#oblit

Tancar els ulls quan es fa fosc

Caminaves pel carrer gran un despietat i tediós dia de setembre quan res feia pensar que arribaria aquell instant en què els rellotges assenyalarien la una i la velocitat del matí disminuiria fins a aturar-se definitivament. Havies sentit dir que quan el temps es deté, es deixa de percebre el pes del passat i el futur és només un mot en flames: l’hivern retorna sobtadament i l’aire es glaça fins…

sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.

Oh, pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau -però no vull l'oblit”.

Hola,

et trobo molt a faltar. Ara que tinc tant de temps per pensar (quina maledicció més cruel, per cert) no puc evitar sentir-me en certa part culpable per tot. Ara que ho veig tot bastant negre, que les coses no rutllen com haurien ni dins del meu cap ni fora d'ell, ara et penso i et tinc molt present. Contràriament al que han demostrat els fets, jo segueixo estant segura de que en moltes ocasions em feies la vida més fàcil. Si poguès tornar enrere et juro que faria tot el possible per a evitar el final que ha tingut aquesta història. Haguès estat més coherent, més solidària, més empàtica. Més “tot allò que esperaves de mi”. Vull pensar que tu també haguessis estat molt més comprensiva, més piadosa, menys orgullosa, més madura, menys cruel. Sé que molt probablement tu has tancat l'últim capítol amb un candau. Tranquil·la, no et preocupis, perquè jo ja he acabat de llegir el llibre sencer, i m'ha agradat en el mateix nivell en què m'ha destrossat per dins. El més segur és que no el torni a llegir mai més però tinc molt clar que és un dels millors llibres que tindré mai. La temptació d'obrir-lo de nou és forta, però no em compensa la duresa emocional de les pàgines tacades de sang. De sang meva, de sang teva. Ens hem fet molt mal l'una a l'altra. Les meves ferides ja estàn curades i em sento amb forces per parlar de tu, pensar en tu, escoltar aquelles cançons que mai deixaràn de ser nostres. De fet mentre escric això escolto la versió original d'aquell remix que et vaig passar un cop. Aquella obra mestra de blink-182 que sé que no t'haguès agradat si Two Friends no l'haguès passat pel “taller”, i que porta per títol les primeres paraules d'aquest text estrany i sense massa sentit.  No ho enfoco pas dramàticament. Soc plenament conscient que havíes de marxar. Que ets una d'aquelles osties que et dona la vida per a què despertis, per a què canvïi alguna cosa. I va canviar bastant dràsticament. No sé si per sort o per desgràcia, però ara soc una persona una mica més freda, més prudent (o amb més pors, potser). He canviat, almenys una mica. M'hauries de veure! Potser la Nyx d'ara sí que haguès sabut salvar-nos quan ens ofegàvem en aquell riu salvatge de confiança extrema i amor mal entès. Ara és massa tard. Toca oblidar-se de tot. I estic contenta que el meu cervell hagi decidit escriure sobre tu. Això vol dir que estic en el camí correcte.

El temps perdut entre crepuscles

Mires on creus que habita el passat i no saps si tot forma part d’un somni: aquell carrer, aquell forn, el pa, la mare que somriu, el pare amb la veu severa, la humitat a les parets, l’olor de fum. Obres un àlbum familiar i recordes fotografies que havies oblidat, en blanc i negre o amb colors pàl·lids d’anys morts. Penses que si avui ets aquí, llegint aquestes paraules, és precisament perquè…

S’esvaeix el rostre

Els rostres grisos

Quan de sobte apareix un rostre. El mires i saps que és d’algú que has conegut sempre. És una estranya sensació i és només un rostre.

Llegeixes un poema.

Ella te l’ha recomanat. Ella, que fa trenta-cinc anys que va desaparèixer sense girar-se per dir-te a on anava. Però el fet de trobar el llibre i fullejar-lo és un missatge llunyà.

I diu:

“Espectre”

A l’illa del furor una…