digital cameras!  They take perhaps 3.75 billion pictures each year.  And we love to share those pictures – hundreds of millions of pictures are uploaded to photo sharing sites each day! In addition to sharing, many people may wish to preserve their photographs for commercial, artistic, future family uses.  We know that we should keep multiple copies of any photographs we wish to preserve, including at least one copy in an offsite location.  So the question naturally arises – if we have uploaded those pictures can they be considered part of our digital preservation strategy?

"Make sure you save that one so Annie can see it when she grows up." Photo by Barry Wheeler.

We can’t recommend specific commercial products here, but in general, using a photo sharing site as a preservation copy repository has a lot of pluses. We may be selective uploading only our favorite images, and we may crop and process those images as we please.  Online sites frequently have a variety of tools to name, describe, and tag each picture.  Previous blogs and the Library’s Personal Archiving page provide much advice that seems perfect for uploading images to a well-documented site.  But, at least 3 major “ifs” are hurdles that must be overcome first. The following are some key issues to consider before choosing an online photo sharing site:

Is the online business stable, with a viable financial future? This is a judgment call.  No one can predict the future of an internet site.  But at least two online photo sharing sites have gone out of business and a third changed its business model.  In these three cases, many photographers lost all access to their images.  They had from one to 14 days to retrieve their images – such brief periods that many photographers were unaware of the problem before the site was gone.  The photographers then have no recourse; all online sites appear to include a Disclaimer of Warranty in their terms and conditions text.  These companies then bear no responsibility for lost images and data if they go out of business or if their storage infrastructure fails.  The photographer bears all risks!

"Save that. He'll love it when he gets older." Photo by Barry Wheeler.

Does the online site retain (and back up) the photographer’s images for a very long time period? In some cases, the user may be unaware that during the ingest process, the online site downsizes the images and strips all embedded metadata.  The site may then discard the original images, which saves storage space and speeds online presentation.  But the images the owner and site users view and download may be of significantly lower quality than the images originally uploaded.   Even if the original image is saved, there are numerous additional problems with retention.   What is the retention policy if the online site decides a user has violated the site terms and conditions?  If another user lodges a complaint? If a user site becomes inactive and isn’t accessed for a period of time?  If any site fees are not paid in a timely fashion?

Can designated people retrieve the photographs – with identifying captions, tags, and descriptions – easily? An earlier blog has described how users should save and pass on usernames and passwords to sites so designated individuals may retrieve images at a later date.  But most site applications only support one-at-a-time image retrieval.  “Harvesting” all or a significant portion of a site may be difficult or impossible.  Often there are third-party applications that may be used to harvest a site – if the site terms and conditions allow this.  But what does the application retrieve? Will it include the captions and tags?  Will it be easy to use?  Will the download application be available and functional in the future?

Mother shows daughter photos from her husband on deployment in the military. Photo by Ingrid Barrantine.

As a person, Mr. Smith can hardly call himself a digital preservation geek–he doesn’t know how to convert to PDF-A to preserve his reports, and couldn’t operate any existing digital preservation software with a gun to his head.

Still, he has time on his hands to think about the long-term future of data, data storage, and what we’re going to do with all the important records that are currently being converted from physical to digital formats. He thinks “Every living person has a vested interest in how the human race will pass on knowledge and information over the long haul”. But, how can we preserve our digital assets properly unless we have a time machine to inspect the future of our decisions today, thus having the advanced feedback to modify our poor preservation decisions?”

The problem is, those of us with the time to think about this stuff aren’t the ones who know how to answer that question, and the ones with the know-how are too busy putting out day-to-day fires in their data centres to worry about how it’s all going to work when they’re long gone. And who says it’s someone else’s responsibility anyway? Shouldn’t the national archives be the ones worrying about it? Shouldn’t the storage vendors be the ones developing the right solutions for long-term storage? We envision that institutions, companies and individual users should equally contribute for digital preservation, and its costs.

The need is real. The sustainability of long-term preservation and access of digital materials is a known challenge, and discussion frequently focuses on the difficult technical issues. Less clearly articulated are the organizational and economic issues implicit in the notion of sustainability which, at the risk of over-simplification, comes down to two questions: How much does it cost? And a second question much more difficult, who’s going to pay for digital preservation?

The Blue Ribbon Task Force on Digital Preservation[1], launched by the National Science Foundation and other leading research and memory institutions attempted to bring together testimony from a variety of sources — consumer and enterprise, vendor and end-user — to arrive at a sustainable economic model for digital preservation[2].

These are open questions. Alternatives for economic models that will be taken into consideration include an iTunes-like pay-per-use model; a privatized model relying on corporations to finance preservation; or a public-goods model that preserves digital records the same way public parks are preserved, through a collective public trust.

