Divagant sobre la incertesa
Moltes vegades - o millor dit, la majoria del temps-, ens sentim massa lligats a les 24 hores de durada d’un dia, i altre, i el següent. Eixe cicle biològic que ens dona corda. Cadena perpètua i suport vital a la vegada. Càrrega de debilitat i d’energia. I sempre cal escollir, prioritzar, descartar, excloure. Moltes vegades ens diguem a nosaltres mateix que no tenim temps o recursos per atendre determinat assumpte, però no en tenim precissament perquè l’hem invertit en altre. Perquè no podem amb tot i tot i saber-ho, no sol ser fàcil acceptar-ho. Però a la vegada ens convé acceptar-ho per a disculpar-nos davant la nostra consciència, per a justificar les nostres decisions; que ens hagem allunyat d’algo o algú que era positiu, que ens podia fer millors, que ens podia aportar més del que ja som o que ens podia permetre aportar més de nosaltres mateix a l'entramat del que formem part. La realització (o no) d’una obra; la quedada (o no) amb una persona; la dedicació (o no) a un projecte; l’assistència (o no) a un concert; la col·laboració (o no) a una associació; l’acceptació (o no) d’un treball; la lectura (o no) d’un llibre; la presència (o no) a una xarxa social; la implicació (o no) a una vaga; l’atenció (o no) a qui necessita ajuda; la cura (o no) d’u mateix. I podríem seguir hores i hores ennumerant possibilitats que totes i tots haurem viscut o almenys, que totes i tots ens haurem plantejat en un o altre moment de la nostra existència. I moltes vegades, tornant al fil temporal amb el que començava aquest text, el “no” sentenciat a unes qüestions vindrà com a conseqüència del “sí” donat a altres. Perquè coincidirà en dia i hora, o perquè no tindrem pressupost o disponibilitat per a tot. Unes vegades ens empenedirà, altres ens convindrà... I és precissament el remordiment que d’aquestes situacions pot sorgir, que podem anar millorant com a èssers humans. Desitjar escollir millor a la pròxima, donar amb l’opció més favorable, o menys egoista, o més satisfactòria, o més ineludible, o més enriquidora; la que no decepcione als que ens importen, ni tampoc a nosaltres mateix. Potser la que incloga totes aquestes característiques siga la mateixa, però potser no. O potser més d’una les incloga. No podrem saber-ho, més enllà d’intuir-ho. Però aquest és el preu de tenir consciència d’u mateix, llibertat d’elecció, reflexió. Aquest és el preu de ser un èsser humà. I l’èter de l’aprenentatge constant, de la evolució personal. No aconseguirem mai satisfer a totes i tots i si ho aconseguim, potser ens som infidels a nosaltres mateix, a les nostres preferències, als nostres ideals. I així ens anirem definint i/o perdent en la indefinició. Així anirem acceptant-nos o odiant-nos, o ambdues coses a la vegada, depenent del moment concret. Des dels imperfectes que no pretenen enganyar ningú als idealistes que creuen que algun dia podran amb tot. Causalitats que no tots digerim igual de bé, però que els qui més lentament les digerixen, potser, més temps tenen d’entendre. I ací estic, a certa hora de la nit a la que deuria estar dormint si demà vull estar ben desperta. Però sol donar-se’m bé, escoltar-me al silenci nocturn. Quasi ho havia oblidat, per a la meua desgràcia. O en realitat seré més desgraciada en despertar i tenir més son que els dies passats?
