#bessones

Doncs ahir havia de fer la classe de les menudes per primer cop. Amb la mare allà plantada al costat, com un estaquirot! Tot el dia que vaig estar dels nervis només de pensar-hi. Que si no em sortirà bé l'accent, que si les nenes no em faran cas, que si em farà vergonya modular la veu i la mare es pensarà que sóc idiota. Mira que vaig imaginar possibles desenllaços, horribles tots ells, però no se'm va acudir en cap moment el que va acabar passant.

Arribo allà mitja hora abans, ¡mitja hora! Trenta minuts regalats a la jefa, com si ella regalés res. Però ho necessitava: en situacions així, preparar la classe és com fer-se un salvavides, que encara que t'acabis ofegant igual sempre trigues més si tens un tros de fusta on agafar-te.Total, em poso a preparar-ho tot i em van sortint idees: i si els enganxo gomets al nas? I si els canto aquesta altra cançó? I m'ho anava apuntant a la mà en bolígraf, i m'animava una mica, i després mirava el rellotge i els budells se m'encongien només de pensar que estaven a punt d'arribar, la mare i les nenes, la mare, sobretot la mare.

I puntuals com un rellotge que van arribar. Jo vaig posar cara de responsable feliç, que és una cara que he après a fer de veure a l'Estrella, l'encarregada, cada cop que obre la porta, cada cop que ens parla, cada cop que renya un nen... jo crec que al final no deu saber ni què és somriure de veritat, de tant posar cara de tòtila. Però el cas és que obro la porta i les tres em miren amb desconfiança. Jo intento saludar-les de manera agradable, posar aquella veu aguda, de rateta que escombrava l'escaleta, que se suposa que agrada als nens. Ho odio, però és cert que funciona, el que passa és que davant la mare em sentia una mica idiota.

Un cop a classe les coses típiques, que si donem els ninos, que si posem la cançó. I aquí arriba el primer problema, perquè tinc una llista molt llarga amb tot el que tinc pensat de fer, allà, sobre el radiocassette, amb els números de les cançons apuntats al costat. I quan em giro per consultar-ho, resulta que ha desaparegut! Em quedo en blanc, es fa un silenci, el busco al meu voltant. Sorry, one moment, vaig dient, i també let's see, let's see.... paper, where are you? I res, ni paper ni òsties, i les nenes que em miren una estona i després s'aixequen i decideixen buscar la festa elles soles, i la mare les intenta retindre sobre el matalàs i deu pensar que sóc un desastre, i al final em rendeixo, abandono, m'ho invento tot. I més o menys me'n surto, recordo perfectament les activitats planejades, encara que no tingui salvavides sé nedar, però clar, no em sé els números de les cançons. I cada cop que toca posar-ne una reso perquè sigui el número que jo crec recordar, però mai ho és, i llavors faig cara de sorpresa, passo cançons una rera l'altra, i una de les nenes li estira els pèls a l'altra i ja tenim plors. Finalment renuncio a les putes cançons i la classe avança bé. Els contes, les activitats en general tenen prou éxit i les nenes semblen passar-s'ho bé.

I quan ja se m'han acabat les idees miro el rellotge i resulta que només han passat quinze minuts! I em queda mitja hora ben sencereta per fer... què collons fer? Dec posar cara de pànic perquè la mare em mira amb gravetat. Sé que les peques m'han donat l'aprovat fins ara, però no sé si també ho ha fet la mare. Trec els globus, sempre funcionen, puc dibuixar-hi coses i llençar-los amunt i avall, up and down! i així es perd temps. Doncs és treure la bossa i una de les nenes es posa de color porpra, dilata els ulls com un maleït dibuix de còmic i es posa a xisclar. Miro la mare i ella em fa que no amb el cap mentre agafa la nena a coll, i en aquesta negativa em sembla percebre un retret, un com se t'acut, desgraciada. Jo amago la bossa corrents, Tiene fobia a los globos, ya se lo dije a Dunia. Ara són els meus ulls els que es dilaten. La cabrona de la jefa no me n'havia dit res, i dic no lo sabía, no lo sabía, i cada cop que ho repeteixo em sento com una nena enxampada fent una trapelleria, donant excuses dolentes perquè no la castiguin. Però jo no ho sabia!