Further complicating matters, there won’t be a one-size-fits-all solution for digital preservation. Consumers will be concerned with preserving family photos, for example, which will be an entirely different process from preserving corporate and government records. Preserving digitally-recorded works of art and multimedia files will be yet another issue to resolve.

[1] http://brtf.sdsc.edu/

Com ja sabeu, els discs durs dels nostres ordinadors pateixen desgat constant de lectura/escriptura i, com qualsevol component físic, tenen una esperança de vida menor de 3-4 anys segons molts fabricants tot i que a la pràctica poden durar 15 anys. Tot i així, un dia s’aturen, o bé un bon virus o una catàstrofe informàtica ens poden bloquejar l’accés a l’ordinador o allà en el cloud on tinguem les nostres còpies, i si pensem en ordinadors portàtils o telèfons mòbils tipus smartphones la gravetat creix. Aleshores, i si el problema és només de software, tenim vàries opcions que tot i ben diverses no són gens engrescadores: li paguem a un informàtic per recuperar els valuosos continguts del nostre disc, ens aprofitem d’algun amic i endollem el nostre disc dur a la seva torre o acceptem la fatalitat del destí: renunciem a tornar a veure les fotografies de qualque viatge, formategem i tornem a començar. No és bo ni dolent, però si haguéssim tingut Pyramid potser ens hi hagués donat una nova oportunitat. No molesta, sempre hi és quan l’has de mester, discret i eficient.

  Prou d’autobombo, eixamplem el contingut sobre la importància de les còpies de seguretat amb aquest post publicat el 31 Març, 2011 per John Gardeniers , http://www.gardeniers.com/the-importance-of-backups/?lang=ca

  Còpia de seguretat

Molta gent fora de la indústria de TI, i fins i tot molts d'ells subestimen la importància de les còpies de seguretat – almenys fins al moment en què un desastre ocorreix: “hem perdut les fotos!”. No obstant això, fins i tot molts dels que realitzen les còpies de seguretat regulars fallen a reconèixer l’abast del què implica fer còpia de seguretat per poder realitzar una restauració.

Comproveu periòdicament

Sense la capacitat de restaurar una còpia de seguretat, la preservació no ha servit per res. Què significa això en termes pràctics? Això significa que les còpies de seguretat han de ser provadess per verificar que el que va ser una còpia de seguretat és alhora el que era (integra) però la còpia de seguretat i que les dades es poden llegir de nou (accessible, reproduible). El valor de restaurar la inspecció tècnica periòdica del material preservat és tant alt que simplement no pot ser obviada.

Ok, realitzem còpies de seguretat periòdiques i restauracions de prova, i ja estem segurs de la garantia de les còpies de seguretat. Què més cal tenir en compte? Ubicació i longevitat.

Localització

Massa persones, fins i tot els professionals experimentats, cometen l'error de guardar les còpies de seguretat a prop dels equips que estan sent recolzats. Això està bé si el disc dur de l'equip va malament i necessita ser reemplaçat. En aquest cas només restaurar des de la còpia de seguretat i tot va bé.

Què passa si hi ha un incendi, o desastres altres, que destrueix la còpia de seguretat juntament amb el sistema de còpia de seguretat?  Com i el lloc (a on) dependrà molt del valor de les seves dades és per a tu i els recursos disponibles que tinguis per haver pres precaucions .  Per a moltes petites empreses és que algú empri  la seva pròpia casa de còpia de seguretat i s’emporti les còpies cada nit amb ells. Per a una gran empresa, és més probable que les còpies siguin recollidess per una empresa especialitzada en emmagatzematge, que emmagatzema les còpies de seguretat a prova de foc, i a voltes a prova de bombes.

La longevitat

Fins quan còpia de seguretat manté les dades de forma fiable i llegible? Un dia, una setmana, un any, una dècada? Això tindrà un impacte en el medi d'emmagatzematge del que és apropiat. Moltes persones en aquests dies empren discs durs portàtils per a còpies de seguretat, sense riscos . Un altre ús de CD / DVD o memòria USB (També conegut com a unitats d'emmagatzematge). Altres, sobretot aquells amb més experiència i un major pressupost, utilitzarà el cloud encara que per volums petits (fins a 8-10GB en els millors del casos) siguin serveis gratuïts, són de pagament per a volums habituals de 100-500 GB que avui solen tenir les cases només en fotos i videus familiars.

Tecnologies de suport que són deficients

Els discs durs són dispositius sorprenentment delicats que poden ser completament inútils per una sola gota sobre una superfície dura. Cops menors poden fer que part de la unitat bastant il legible.

Els CD i DVD és un terme relativament curt en el millor. Arriben a ser poc fiables en només un any. Menys encara si s'exposen a la llum UV, com la llum solar o llum fluorescent. S'hi ha de mantenir emmagatzemats en un lloc fresc i fosc (no a la nevera).

