Les langues m’appellent / Las lengas m’apèlan / Les llengües em criden / E lingue mi chjamanu
Les langues m’appellent,
non pas poliment,
non pas depuis une salle de classe,
mais comme des bouches dans l’obscurité
qui murmurent à travers les siècles.
Le français ouvre la première porte,
une porte de velours noir,
pleine de voyelles, de fumée,
de mémoire et de désir.
L’occitan brûle sous la France,
ni mort, ni folklore,
mais nerf du Sud,
poésie avec de la poussière aux bottes.
Le catalan traverse la frontière
comme une flamme qui refuse la carte.
Le corse monte de la pierre insulaire,
sel dans la bouche, montagne dans le sang.
Je ne les veux pas comme des trophées.
Je les veux comme des chambres nouvelles
dans la maison de l’esprit.
Les langues proches n’arrivent pas étrangères :
elles viennent comme des cousines
avec des cicatrices différentes.
Un mot français tourne son visage
et l’espagnol apparaît.
Une racine occitane tremble
et le catalan répond.
Un son corse penche vers l’italien,
et mon cerveau murmure :
je connais déjà ce fantôme.
Mais la proximité a des dents.
Le français saigne dans l’occitan.
L’espagnol cherche le catalan.
La langue invente des frontières bâtardes
avant que l’esprit ne les sépare.
Alors j’apprends à écouter :
cette voyelle, pas celle-là ;
ce rythme, pas son ombre ;
cette langue, pas son reflet.
Apprendre, c’est aimer la ressemblance
sans effacer la différence.
Chaque langue est une mémoire qui respire.
Chaque phrase est une petite révolte.
Chaque erreur est une offrande.
Les langues m’appellent,
et je leur réponds
petit à petit,
avec patience,
avec faim,
avec feu.
Plus j’étudie, plus je comprends.
Et plus je comprends,
plus mon âme devient vaste.
Occitan — version lengadociana poetica
Las lengas m’apèlan,
pas doçament,
pas dempuèi una cadièra d’escòla,
mas coma de bocas dins l’escur
que murmuran a travèrs los sègles.
Lo francés dobrís la primièra pòrta,
una pòrta de velós negre,
plena de vocalas, de fum,
de memòria e de desir.
L’occitan crema jos França,
ni mòrt, ni folclòre,
mas nervi del Sud,
poesia amb de polsa sus las bòtas.
Lo catalan passa la frontièra
coma una flama que refusa la mapa.
Lo còrs monta de la pèira de l’isla,
sal dins la boca, montanha dins lo sang.
Las vòli pas coma trofèus.
Las vòli coma cambres novèlas
dins l’ostal de l’esperit.
Las lengas vesinas arriban pas estrangièras :
venon coma cosinas
amb de cicatriças diferentas.
Un mot francés vira son visatge
e l’espanhòl apareis.
Una raiç occitana tremola
e lo catalan respond.
Un son còrs se clin cap a l’italian,
e mon cervèl murmura :
coneissi ja aqueste fantasma.
Mas la proximitat a de dents.
Lo francés sagna dins l’occitan.
L’espanhòl cerca lo catalan.
La lenga inventa de frontièras bastarda
abans que l’esperit las dessepare.
Alavetz apreni d’escotar :
aquela vocala, pas aquela autra ;
aquel ritme, pas son ombra ;
aquela lenga, pas son rebat.
Aprene, es aimar la semblança
sens escafar la diferéncia.
Cada lenga es una memòria que respira.
Cada frasa es una pichona revòlta.
Cada error es una ofrenda.
Las lengas m’apèlan,
e lor respond
pauc a pauc,
amb paciéncia,
amb fam,
amb fuòc.
Mai estudi, mai compreni.
E mai compreni,
mai mon arma ven vasta.
Les llengües em criden,
no pas amb cortesia,
no pas des d’una cadira d’escola,
sinó com boques dins la foscor
que murmuren a través dels segles.
