Sento que sí, que potser, que no m’ equivoco. Alguna cosa gran creix i em demana ordre per no abastir de innecessitats cada extrem i membre del meu limitat cos. Hi han tantes coses que volen surtir, tantes coses a compartir, tanta vida dins meva, dur és el camí de tornar a sortir. Com un cargol dins la closca tantejo amb antenes aquest medi conegut, conscient de la seva inherència, em fa por arrossegar-hi el cos. Dins aquest marc quadrat i teixit per mi durant tants anys, dins aquest marc de calç i d’ asfalt, dins aquest temps de despedida i de reinici. És tan gran el que sento i tan petita l’ acció, que la desharmonia entre ambdues em provoca, neguit, ràbia, culpa i tristor. Alguna cosa em demana acció, no confondre’m, el gran repte i no enganxar-me a res, la buidor. És la buidor que sento necessària? Jo crec que sí. Em rellegeixo i torno a sentir, a sentir aquest pàlpit de vida, engruna de cel que sempre és dins meu viva. Córrer sense preguntar per què trepitjo, envoltada per llops vull una vida sense i amb tú, vull ser una cirera, un despertar d’ una siesta mirant els teus ulls plens d’ amor, vull igualtat i diferència, vull jugar a 1000 coses perdent la noció del temps. Una nina de drap amb olor a saliva reseca, un pastís al forn mentre miro un televisor plè d’ imatges que encurioseixen. Nedar al mar nua, en una nit de lluna plena, el foc dels dits sota els llençols, la olor a nosaltres, la olor a tú a cada recó. No perdre’m dins un laberint d’ ombres, una casa plena d’ amor. L’ harmonia de les hores, jugant amb la nostra distracció. Un conill a seguir, dins un parc plè de flors, un pou on caure tot somrient... on aniré? jo sí que ho sé!!!!!!!!!
gracieabrams
stormborns
origamiaround
amandla
2087
dailybridgerton