Les unitats USB són petites bèsties temperamentals. Excepcionals per a l'emmagatzematge a curt termini de dades no crítics, però perilloses per al seu ús com a mitjà de suport. Poden fallar catastròficament en qualsevol moment, cosa que la majoria de nosaltres segur que hem tingut l'ocasió d'aprendre molt bé.

Les cintes, segurament ja obsoletes, o almenys les cintes de còpia de seguretat (no al vell estil de les cintes de casset) tenen dos problemes de gran potencial. No els agrada la calor, com ara l'esquerra en la plataforma del darrere d'un cotxe a l'estiu, o camps magnètics molt forts. Com cap d'aquests greus problemes per a la majoria de les cintes de la gent, amb molt, el millor camí a seguir si vostè té el pressupost. Tot i que les propis cintes no són gaire cares, les unitats de cinta són qualsevol cosa menys barates.

El cloud sembla una gran sortida per la seva ubiqüitat, senzillesa i baix cost a petits volums d’informació, però té dos perills: depens d’una gran companyia externa que pot cancel·lar el servei o simplement restringir-t’ho, quan el volum és molt gran, el cost i les barreres de sortida poden arribar a ser simplement insuportables per a la gran majoria d’usuaris.

Durant molts anys les persones han reconegut el valor únic que tenen les fotografies. Aquestes han donat forma a les nostres vides, donant pas a la preservació de valuosos records de la gent, llocs i esdeveniments que han succeït en el nostre món. I mentre que les tecnologies digitals han canviat la forma de capturar i compartir fotos, el desig de salvaguardar el nostre patrimoni visual avui i en el futur, segueix sent essencialment el mateix [1].

A l'hora de preservar-les, ens podem trobar amb diversos problemes. Per una part tenim els problemes ocasionats pel hardware on s'emmagatzemen les fotografies, que es va deteriorant amb el pas del temps i es va quedant antiquat degut a la velocitat amb la què avança la tecnologia. A més s'afegeixen els problemes de software, com són:

Els virus, que poden danyar, alterar, o eliminar aquests fitxers de fotos.

Les fotografies es poden arribar a eliminar per error. Som humans i cometem errors.

El software que s'utilitza per poder obrir les fotos es queda obsolet.

Els canvis de format que puguin succeir amb el pas del temps.

Certs errors informàtics que corrompen els arxius (fotogràfics) i fa que els fitxers comprimits siguin especialment sensibles.

Normalment una nova versió de software pot llegir els seus arxius anteriors, però això rares vegades supera les tres generacions cap enrere [2], pel que els fitxers més antics queden irrecuperables i la versió de l'aplicació que podia llegir-los ja no està disponible o no és llegible pels nous equips.

Respecte als formats, el major risc el constitueixen els "formats propietaris" l'especificació dels quals no està disponible públicament, i que poden ser interpretats només pel software de la mateixa empresa: si aquesta decideix canviar el format o discontinuar el software, o bé cau en fallida o es fusiona amb una altra, els arxius dependents d'aquesta podrien quedar illegibles.

A causa de tots aquests problemes, s'estima que la vida útil de la informació digitalitzada és aproximadament de deu a vint anys [3]. Això, que a priori no sembla un problema greu, comença a tenir conseqüències i es comencen a veure els efectes quan intentem obrir un fitxer i hem de descarregar-nos un software més antic o plug-in que permeti poder obrir-lo.

Un exemple molt popular d'obsolescència és el Photo CD de Kodak (veure Figura 1) [4] que va sortir l'any 1990. Aquest era un sistema de fitxers únic i propietari de la marca que utilitzava una codificació especial, i va acabar en l'oblit amb l'arribada del format JPG, el qual permetia reduir considerablement el pes dels fitxers. Per poder obrir les imatges d'aquest CD a dia d'avui, s'ha d'instal·lar una versió antiga de Photoshop que permeti la instal·lació d'un plug-in (Photo CD.8BI).

Per tant, podem veure com es pot arribar a tenir problemes per poder recuperar una fotografia que es va realitzar fa vint anys, i encara es torna més greu sabent que en el 2008 es van crear 422 Hexabytes d'informació digital nova i que cada 18 mesos es crea el doble. I el que és més important és haver de perdre el temps intentant resoldre el que hauria de ser un problema menor.