El francès obre la primera porta,
una porta de vellut negre,
plena de vocals, de fum,
de memòria i de desig.
L’occità crema sota França,
ni mort, ni folklore,
sinó nervi del Sud,
poesia amb pols a les botes.
El català travessa la frontera
com una flama que rebutja el mapa.
El cors puja de la pedra de l’illa,
sal a la boca, muntanya a la sang.
No les vull com a trofeus.
Les vull com cambres noves
dins la casa de l’esperit.
Les llengües properes no arriben com estrangeres :
vénen com cosines
amb cicatrius diferents.
Una paraula francesa gira el rostre
i apareix l’espanyol.
Una arrel occitana tremola
i el català respon.
Un so cors s’inclina cap a l’italià,
i el meu cervell murmura :
ja conec aquest fantasma.
Però la proximitat té dents.
El francès sagna dins l’occità.
L’espanyol busca el català.
La llengua inventa fronteres bastardes
abans que l’esperit les separi.
Aleshores aprenc a escoltar :
aquesta vocal, no aquella ;
aquest ritme, no la seva ombra ;
aquesta llengua, no el seu reflex.
Aprendre és estimar la semblança
sense esborrar la diferència.
Cada llengua és una memòria que respira.
Cada frase és una petita revolta.
Cada error és una ofrena.
Les llengües em criden,
i jo els responc
poc a poc,
amb paciència,
amb fam,
amb foc.
Com més estudio, més entenc.
I com més entenc,
més gran esdevé la meva ànima.
E lingue mi chjamanu,
micca cù pulitezza,
micca da una sedia di scola,
ma cum’è bocche in u bughju
chì mormuranu à traversu i seculi.
U francese apre a prima porta,
una porta di vellutu neru,
piena di vucali, di fumu,
di memoria è di desideriu.
L’occitanu brusgia sottu à a Francia,
nè mortu, nè folcloru,
ma nervu di u Sud,
puesia cù a polvera nant’à e botte.
U catalanu passa a fruntiera
cum’è una fiamma chì ricusa a carta.
U corsu s’alza da a petra isulana,
sale in bocca, muntagna in u sangue.
Ùn e vogliu micca cum’è trofei.
E vogliu cum’è stanze nove
in a casa di u spiritu.
E lingue vicine ùn venenu micca cum’è strangere :
venenu cum’è cugine
cù cicatrice diverse.
Una parolla francese volta u so visu
è u spagnolu apparisce.
Una radica occitana trema
è u catalanu risponde.
Un sonu corsu s’inchina versu l’italianu,
è u mo cervellu mormura :
cunnoscu digià stu fantasma.
U francese sanguina in l’occitanu.
U spagnolu cerca u catalanu.
A lingua inventa fruntiere bastarde
prima chì u spiritu e separi.
Allora amparu à stà à sente :
sta vucale, micca quella ;
stu ritimu, micca a so ombra ;
sta lingua, micca u so riflessu.
Amparà hè amà a sumiglianza
senza sguassà a differenza.
Ogni lingua hè una memoria chì respira.
Ogni frasa hè una piccula rivolta.
Ogni sbagliu hè un’offerta.
E lingue mi chjamanu,
è li rispondu
pocu à pocu,
cù pazienza,
cù fame,
cù focu.
Più studiu, più capiscu.
È più capiscu,
più a mo anima diventa larga.
Frankish / Old Low Franconian-inspired fragment — reconstruction, not authentic attested Frankish
Thia tungōn hrōpent mī.
Ik andwordu im,
luttila bi luttila.
Ni fan skōla-stuol,
ak fan nahti,
fan aldōm dagon,
fan wordon thie noh libbent.
Jewa tungā ist andar hūs
in mīnum hugi.
Jewa word ist luttik uppstandan.
Jewa dwaling ist giba.
Thia tungōn hrōpent mī.
Ik andwordu im
mit hungar,
mit thult,
mit fūri.
Mēr ik līru,
mēr ik understānu.
Ende mēr ik understānu,
mēr mīn sēla wīda werthit.