M'aixeco. Se m'acut que així les nenes es distreuran. Poso cara de saber perfectament el que faré després, i les nenes s'aixequen, la mare també, i em miren, la fòbica encara somicant de manera discreta. Jo camino. Cap a la porta, posem per cas. I vaig dient walk, walk... i sento el silenci darrera meu. No m'han seguit. Em miren des del matalàs, encara expectants. Em vénen ganes de plorar. Però segueixo: walk, walk, walk... i dic come on! Walk! i estic a punt d'afegir un For God's sake! però callo. La mare anima les nenes walk, walk va dient, i ara ja som dues adultes fent el tonto davant dues criatures d'un any i mig que ens observen amb les celles aixecades. Jump, jump! dic fent saltironets. La mare em copia. Les nenes ens miren. Decideixo anar cap a elles, agafo la no-fòbica per sota els braços i l'alço en petits salts. La nena no sembla gens convençuda, i mira cap a la mare, que m'està copiant amb la germana. Quan la deixo a terra posa cara de ni se t'acudeixi tornar-me a agafar, així que sec i miro el rellotge: queda un quart d'hora. Genial.

Estic a un punt de dir que avui la classe és més curta, que per ser el primer dia és una introducció, que se'n vagin d'una puta vegada. Però llavors la Dúnia les veuria marxar des del despatx i després em preguntaria què havia passat, em renyaria amb aquell to de veu de mare indignada i si ho tornes a fer et quedes una setmana sense ordinador, i com odio que no sigui capaç de parlar als seus treballadors com si fossin persones adultes, vull dir, que som persones adultes, collons! En mirar el rellotge veig que el dors de la mà el tinc ple de bolígraf, i també m'adono que la mare ho veu, i em sento una porca però al mateix temps aprofito per llegir el que hi posa, i veig la idea dels gomets. Ostres, clar! Ràpidament obro la caixa, trec gomets de colors i me'n poso un al nas. Les nenes riuen, i allò em dóna esperances. Les animo a agafar un gomet i posar-se'l al nas. No poden. Rasquen excitades el paper, però encara no tenen la motricitat fina prou desenvolupada per poder treure l'enganxina. La mare em mira amb reprovació, aquest cop ja oberta. It's difficult diu amb accent colombià, i decideixo agafar dos gomets i enganxar-los directament al nas de les nenes. I què fan? Què fan les molt cabrones? Les que no eren capaces de treure'ls del paper? Doncs se l'arrenquen del nas d'una revolada i se'l fiquen a la boca. A la boca! La mare i jo fem per treure'ls, però les dues ens centrem en una de les nenes, que és la que es resisteix i sembla que vol plorar quan veu que volem prendre-li el seu caramel particular, i no veiem com l'altra se l'empassa. I de cop es posa a tossir. I ens girem esverades, i la mare l'agafa a coll i li comença a picar a l'esquena, i jo que veig com la cara se li va posant morada, i només se m'acut unir-me a les manotades de la mare, i al final la nena es posa a plorar de pur mal, i triguem a veure el gomet, que ha sortit de seguida i s'està sobre el matalàs, com si somrigués, ple de babes. El més fort és que llavors l'altra nena es posa a tossir, exactament igual que la germana, i l'agafem i li piquem a l'esquena, histèriques ja, sense adonar-nos que la cara no se li està posant morada i que en realitat té el gomet enganxat als dits. És la seva germana qui ho descobreix, i l'hi agafa, i just abans de ficar-se'l a la boca me n'adono i l'hi arrenco de les mans. I a punt estic de donar-li una bufetada, de lo nerviosa que m'he posat, i la mare em mira molt malament.