  A continuació es descriuen una sèrie de programes preservadors digitals i es comparen amb Pyramid, una eina que permet de forma automàtica la gestió d'activitats de preservació digital d'imatges orientada als individus, i desenvolupada per Easy Innova:

·         ImageConverter Plus[5]: Aquest programa permet convertir fitxers gràfics, de fotos, esborranys documents financers i altres imatges de qualsevol tipus (conté fins a 800 formats diferents), a més de poder aplicar diverses operacions sobre aquestes imatges com redimensionar, rotar, etc. Per tant, no és un software de preservació d'imatges, però de forma indirecta, permet aplicar la conversió de formats antics a més nous obtenint una imatge més accessible als visors d'imatge i fent-la suficientment compacta  per compartir-la per correu o a través de la Web. La diferència bàsica amb Pyramid és que no fa la preservació digital de les imatges de forma automàtica, sinó que has de ser usuari expert en formats i aplicar els canvis de formats convenients manualment per tal de mantenir actualitzat el format de les imatges. A més, amb ImageConverter Plus has de ser tu qui pren la iniciativa a l'hora de transformar el format de les imatges, mentre que amb Pyramid és el propi programa el que decideix quan actuar i a més ho fa sense molestar a l'usuari (no és intrusiu).

  ·         Xena[6]: És un software lliure i de codi obert desenvolupat per la National Archives of Australia que ajuda en la preservació a llarg termini de documents digitals. Realitza dues tasques importants: detectar els formats dels objectes digitals i la conversió dels objectes digitals en formats oberts per a la seva preservació. Funciona de forma semblant a Pyramid: s'han de seleccionar els fitxers que es volen preservar; però es diferencien en que Xena transforma els fitxers en formats oberts que només es podran obrir amb el propi programa, mentre que Pyramid actualitza els formats d'aquests constantment permetent-nos tenir sempre el format més recent i poder-los obrir amb qualsevol software actual d'aquell moment.

  ·         Keeping emulation environments portable (KEEP)[7]: Aquest és un projecte europeu que busca crear l' "emulador universal". Aquest programa pot reconèixer, reproduir i obrir tots els tipus de fitxers informàtics, com text, so, imatges, documents multimèdia, pàgines web, bases de dades, videojocs, etc., des de la dècada de 1970 fins endavant. KEEP desenvoluparà una plataforma d'emulació d'accés per permetre la representació exacta d'aquests objectes, dissenyat per a una ampla varietat de sistemes informàtics, perquè puguin accedir amb seguretat a llarg termini. Per tant, es diferencia de Pyramid en el fet que aquest programa preservador empra l'estratègia d'emulació per poder accedir als fitxers antics mentre que Pyramid empra la migració (variar la informació a un format més nou). Cadascuna d'aquestes estratègies de preservació té els seus avantatges i desavantatges: l'emulació és més viable a llarg termini que la migració, ja que la migració té alguns riscos com la degradació de les dades i la corrupció; però per altra banda l'emulació té un cost més elevat que la migració.

Referències

[1]    SaveMyMemories. http://www.savemymemories.org/ 

[2]    Rivera Donoso M. A., Directrices para la creación de un programa de preservación digital. [en línia] http://eprints.rclis.org/bitstream/10760/12989/1/Serie_N%C2%B043 _Preservacion_digital.pdf 

[3]    Jiménez León, A. (2006). Preservación digital vs obsolescencia de la información. Apertura, 3, 101-107. 

[4]    Martín, Oscar. "Photo CD Kodak", (2010) [en línia] http://focopixelado.blogspot.com/ 2010/08/photo-cd-kodak.html 

[5]    ImageConverter Plus. http://www.imageconverterplus.com/ 

[6]    Xena. http://xena.sourceforge.net/ 

Encara no fa gaire temps que la memòria col·lectiva es construïa a partir d’unes poques mirades particulars i que les institucions publiques n’exercien la salvaguarda, a través dels arxius o les biblioteques. Però quan tots i cadascun de nosaltres esdevenim cronistes del temps que ens toca viure desbordem, per l’excés d’informació, la capacitat dels que fins ara havien gestionat la memòria. Tot apunta a que l’única solució possible és que nosaltres mateixos ens responsabilitzem del treball de salvaguarda però, com ho hauríem de fer? Fins ara, la resposta estava en el fet de copiar les imatges que es conservaven en discos durs locals o en servidors externs, però en el format en què havien estat preses. Tanmateix, els experts adverteixen que els formats dels arxius en què emmagatzemem les imatges no sobreviuen més de quinze anys perquè l’avenç tecnològic els fa obsolets, la qual cosa vol dir que arribarà un dia en què no podrem mirar les imatges preses temps enrere perquè els lectors que els succeiran no sabran llegir els arxius. Som al davant d’un problema d’abast considerable.

La Unió Europea, preocupada per l’obsolescència dels formats, ha finançat el projecte PROTAGE que ha proveït les institucions públiques comunitàries de les eines necessàries per impulsar la preservació digital dels continguts que els són propis. Easy Innova és una spin off de la UdG que ha participat en el projecte europeu. Som del parer que la societat encara no té prou consciència del valor de la preservació digital, però que la consciència ha d’arribar, i ho farà amb força dramàtica quan cada cop més gent es trobi que no pot ensenyar les fotos dels seus fills petits, quan ja han tornat grans i l’enyorança estreny...  Precisament, la participació en el projecte europeu els ha proporcionat l’expertesa necessària per a promoure un software de preservació digital d’imatges, per primer cop, d’accés universal.

Quan parlem de preservació o conservació de documents, a la majoria ens passa pel cap el fet d’emmagatzemar d’una forma correcte, ordenada i  amb la intenció de poder-lo mantenir en el millor estat de conservació, durant el màxim temps possible.

La conservació actual passa per preservar de la manera tal i com l’acabem de definir, però a més vol aportar un valor afegit respecte el contingut original. D’aquesta manera comporta una revisió o ampliació de continguts originals, ja que aquest valor afegit permet tornar a comercialitzar el producte. 

El millor exemple per entendre això és “The Complete National Geographic” que és un disc dur amb  totes les edicions de la revista National Geographic des de 1888. Fins aquí podria ser un exemple de preservació digital tradicional, agafem les nostres revistes en format paper, les digitalitzem i les guardem en discs durs.  Però “The Complete National Geographic” no només és això, sinó que s’hi ha afegit un seguit de continguts que li aporten un valor afegit i una interessant sortida al mercat.   

El primer de tots és GeoBrowse, una aplicació que a través d’Internet et permet localitzar exactament el lloc en el qual s’ha realitzat qualsevol de les fotografies de National Geographic. Una gran eina per agències de viatges, zones turístiques, particulars, docència etc.

Una altra novetat que presenta són les “Readlists”, llistes dels millors articles de totes les edicions segons els propis periodistes, fotògrafs i especialistes de National Geographic, i  també et permet crear les teves pròpies llistes de millors articles.

Per arrodonir el producte també hi ha el llibre de 93 pàgines, “High Adventure: The Story of the National Geographic Society” sobre el funcionament I el desenvolupament de l’empresa National Geographic.

Per tant, aquí veiem un cas d’èxit del que seria el nou concepte de preservació digital. Conservar un material antic, actualitzar el format i sobretot crear nous continguts que complementin els ja existents. D’aquesta manera se li dóna un valor afegit, una sortida al mercat, que al cap i a la fi pot arribar a finançar la pròpia preservació. Va sortir al mercat a un mòdic preu de 79,99$  i ara ja es pot trobar per 69,99$, cosa que l’ha portat amb poc temps als milers de vendes.

Per començar a preservar les teves fotografies digitals visita www.pyramid.cat

El format digital permet crear i modificar continguts per tal d’allargar-los la vida útil i poder fer-los disponibles per a futures generacions, en el que és una nova necessitat de preservació digital.

Un bon exemple n’és la pel·lícula que millor representa la ciència ficció dels anys vuitanta i noranta, BladeRunner. Aquest film ja s’havia re-masteritzat amb anterioritat però els canvis no havien estat destacables.  En aquesta ocasió (11 de Desembre de 2007) s’ha posat al mercat una versió titulada “Blade Runner Montaje Final”. En aquesta nova versió la llista de canvis, millores i modificacions és llarguíssima. Un nou muntatge d’audio que passa de 2.0 a 5.1 amb una notable diferència. També s’ha re masteritzat de l’original de 35mm a 4k (cinema digital), i també s’ha fet amb els efectes especials. S’han modificat els principals errors coneguts del film original. Però la principal atracció d’aquesta nova entrega de la pel·lícula és el contingut addicional que hi ha als DVD’s.  Aquesta nova edició ha comportat 6 anys de feina, des de l’any 2000 al 2006, en els quals s’ha fet, la versió final de la pel·lícula amb totes les modificacions esmentades. La introducció i un audio comentari del director Ridley Scott, audio comentaris d'actors, guionistes, productors etc. Un documental de tot el procés,  nombroses entrevistes, i una reflexió del que ha significat la pel·lícula aquests 25 primers anys. També inclou la versió original de 1982, el primer muntatge del director del 1992, i tots els canvis catalogats, i comparats entre ells.

Tot aquest contingut basat en l’original ha donat feina a moltes persones durant sis anys, i a més ha proporcionat als cinèfils tota la informació i continguts que sol·licitaven. Aquesta versió definitiva que es posava a la venda com una edició limitada, es va esgotar en poc temps i ara mateix es pot comprar de segona mà a preus que ronden els 100€.

La era digital ha permès donar una nova vida a les creacions audiovisuals, amb la reedició d’obres, no només adaptant-les als nous formats de distribució i reproducció, sinó que també mitjançant l’actualització i la millora del contingut, aportant un valor afegit respecte l’original. Alhora representa una oportunitat de negoci, oferint nous continguts difícils d’aconseguir. Les creacions audiovisuals s’han de preservar digitalment.

Per començar a preservar les teves fotografies digitals visita www.pyramid.cat

Fins el dia d’avui en aquest bloc hem estat parlant i comentant històries i anècdotes, que giren a l’entorn de la preservació de la fotografia digital. En la majoria de casos acabàvem advertint sobre la fragilitat del contingut digital i la importància de la seva preservació.  Si durant aquests dos mesos del bloc només parlem de la fragilitat o dels defectes del sistema digital, algú pot arribar pensar que el sistema digital no està prou desenvolupat, i valdria la pena continuar amb un sistema analògic per evitar pèrdua d’informació. Per això en aquest post, l’únic que vull fer és destacar virtuts i facilitats del sistema digital.

Ara ja fa un parell d’anys vaig visitar la ciutat italiana de Milà. Una de les meves intencions era visitar el quadre “El Sant Sopar” de Leonardo Da Vinci.  Un cop al modest convent de  Santa Maria delle Grazie, em van informar que per poder veure el quadre s’havia de demanar hora amb un parell de mesos d’antelació. No passava res, els dies anteriors al viatge havia  estat observant diverses vegades el quadre través d’Internet.

Fa uns dies vaig entrar a la biblioteca digital de la “British Library” i a banda de poder veure les obres que tenen exposades, també han digitalitzat documents que normalment estan fora de consulta. Es poden veure diversos arxius històrics molt interessants, com ara esbossos de la llibreta de Leonardo da Vinci, el primer llibre que es va imprimir i molts altres documents.

Des del punt de vista, històric, cultural, d’investigació, que aquests arxius per la gran majoria de la gent siguin accessibles des de qualsevol ordinador amb connexió a Internet és un avenç impagable. Actualment pot ser de gran utilitat per estudiants, doctorands, escriptors, periodistes i curiosos. No cal dir que intentar visualitzar els originals d’aquests documents és pràcticament impossible, seria molt més senzill veure “El Sant Sopar”.

Aquesta és una de les mil possibilitats que ofereix la tecnologia digital. Per això s’ha de treballar per facilitar la seva conservació i continuar gaudint de coses inimaginables fa pocs anys. Per aquelles persones que de moment volen començar a preservar les seves fotografies digitals. www.pyramid.cat

Per visualitzar la “British Library” en format digital:

El mètode principal per documentar l’art rupestre és la fotografia a color. Actualment els arxius d’art rupestre i les col·leccions privades de tot el món contenen milions d’imatges. El cost de tornar a recopilar totes les imatges rupestres del món en un mateix lloc, seria de cents de milions d’euros. Les reproduccions actuals estan destinades tard o d’hora a la degradació i posterior extinció. Per tant avui dia l’art rupestre es troba en un oxímoron: el volem preservar, però el sistema de preservació té menys longevitat que el propi art. D’aquesta manera s’ha preservat l’art rupestre mundial amb el cost que això comporta, però el format de fotografia digital usat per preservar-lo, es degradarà i serà irrecuperable molts anys abans que el propi art rupestre desaparegui. Caldrà tornar a fotografiar tot l’art rupestre mundial? O pot ser ens haurem de dedicar a preservar la pròpia fotografia digital? L’inici de la solució la  trobaràs a www.pyramid.cat

  Inspirat en el text de Robert G. Bednarik.

"La Calibración Computarizada a Color en las Fotografías de Arte Rupestre".

Any 2045, els meus néts (encar per néixer) estan explorant les golfes de casa meva (encara per comprar). Troben una carta de l’any 1995 i un CD-ROM. La carta, juntament amb una foto del meu avi, explica que el CD conté un document que permet accedir a la fortuna del meu avi, que encara no l’havia ingressat. Els meus néts estan comprensiblement excitats, mai abans no han vist un CD –exceptuant les pel·lícules  i les fotos antigues-. Si arribessin a trobar un lector de discs adient, com ho farien per fer funcionar els programes necessaris per a la lectura del disc? Com podrien llegir el meu antiquat document digital i una foto meva que vaig digitalitzar? D’aquí cinquanta anys l’únic document directament llegible serà la carta i la foto del meu avi, però no la meva foto ni el document amb l’herència.

Aquesta és una notícia extreta del nou diari Ara.cat la setmana del 18 de març del 2011. Normalment els nostres posts volen ser una eina per reflexionar sobre el tema que ens ocupa, la preservació de la fotografia, en aquest cas la digital. Però aquesta vegada farem una excepció citant aquesta notícia publicada per Laia Fàbregas al diari Ara perquè la reflexió ja hi va magistralment inclosa. 

Un matí d’ara fa trenta anys, tot sortint de la Universitat de Barcelona, l’exdiputat Lluís Maria de Puig va agafar el llibre La poesia de Rafael Masó . Aquella tarda havia de viatjar a Madrid i el llibre el va acompanyar durant el vol. Un cop a la capital espanyola, De Puig es va dirigir al Congrés, on va arribar amb la sessió començada. Més tard, durant la votació per investir Calvo Sotelo com a president, un grup de guàrdies civils van assaltar l’hemicicle a cop de fusell. Tothom es va llançar a terra.

Quan el segrest comptava cinc hores, De Puig va agafar La poesia de Rafael Masó , el va obrir per una pàgina en blanc i amb un retolador verd es va posar a escriure el que pensava. Entre fets i pensaments, pors i esperances, va omplir 24 línies, fins que dos guàrdies civils li van requisar el llibre, el van mostrar a un tinent, i aquest el va deixar sobre una taula mentre recordava als segrestats que estava prohibit escriure. Abans que acabés el setge, un guàrdia civil va estripar la pàgina escrita a mà i se la va guardar a la butxaca. Al final del segrest, Lluís Maria de Puig va recuperar el llibre, mancat de les seves paraules.

En acabar el dia, el triomf del seny i la democràcia es devien confondre amb l’espina de perdre els pensaments immediats escrits amb desconcert. Suposo que De Puig va guardar La poesia de Rafael Masó com a testimoni agredolç d’un dia esfereïdor i amb el convenciment que el llibre mai més recuperaria la pàgina que durant uns segons es va convertir en protagonista d’aquell episodi insensat.

Però ara, la pàgina, esgrogueïda i tacada d’algun líquid que li ha fet perdre nitidesa, torna a ser al seu lloc. L’home que la va arrencar, un guàrdia civil que era al Congrés perquè obeïa el seu superior, ha buscat l’exdiputat i li ha tornat aquest bocí d’història personal i política, que va custodiar tres dècades conscient del poder simbòlic de l’objecte.

Si fa trenta anys la tecnologia hagués estat més avançada, potser De Puig hauria tingut un e-book , i hauria entretingut les seves hores d’aeroport i vol amb la lectura de la versió digital de La poesia de Rafael Masó . Un cop segrestats, qui sap si hauria pogut escriure un parell de tuits o missatges de text amb el telèfon mòbil just abans que els colpistes l’hi requisessin. Els seus pensaments d’incertesa haurien estat semblants als que va escriure en verd sobre blanc, però se’ls hauria endut el vent o, si hagués aconseguit escriure’ls al mòbil, s’haurien perdut en el col·lapse que un fet així hauria provocat als repetidors de telecomunicacions.

Però aquell dia De Puig només tenia un llibre i un retolador. Li va tocar comunicar-se analògicament i va concretar els seus pensaments en un tros de paper que tenia a l’abast.

Quan la humanitat va començar a escriure, va esculpir gargots sobre pedra, argila, metall i fusta. Més endavant es van inventar suports més lleugers com el papir, el pergamí i finalment el paper. A biblioteques i museus d’arreu del món es guarden pergamins que han sobreviscut el pas dels anys i que es mantindran amb facilitat uns quants segles. Per contra, els llibres de paper es deterioren més ràpidament i moltes biblioteques ja tenen problemes per conservar els exemplars més antics. Per això han començat a digitalitzar aquests volums, per tal que la informació no es perdi. Però, quant temps duraran els arxius digitals?

Jo ja en tinc uns quants d’obsolets. Els primers treballs universitaris que vaig fer a l’ordinador estan gravats en disquets de 3,5. Fa uns dies, fent neteja, els vaig retrobar i en intentar inserir-los a l’ordinador em vaig sentir com si volgués engegar una estufa de butà amb el comandament a distància de l’aire condicionat. De tots els ordinadors que tinc al meu abast, no n’hi ha cap que tingui un lector de disquets. Segur que encara hi ha maneres de passar els arxius a CD, però, i d’aquí deu anys? Els hauré de tornar a convertir? I d’aquí vint anys? Com més avança la tecnologia, més efímers són els suports d’informació. I el pas més decisiu l’ha fet l’arxiu digital.

No és el mateix guardar el primer exemplar de l’ARA en paper que guardar-ne el PDF. L’objecte físic té un lloc i un moment determinats. Aquest primer exemplar del diari el vaig comprar en un quiosc (després de demanar-lo en dos altres quioscos que ja l’havien esgotat), el vaig llegir mentre fèiem l’aperitiu i el vaig traginar tot el dia per la ciutat. Després de fer el seu servei informatiu, vaig pensar que estaria bé conservar-lo.

Ara envelleix en una capsa, guardant indicis sobre el seu primer dia i generant pistes sobre el pas del temps, mentre el seu germà bessó en PDF roman impassible en una carpeta intangible a l’ordinador.

"Aquest és el text de la notícia que ha produït en Carles Gorini i Santo, i que sortirà a la web de la www.udg.edu al mes de març, i possiblement a la revista Engega".

La recent publicació, per part de Rigau Editors i l’Ajuntament de Girona, d’una part del fons del fotògraf Valentí Fargnoli, és una bona excusa per parlar de la preservació de la memòria fotogràfica, que avui té forma digital.

Valentí Fargnoli va documentar la vida gironina en el trànsit dels segles XIX al XX. Un paisatge i uns costums que no les entendríem de la mateixa manera sense les imatges de pioners de la fotografia com ell. No resulta agosarat de dir que, precisament, el que recordem d’aquell temps és producte de la seva mirada. Però avui la relació entre la fotografia i l’entorn ha canviat fins al punt que qualsevol de nosaltres ha esdevingut un Fargnoli i, per tant, gairebé tothom preserva la pròpia mirada de tot allò que l’envolta, i per condició de la fotografia digital, ho fa dins l’ordinador. I pot passar que, potser, l’ordinador s’espatlli, o el format de les imatges quedi obsolet i que, el racó de la memòria, la manera en què miràvem el món, desaparegui.

Del temps del fotògraf a la fotografia del temps

Encara no fa gaire temps que la memòria col·lectiva es construïa a partir d’unes poques mirades particulars i que les institucions publiques n’exercien la salvaguarda, a través dels arxius o les biblioteques. Però quan tots i cadascun de nosaltres esdevenim cronistes del temps que ens toca viure desbordem, per l’excés d’informació, la capacitat dels que fins ara havien gestionat la memòria. Tot apunta a que l’única solució possible és que nosaltres mateixos ens responsabilitzem del treball de salvaguarda però, com ho hauríem de fer? Fins ara, la resposta estava en el fet de copiar les imatges que es conservaven en discos durs locals o en servidors externs, però en el format en què havien estat preses. Tanmateix, els experts adverteixen que els formats dels arxius en què emmagatzemem les imatges no sobreviuen més de quinze anys perquè l’avenç tecnològic els fa obsolets, la qual cosa vol dir que arribarà un dia en què no podrem mirar les imatges preses temps enrere perquè els lectors que els succeiran no sabran llegir els arxius. Som al davant d’un problema d’abast considerable.

La Unió Europea, preocupada per l’obsolescència dels formats, ha finançat el projecte PROTAGE que ha proveït les institucions públiques comunitàries de les eines necessàries per impulsar la preservació digital dels continguts que els són propis. Easy Innova és una spin off de la UdG que ha participat en el projecte europeu. El seu responsable, el professor Josep Lluís de la Rosa, és del parer que la societat encara no té prou consciència del valor de la preservació digital, però que la consciència ha d’arribar, i ho farà amb força dramàtica quan cada cop més gent es trobi que no pot ensenyar les fotos dels seus fills petits, quan ja han tornat grans i l’enyorança estreny...  Precisament, la participació en el projecte europeu els ha proporcionat l’expertesa necessària per a promoure un software de preservació digital d’imatges, per primer cop, d’accés universal. A finals de gener el posaran a disposició de tothom qui se’l vulgui descarregar, el seu nom és Pyramid, des del lloc web www.pyramid.cat.

El nostre passat serà a la xarxa

El Pyramid, expliquen des d’Easy Innova, és un programa el funcionament del qual se situa a mig camí de l’antivirus i el back-up. De la Rosa explica que “el Pyramid resol dos problemes: què passa amb els arxius quan s’espatlla el disc dur i, també, què passa quan volem accedir a la informació i no la podem obrir.” El concepte que mou el programa és senzill: simplement, fa còpies en diversos formats d’imatge, uns formats que a mida que passa el temps s’actualitzen perquè es descarten els vells i s’incorporen de nous, mentre es manté una massa crítica de varietats. Actua com una mena de pedra rossetta permanent. En una segona operació el programari fragmenta els arxius en paquets i els distribueix en diversos espais, siguin propis o aliens, és a dir, en el disc dur de l’ordinador que els produeix o en el dels amics. Amics, la paraula clau, perquè Pyramid aprofita els avantatges de les xarxes socials. Els amics que es tenen, per exemple, el Facebook o el Twitter podran intercanviar paquets d’informació, que quedaran distribuïts en nombrosos ordinadors. En el cas de produir-se alguna catàstrofe, és a dir, la pèrdua de dades o obsolescència del format, el Pyramid “crida” els paquets i reconstrueix l’arxiu en el format més adient al moment en què es fa la crida.